L'ATAC DE LES GAMBES FLOTANTS, coprotagonitzat per Bananaman i Ventosaman.

Bananaman i Ventosaman havien deixat el seu segon i últim còmic a mitges, i frisaven per tornar a la intimitat que produeixen les paraules, on cadascú t'imagina com vol, però on ningú et veu tal i com ets en realitat. Aquest cop però, no creien que escriure per capítols fos del tot necessari, i van decidir posar-hi els imprescindibles, és a dir, cap, i aquell que tingués el costum de llegir per capítols, que, per ser clars i precisos, es fotés.
Un dia calorós d'estiu (l'element calor és molt important, perquè si no fos per l'existència d'aquest, l'aventura que es narrarà a continuació no hauria tingut lloc), Bananaman i Ventosaman estaven asseguts al balcó de casa seva, alimentant el canari i regant els geranis, respectivament. El sol feia que la humitat que fugia pels porus de la seva pell s'evaporés amb fluïdesa, i tot i així, notessin una sensació de molls que no els deixava relaxar. Això, i el no tenir res més a fer, els va influir considerablement a l'hora de pujar al bananamòbil i dirigir-se a la platja, per passar-hi el dia.
Sempre vestien de forma coherent amb la seva condició de superheroi, tot i que no de forma lògica amb la resta de la humanitat. Però ells eren així. Faré memòria del seu peculiar estil indumentari. Bananaman, més a la moda, portava samarreta estreta de coll alt, cinturó de pam, amb alguns trets personals com la capa, les ulleres de piscina, els calçotets (bé, la majoria d'homes acostumen a portar-ne, però també acostumen a portar alguna cosa per sobre), les botes d'aigua (mai saps quan es pot posar a ploure), i les proteccions per les puntes dels dits. Ventosaman, lluïa la seva túnica blanca, i ventoses a les extremitats. Què vestia a sota, continua essent un misteri.
En posar els peus a la sorra de la platja, és evident que el seu abillament cridà l'atenció. Bananaman però, va creure que això era degut al seu preciós, elegant, deliciós i solitari rínxol del cabell, que encaixava a la perfecció amb el seu dit polze. Van estendre llurs tovalloles, enmig de les mirades de la resta de banyistes, que els assenyalaven amb els dits i els tiraven sorra als ulls. Bananaman però, es va posar les ulleres de piscina i va poder dormitar sobre l'arena amb certa tranquil·litat. Ventosaman, sense cap mena de protecció per les cavitats oculars, va preferir anar a banyar-se. Al xopar els peus dins l'aigua, va caure de culs, degut a que les ventoses amb què caminava flotaven. Va entrar una mica més dins el mar, emprant les ventoses de les mans a manera de rems. Quan ja era bastant mar endins, va veure una petita resplendor a la llunyania, que el va atreure inevitablement (perquè sense aquesta atracció, la història que vull explicar tampoc s'hauria pogut realitzar). Es va acostar amb cautela, però amb curiositat creixent. Quan es trobava a un parell de metres de l'objecte resplendent, va veure que era una….

Capítol II
Tot i que al principi he dit que no faria capítols, ara m'he decidit a crear-ne un, per deixar amb intriga als que llegeixen una història de capítol a capítol, per tornar-los a fotre (no és que tingui res en contra d'aquest mètode de lectura, és el més comú i una servidora l'usa)(per això mateix, tinc ganes de tocar els collons a un número de persones el més elevat possible). Recapitulem, per tal de no escriure un Silmaríl·lion II (ho dic de genolls), on és impossible passar d'un capítol al següent sense oblidar-te de la meitat (mínim) dels noms i de les coses que han passat.
Ventosaman s'acosta a una resplendor que ha vist dins el mar, i quan hi està relativament a prop, s'adona que és una…

Capítol III
Que bé que m'ho passo.

Capítol IV
Va, va, ja dic què va veure en Ventosaman…
Era una… gamba flotant.

