L'Arual i jo

L'Arual anava amb mi quan m'ho van comunicar. No em va trasbalsar la notícia. No entrava, per unes dècimes. Em fa vergonya acceptar que una sensació de tranquil·litat i ¿felicitat? em recorria el cos. L'Arual em va abraçar per consolar-me. Jo plorava, però el que no sabia l'Aural era que no em feia ràbia. Era una sensació molt estranya i agradable a la vegada. Les llàgrimes em lliscaven per les galtes amb una abundància sorprenent, però no sanglotava. L'espatlla de l'Aural estava humida de mi, jo no volia que s'acabés aquell moment. Sentia com una mena de protecció davant els problemes que es poguessin presentar.
De sobte tot d'imatges em van començar a passar pel cap molt ràpidament: Nosaltres dos a la terrassa de casa seva, jo inspeccionant els seus llibres de filosofia i d'humanitats, en tenia moltíssims. Era una persona aficionada a l'aprenentatge, li encantava anar assimilant coneixements d'aquí i d'allà, sense pausa. Això m'admirava. I també la capacitat que tenia de submergir-se en el seu món. De destriar el que volia i necessitava del que no li convenia. La gran sort que tenia era que allò que no volia coincidia amb el que no li convenia.
Era una persona fantàstica, la seva intel·ligència, devastadora, i el seu orgull, inexistent. Sempre captava les coses abans que jo, però no em feia sentir inferior. Les hores al seu costat m'envoltaven en un estat de placidesa total, i quan m'hi separava, els pensaments es feien agres i el malestar s'apoderava de mi. No podia entendre com una persona tan completa com ella es podia avenir tan bé amb mi. Em sentia tan afortunada quan em mirava amb els seus ulls curiosos quan li explicava com m'agradava estar amb ella.
Sabia que mai em traïria.