Capítol V
Torno a canviar de capítol com per dir…: toma ya, no t'ho esperaves que fos una gamba eh? Així el lector es comença a formular tot una sèrie de preguntes, a l'estil de: una gamba flotant? Per què flotava? Era morta? Era un mutant? Un creuament entre una crustaci i un flotador? Qui diu que llegir fa més cultura que mirar la tele?

Capítol VI
Ventosaman es va acostar a la gamba, que flotava amb parsimònia dins les aigües calmoses del mediterrani (caram, quina frase m'ha sortit). La va tocar lleugerament amb un pal (que ningú sap d'on va treure, potser de sota la túnica), i va comprovar que no es movia més que l'inevitable. Va considerar-la morta, així com feta malbé, per això no va agafar-la per menjar-se-la per sopar, a més, trobar-se només una gamba és com trobar-se només un espàrrec, què en fas? i va girar cua. Com a les pel·lícules de por, just en el moment en què Ventosaman va donar l'esquena a la gamba, aquesta va obrir els ulls (en sentit metafòric, dubto que una gamba tingui parpelles). Amb un gest més ràpid del que es podria esperar en una gamba que flota al mediterrani, se li va llançar al coll i li va clavar les antenes. Ventosaman va xisclar, però no prou com perquè Bananaman, que s'havia adormit sota el sol, el pogués sentir. Les antenes li perforaren la pell, s'introduïren a la seva carn, li pessigaren les venes i li xuclaren la sang. En aquest moment, Ventosaman se la va arrencar amb energia i la va llançar lluny, atemorit, i va fugir ventoses ajudeu-me.
Deixem Ventosaman que corre (això quan arriba a la platja, abans neda) cap a Bananaman, el desperta, i l'avisa del que ha passat, i fixem la mirada en la gamba que ha pessigat el nostre heroi. Amb els dipòsits de les antenes plens de sang de Ventosaman, es capbussa dins l'aigua, neda a l'estil gamba, es dirigeix a les profunditats del mar, entra per un forat en una roca, es deixa transportar pels corrents subterranis i finalment, flota. Dins l'amagatall secret aquàtic de… Little Black. Aquesta l'espera satisfeta asseguda al seu tron, fet de closques de les cloïsses assassines mortes en la seva primera història. Amb una xarxa de color verd, com les que es fan servir per agafar peixos taronges a les botigues d'animals, l'agafa i la diposita dins un petit aquari, on la gamba torna a flotar. Li acosta una proveta, i la gamba hi introdueix les antenes, que enrogeixen degut a la sang que transcorre a través d'elles. La proveta queda plena d'un contingut fàcil d'endevinar. Little Black sacseja el continent, amb un somriure que no es pot amagar, i acaricia amb ternura la gamba flotant.

Capítol XXXV (volia fer-ne 35, però al principi he dit que no ho dividiria per capítols! és contradictori, però ja ho he solucionat)
En Ventosaman va sacsejar en Bananaman amb energia, humitejant-li l'orella amb la seva saliva (dels crits que feia, malpensats). Aquest es va fregar els ulls entelats, i va mirar-lo com volent dir: què crides? En Ventosaman li digué que una gamba flotant li havia xuclat part de la sang, i que ara s'estava marejant perquè no havia esmorzat res. En Bananaman va agafar una tombona sense pagar, i va fer-lo seure mentre li anava a buscar un cacaolat. Va anar a un bar, i després de molt insistir, va aconseguir que el cambrer li deixés emportar-se el got de vidre fins la platja. Quan va arribar, satisfet amb ell mateix, va adonar-se que Ventosaman no era allà. Preocupat, es va estirar a la tombona, ara buida, i es va beure el cacaolat, ja que hauria estat un greu llançar-lo. Un cop amb l'estómac ple (ell tampoc havia esmorzat), va decidir buscar el seu amic. Primer va dirigir-se a un xiringuet platjer, ja que sabia que el seu compatriota n'era molt afí. Una noia bastant maqueta va desmaiar-se degut a l'efecte plàtan del desodorant de Bananaman. Ell va creure que l'havia impressionat el seu rínxol, que, recordem-ho, encaixava a la perfecció amb el seu dit polze. Però Ventosaman no era en aquell establiment. Va visitar-ne un altre que no quedava molt lluny, però l'altre heroi tampoc s'hi trobava. Amb angoixa, Bananaman va començar a recórrer tots els bars i similars de la zona, però cap dels consumidors es corresponia amb el seu amic. Finalment, va arribar a una marisqueria. A terra, amb el cap sobre un test ple de lavanda, hi havia Ventosaman, inconscient. Bananaman el va sacsejar amb un ai al cor, començant a ensumar sospites, i olor a paella valenciana. Com que Ventosaman no despertava, ni semblava tenir ganes de fer-ho, Bananaman va córrer fins al banc més proper, va treure diners, i va seure a la marisqueria, per demanar una paella. Així l'espera es faria menys pesada. Quan va arribar el menjar, acompanyat d'una sangria que escalava molt ràpid, Ventosaman va començar a moure les parpelles. Va incorporar-se amb dificultat, va acostar-se al plat de menjar i el va llençar ben lluny, xisclant desesperat. Acte seguit, va abraonar-se sobre Bananaman, mentre l'intentava asfixiar posant-li una ventosa del peu sobre el nas. Aquest es va aixecar ràpid, mentre li donava un cop de plàtan al cap, que el va tornar a deixar inconscient. Abans de tornar a posar el cabell entre la lavanda però, les cordes vocals de Ventosaman van vibrar per dir unes paraules: aristocràcia rural americana. Bananaman se les va escriure al cap, amb tipex. Un cop pagat el compte del dinar, va agafar Ventosaman en braços, perquè tot i que l'havia intentat matar, un amic no es deixa estirat al terra. Va portar-lo fins el pis, allà el va posar al banyera i el va ben netejar, perquè el cabell havia quedat impregnat d'olor de lavanda. Desprès li va tallar els rebaixincs i li va treure la cera sobrera de les orelles. Li va posar el pijama, el va ficar al llit, va deixar les seves ventoses sobre la tauleta de nit, el va acotxar, i va apagar el llum amb cura, mentre tancava la porta intentant no fer soroll. Sigil·losament, va asseure's al sofà i va engegar el televisor per tal de veure el telenotícies. Com passa en totes les novel·les i pel·lícules, la primera noticia que va escoltar va ser una que estava directament relacionada amb l'aventura que us estic explicant (perquè no oblidem que això intenta ser una aventura)(i com aventura que és, estic intentant dotar-la de cert misteri, per tant, no diré a què feia referència aquesta
notícia)(bé sí, sí ho dic, que sinó no se m'acudeix com continuar). Les imatges mostraven un mediterrani totalment cobert de gambes flotants. Després, es feia un primer pla a uns pescadors dalt d'una barca que intentaven combatre amb un personatge que… la imatge es va acostar més… que s'assemblava molt a…
Un segon. Ara el lector es deu pensar que el sorprendré dient que l'agressor dels pobres pescadors era pastat, o que si més no guardava certa similitud, amb en Ventosaman, justificant aquest fet amb què abans se li ha extret sang, la qual ha anat a parar a les mans de la pèrfida antagonista. Doncs bé, la meva imaginació va una mica més enllà, no tinc intenció de limitar-me a explicar coses que pot intuir aquell qui ho llegeixi, perquè després tota la gràcia es perd, i ja he assenyalat abans que això és una aventura amb certa dosis de misteri. Per tant, diré que aquell que atacava als mata-peixos era igual a… una gamba. Vaja, era una gamba. Potser en el fons la meva imaginació no va gaire lluny, faig el que puc. Però si aquesta narració es titula l'atac de les gambes flotants, quina altra cosa podria ser? No sóc conscient d'una tecnologia tan eficaç que d'unes gotes de sang transportades a l'antena d'una gamba pugui arribar a fer-ne clons del portador d'aquesta sang. Bé, dit això, tornem a situar-nos a la petita sala d'estar on Bananaman contempla esfereït una enorme multitud de gambes que floten sobre l'aigua. No podia sentir què deia el presentador del telenotícies, ja que havia tret el volum per tal de no despertar Ventosaman, i es va haver d'acontentar amb les horripilants imatges. Però alguna cosa s'havia de fer, sospitava que Little Black tenia quelcom a dir sobre el tema, més que res perquè ara veia la seva cara poc afavorida a través de la pantalla, i no se li va acudir altra cosa. Sobresaltat per la imatge, va posar veu a l'aparell, però va quedar molt decebut al veure que la dona es limitava a anunciar gossets amistosos que mengen bombons anticolesteròlics. Era absurd, però com la publicitat sol ser-ho, no va fer-ne massa cas. Va apagar el televisor i després d'una bona dutxa es va anar a estirar al llit, al costat del seu amic. Al costat costat no, a la vora.
Ara passa un període de temps en el qual no ocorre res. En el meu cas, aquest període també es coneix com a nit, o temps d'espera mentre dormen els protagonistes, perquè també necessiten descansar.
El sol va sortir de nou, poc puntual, com un amant que arriba just quan la seva estimada se'n va (és a dir, la lluna, pels que no hagin entès la bonica metàfora). Paradoxalment, el sol també arriba puntual, a l'hora convinguda. Aquests malentesos entre sol i lluna venen donats pel canvi horari. Segur. Els feixos de llum van distribuir-se uniformement sobre les parpelles dels dos herois, que es van despertar obrint la boca en forma de badall, i estirant els braços. Ventosaman va deixar anar un crit, ja que al estirar els braços havia topat amb la capçalera del llit. A part d'això, semblava com si res del que va passar el dia anterior hagués ocorregut. Només un fet va fer sospitar a Bananaman que el seu amic no estava sa del tot, i és que enlloc de l'esperat "bon dia", va dir "aristocràcia rural americana". Bananaman se'l va mirar amb preocupació. Va sacsejar-li les espatlles, va tirar-li un got d'aigua freda a la cara, va fer explotar certa quantitat de TNT, va tocar un gong, i va estirar-lo del cabell. Però Ventosaman no reaccionava, i repetia de sotaveu "aristocràcia rural americana". Bananaman, amb posat paternal, li va preparar l'esmorzar, i el va conduir amorosament fins a la cadira on acostumava a instal·lar-se per prendre l'aliment. Ventosaman el va seguir sense posar-hi oposició, com un gosset que persegueix fidelment el rotlle de paper higiènic, i va obrir la boca per deixar que el seu amic l'hi introduís una cullerada de llet amb cereals dins del seu cos. Els cereals, de xocolata, deixaven la llet marronosa. Bananaman, atret pel color, va acostar-hi els llavis i en va fer un glop, mentre s'adonava que hi faltava sabor. Llepant-se les comissures, va apropar-se a la finestra per fer una ullada al mar, que ja no reflectia el color blau, sinó el taronja gamboide, degut a la multitud de crustacis que s'hi acumulaven. Ventosaman, en el seu deliri, continuava repetint aristocràcia rural americana. El seu amic va eixugar-se la boca amb la màniga del jersei i va atansar-s'hi de nou, donant-li uns copets afectuosos al cap, tot i que aquest es mantenia indiferent. Va tornar a xarrupar el líquid, i Bananaman va imitar-lo. Va tornar a notar la falta de gust, tot contemplant preocupat el seu company. Va assentir amb el cap, decidit a arreglar el problema, i per això va posar-se la jaqueta i va baixar al supermercat més pròxim, decidit a comprar alguna cosa que li donés sabor. Passejant entre prestatges i apartant amb el peu algunes restes de cloïsses assassines, notava com el carretó es decantava cap un costat sense que ell pogués evitar-ho, degut a les múltiples tècniques que empren els comerços de l'aliment per tal que consumim consumim consumim. Unes lletres llampants atreien l'atenció dels compradors, incitant-los a consumir consumir consumir (se m'està encomanant l'histerisme de consumir consumir consumir). Bananaman, no més intel·ligent que la mitjana de la població, va acostar-s'hi sense poder evitar-ho. Va agafar un parell de paquets del que es venia, que prometia un sabor esplèndid a la llet, així com una curació immediata per aquells que patissin efectes delirants degut a picadures d'insectes, crustacis, homes estranys amb les ungles llargues o similars. Content amb la compra, va acostar-se cap a la caixa, sense adonar-se que una de les càmeres de seguretat el seguia amb discreció. Si no hagués estat així, se n'hauria adonat. La càmera estava connectada a un cable del corrent elèctric, que es prolongava dins de les parets del supermercat, seguia per sota terra, i s'endinsava cada vegada més a les profunditats, fins anar a parar a l'amagatall secret aquàtic de…de qui ha de ser? És que se us ha de dir tot. Little Black es colpejava els dits de la mà dreta amb els simètrics de la mà esquerra, mentre mirava satisfeta les imatges que li arribaven a través de la pantalla.
Bananaman va regirar-se les butxaques buscant algun cèntim per poder pagar la seva recent adquisició, però al no tenir butxaques, no va poder-ne trobar cap. Va ullar a banda i banda i va sortir disparat amb la direcció posada a la porta de sortida, perquè quan vens de dins, les portes tenen el costum de ser de sortida. El guàrdia de seguretat va veure els seus moviments ràpids, va olorar el producte no pagat que s'esfumava per la porta, va notar a la pell l'aire que removia Bananaman al fugir i va sentir els crits de la caixera (és que si dic caixer semblarà que sigui l'aparell i això perdrà tota coherència, però també podria ser un caixera-mascle), fent que el sentit del gust es sentís marginat per no poder participar en l'allau de sensacions. Per satisfer-lo, el guàrdia va començar a perseguir el fugitiu tot estirant la llengua enfora, per tal de poder copsar amb les papil·les quelcom gustós. Tot i l'esforç, Bananaman era més ràpid, i el guàrdia va haver d'acontentar-se amb una pilota de l'escudella, i retornar al seu lloc amb el cap abaixat, tot queixalant la carn amb melancolia. Bananaman va pujar les escales del seu pis amb un cert rau-rau, ja que els seus intents d'arribar fins al balcó de casa seva tot saltant havien fracassat. Va obrir la porta, però aquesta no cedia, com si alguna cosa ho impedís des de l'altra banda. Va prémer amb força, recolzant l'espatlla sobre la fusta, pressionant, i finalment, va aconseguir obrir-la lleument. Va entremirar per l'escletxa que havia pogut crear, i va veure com darrere la porta s'hi trobava el cos inert de Ventosaman, que mirava en algun lloc difícil de concretar. Amb un pal el va prémer lleument, per tal d'engrandir el pas per la porta, i d'aquesta manera poder tenir accés a la seva benaurada llar. Un cop finalitzat l'esforç, va tancar amb clau i va arrossegar el seu company de pis tot agafant-lo per les aixelles, fins aconseguir dipositar-lo sobre el sofà. Allà, va ventar-lo amb la mà, i veient com murmurava alguna cosa, va acostar l'orella a la boca. Acte que va resultar innecessari, ja que Bananaman sabia llegir els llavis i hauria pogut endevinar què deia a través del seu moviment. Tot i així, la seva naturalesa humana, o el que sigui que fos ell, va fer-lo atansar al seu company. Quan va tenir l'oïda suficientment a prop de les dents de Ventosaman, aquest li va clavar una queixalada que va fer que l'altre s'apartés del lloc dels fets d'un sol bot, alt i majestuós, i que aterrés passat l'alfombra després de fer dues piruetes a l'aire. En Ventosaman va saltar del sofà al seu torn, i va anar a parar sobre la taula de la cuina. Va agafar amb les ventoses el pot que Bananaman havia robat del supermercat, tot i que eren les 12 del matí i Ventosaman no acostumava a dur posades les ventoses a aquella hora. Això va desconcertar al seu amic. Aquest va intentar calmar-lo amb paraules dolces, tals com sacarina o sucre en paquetets petits, però l'altre va posar la ventosa dins el pot, ja obert, i va començar a menjar-ne amb afany les xocolatines de dins. Bananaman el mirava aterrat, estirant un braç cap a ell però sense saber què fer. Ventosaman, després d'engolir 27 bombons, va dirigir la vista vers ell, amb els ulls encesos, i ensenyant una boca marronosa, va cridar "aristocràcia rural americana", mostrant a tothom que l'observés una campaneta vibrant. Els vidres del pis van vibrar, els de l'edifici de davant van imitar-los, i així successivament, fins que es va sentir un estrèpit més fort, com si el mar s'hagués remogut en tota la seva magnitud. Però allò que s'havia remogut no era el mar, eren les gambes que flotaven sobre seu. Ventosaman es va atansar al balcó, va obrir la porta i va llançar-se a través d'ell.

Capítol XXL
Bé, és
que el clímax era tan alt que s'havia de fer una pausa, sinó se m'acabava l'alè i els metges diuen que això no és sa.
Ventosaman es va atansar al balcó, va obrir la porta i va llançar-se a través d'ell. (m'he fixat que a la televisió acostumen a repetir una escena de tensió dues vegades, amb una pausa d'uns pocs segons entremig, i vinc d'una generació molt influenciada per aquest aparell, ja em perdonareu). Bananaman va córrer rere seu, per observar el precipitar del seu company. Aquest però, no es va tirar en direcció al terra, sinó que va fer-ho en direcció a l'edifici de davant, i va continuar així fins ser prop de l'arena de la platja, que mica en mica començava a ser coberta per gambes flotants que ja no flotaven, sinó que simplement es mantenien sobre la sorra. Bananaman va adonar-se que Ventosaman no havia tancat el pot que havia comprat, o sigui que va agafar el bananamòbil i va conduir vers la platja com havia fet el dia anterior, però aquest cop accelerant i derrapant entre els cotxes que alentien la seva marxa. Quan va arribar vora l'arena, va poder contemplar el macabre espectacle. Un exèrcit de gambes, dirigides sota el control de Ventosaman, es dirigien cap als carrers cèntrics de la ciutat. Aquest però, lluny d'exercir un control real sobre elles, es limitava a pronunciar els mots "aristocràcia rural americana". Les tres paraules van començar a girar i donar voltes dins el cervell de Bananaman, ja que intuïa que tenien alguna relació amb tot l'afer. Va trossejar-les minuciosament, va desglossar-les fins a reduir-les a simples vocals i consonants, intentant trobar-los algun significat. Mica en mica, anaven adquirint forma. Mentrestant, Little black somreia satisfeta des del seu amagatall secret aquàtic, mentre acariciava una petita gamba a qui tenia més afecte pel fet que portava clenxa, cosa si més no una mica curiosa, ja que tenir clenxa també implica tenir cabell. Les lletres dins el cap de Bananaman estaven apunt d'agafar cert sentit, li quedaven pocs segons per tal de visualitzar-ne el significat, quan un ocell va dipositar les seves sobralles alimentícies just sobre el seu preciós, elegant, deliciós i solitari rínxol del cabell. Això el va desesperar i va perdre tota noció de la realitat. Enutjat, va llançar el tap del pot que duia a la mà a l'estil bumerang, però va errar el tret i l'ocell va fer voletejar les ales satisfet, tot allunyant-se. L'equivocació va fer-lo esclatar de fúria, i també va tirar el pot que encara mantenia a la mà. Aquest però, desorientat i sense saber cap on s'havia de dirigir, va decidir anar a caure sobre la sorra. Un dels bombons que s'amagaven al seu interior va treure el cap tímidament i va rodolar sense pressa vers l'aigua salada. Little Black va adonar-se de l'ocorregut i va témer que tota la seva empresa, llargament planejada (una nit ben bé) se n'anés en orris. Havia dipositat massa esperances en el control de Ventosaman (s'entén que era ella qui el controlava, i sinó ara ja us ho dic) i tot començava a fracassar. El bombó que havia comprat Bananaman no podia tocar l'aigua… Aquest, al seu torn, continuava absort en la destrucció de l'ocell. Ventosaman però, sí va adonar-se de l'incident, i afamat, va abraonar-se sobre el bombó que començava a entrar en contacte amb les primeres gotes d'aigua. El perill per Little Black va desaparèixer i va tornar a somriure malèvolament. Bananaman va centrar-se de nou, adonant-se que la seva actuació era necessària, ja que una gamba se li havia començat a enfilar per la cama, cargolant les potetes als pèls. Va reprendre el fil del seu pensament, que s'havia esperat pacientment, i per fi va trobar-ne la solució. Tot era culpa dels dinosaures. Una nova estrebada en els pèls de la cuixa va fer-lo sacsejar i adonar-se que s'havia equivocat. Finalment, va acostar-se lentament cap al pot que havia llençat, apartant a Ventosaman, que rodolava per l'arena mentre continuava devorant bombons, i va llegir-ne el que hi posava. "Bombons anticolesteròlics", i es veia la foto d'un gos somrient amb un parell de bombons a la pota. Va recordar l'anunci que havia vist el dia abans a la televisió. Tot començava a agafar sentir. De sobte, va sentir unes veus darrere seu. Multituds d'éssers humans s'encaminaven cap a l'aigua del mar. Les gambes movien les antenes d'una forma que es podria considerar alegre. Little Black somreia. Només es sentien tres paraules a l'aire: aristocràcia rural americana. Persones i crustacis eren cada vegada més a la vora, i Ventosaman dansava satisfet entremig. Aristocràcia rural americana aristocràcia rural americana, aristocràcia rural americana. Les paraules van començar a confondre's. Aristruramericana, cràralameri, istorurica, arirurame, aruram, arua,… ara. Ara. Ara! Les paraules de l'anunci li van retornar al cap. Gossets amistosos mengen bombons anticolesteròlics. La G. La A. La M. La B. La A. Juntes feien… GAMBA. Bananaman ho va entendre. Però no tenia temps per donar-me explicacions i que jo ho pogués redactar, i només vaig poder veure com es precipitava cap un forat que hi havia a una roca. Vaig atansar-m'hi, per llegir la inscripció que hi havia entrevist. Amagatall secret de Little Black. Temorosa però amb l'obligació d'acabar d'escriure l'aventura, vaig endinsar-me en el forat rere Bananaman. Vaig trobar-me Bananaman assegut al terra, ja que no tenia la mateixa habilitat que una servidora per caure dempeus després d'una ràpida baixada. Va mirar-me sense fer-me massa cas, i va acostar-se a Little Black, amenaçant-la amb un dit estirat.
- Little Black, ho sé tot.
- Quant és 2 + 2?
Bananaman es va aturar, intentant trobar la resposta adequada.
- No m'enredaràs, dolenta, més que dolenta.
En aquell punt de la conversa, vaig decidir posar-hi cullerada.
- Un moment, un moment, Bananaman, perdona, no podries dir-me què és tot el que saps?
- Estàs apunt per escriure?
- Sí…
I em va explicar el següent: Little Black havia utilitzat la punxada de gamba a Ventosaman per tal de poder sotmetre'l al seu control mitjançant una poció que estava feta de… Bananaman parlava molt ràpid i no vaig poder agafar-ne tots els ingredients. Això no importa. Al mateix temps que una de les antenes de la gamba se n'emportava la sang, l'altre li introduïa aquesta pòcima, que faria que la seva capacitat de comunicació es reduís a tres paraules: aristocràcia rural americana. Les inicials d'aquests tres mots en formaven un altre: ara, que era utilitzada com a contrasenya per tal que les gambes flotants, adeptes a Little Black, actuessin atacant la humanitat. Quan Ventosaman va dir les paraules per primera vegada, les gambes van començar a reunir-se sobre el mar. Moments després, Little Black va començar la seva campanya publicitària: un nou producte, anomenat bombons anticolesteròlics, que faria que els humans, enredats per el prefix anti, en consumissin en abundància. La xocolata d'aquests bombons, introduïda dins el cos humà, va destrossar la capacitat d'autocontrol de cada persona, fent que es sentissin atretes en direcció l'aigua, on les gambes els esperarien i, esperonades per les paraules "aristocràcia rural americana" que els mateixos humans pronunciaven (pel mateix efecte dels bombons), atacarien. Era un gran pla, sens dubte. Espero que us hagi agradat, i fins una altra aventura.


Perdó, falta el final. En els mateixos moments que jo escrivia el que deia Bananaman i que em confirmava Little Black, els primers rajolins de sang s'escorrien entre la sorra. Els humans no sabien què els passava, sols que l'atracció d'acostar-se al mar no defugia. Les gambes els saltaven al coll i els clavaven les antenes fins a consumir-los suficientment com perquè aquests caiguessin a terra defallits. De sobte però, una cosa estrepitosa va ocórrer a l'exterior. Com jo no podia restar a dins, vaig sortir de nou a contemplar què succeïa. Ventosaman havia començat a vomitar. Un líquid marronós sobresortia de la seva boca i anava a parar dins l'aigua, que dissolia la fastigosa barreja de xocolata i ves a saber quins altres aliments. La gent del voltant, va reaccionar de la mateixa forma, abocant el que els havia mantingut sota control dins l'aigua marítima. Aquesta va començar a fumejar, i a produir un suc verdós que eliminava de forma persistent a les gambes flotants, que s'enfonsaven sense remei. Bananaman, des de dalt d'unes roques, descrivia imatges poc agradables que feien que la gent que no es sentia amb ganes d'agitar, s'afegís a la repulsiva escena. Al mirar el pot de bombons anticolesteròlics, havia vist que eren caducats. Al cap d'uns pocs minuts, dins el mar no quedava ni una sola gamba, cosa que va enfurismar als pescadors, però la gent estava asseguda descansant pacíficament, feliç de poder fer i dir el que desitjava de nou. Ventosaman es va acostar tímidament al seu amic, i el va abraçar fortament. No va caldre dir res per entendre que un perdonava l'altre. Un per haver deixat obert el pot, l'altre per haver-se pres el cacaolat, van veure que tot quedava una mica insignificant al costat d'un atac de gambes flotants. Per fi podrien banyar-se amb tranquil·litat.

Dies després, vaig preguntar-li a Bananaman com havia escapat de l'amagatall secret aquàtic de Little Black. Em va respondre que li havia dit adéu, i aquesta, en el seu desesperament, no s'havia adonat de la seva fuga.
Uns quants dies després també, vaig parlar amb Ventosaman. Estava assegut a la vora del sofà, amb un full a la mà, que mirava tristament. Vaig atansar-m'hi cautelosament, intentant llegir què l'havia amoïnat. Com se'm feia impossible, vaig preguntar-li directament.
- Ventosaman, què et preocupa?
- Avui m'han arribat les anàlisis de sang que molt amablement em va fer Little Black, amb la que em va agafar amb la gamba, ja saps… Laura… tinc menys colesterol del que caldria.

"Moraleja" de la història: mireu sempre la data de caducitat dels aliments que compreu i/o robeu.