L'arrel del palissandre

En Marçal va deixar caure les maletes a la porta de l'apartament i va introduir la clau al pany després d'haver fet una última mirada per sobre l'espatlla, cap al replà. Eren les tres de la matinada i el seu llit semblava més llunyà encara que les terres indonèsies que havia abandonat vint-i-tres hores enrere. Entrà al pis i deixà l'equipatge al breu rebedor, dirigint-se tot seguit a l'habitació per lliurar-se, vestit, al merescut descans.
Però no podia dormir. Ho intentà ferotgement, sense èxit. En la seva situació, no intentà convèncer-se a sí mateix que no ho aconseguia a causa del jet-lag, sabia que no es tractava d'això. Era aquell objecte que duia a la maleta i tot el que havia succeït en relació a ell. Se li apareixia contínuament rere les parpelles cada cop que tancava els ulls.
Estàs cansat, mira de dormir..., es deia, però no podia deixar de pensar-hi.
Abandonà l'habitació i es despullà de camí a la cambra de bany. Potser una estona sota la dutxa el relaxaria. S'aturà al menjador i mirà l'equipatge, dues ombres negres que semblaven respirar a la penombra. S'hi acostà, completament nu, i s'ajupí per obrir una de les maletes. Aixecà un parell de camises mal plegades, sentint la barreja d'aromes, encara impregnades a la roba, de sàndal i pluja, de suor i espècies, i prengué a les seves mans un fardell de roba que es carregava encara més d'aquelles flaires, afegint a la barreja olors de fang, resines i el perfum dolç de la flor d'ylang-ylang. El sospesà, inquiet, però no desféu el nus de la corda que mantenia aquell objecte ocult dins la roba.
Va romandre uns minuts nu i ajupit al rebedor de l'apartament, emportant-se de tant en tant el fardell al nas per fer llargues inspiracions, que tornaven a oferir-li les olors que l'havien acompanyat durant el seu viatge. Al cap de poc es va sentir estrany, estúpid, com un animal o un home primitiu, a la gatzoneta i de pèl en pèl, ensumant aquell fardell de manera inconscient, instintiva. Va sacsejar el cap i va tornar a deixar l'objecte a la maleta, remugant.
Es dirigí a la cambra de bany i manipulà les aixetes de la dutxa fins que la temperatura de l'aigua el satisféu. Un cop sota els raigs d'aigua calenta, es sentí transportat, pel soroll i l'escalfor, als records dels tres dies que havia passat, entre pluges i xafogor, a cavall entre les plantacions i el seu hotel de l'illa de Bali...

Era el primer cop que viatjava a Indonèsia. Feia poc que treballava com a responsable de l'ària de compres d'una empresa importadora de mobiliari i objectes de decoració que disposava de fàbriques pròpies a la Xina i plantacions per a la producció de fusta a Tailàndia, la Índia i l'arxipèlag indonesi. A l'empresa estaven decidits a formar-lo profundament, així que, ben aviat, organitzaren un viatge amb l'objectiu que aprengués el funcionament de tot l'entramat comercial des del seu origen. Una representació de la direcció l'acompanyaria en un viatge de cinc dies, dels quals tres serien de visita efectiva, donada la durada dels vols d'anada i tornada.
Durant l'estada, amb prou feines va poder endevinar la riquesa i la diversitat de gent i de cultures que esquitxaven l'arxipèlag. Tampoc fou conscient de la treballosa recuperació de la normalitat a les zones més afectades pel tsunami, circumstància que passà gairebé inadvertida, com si es tractés d'un fet secundari o fictici, vague. Moltes de les sensacions que l'acompanyaren durant tot el viatge foren estranyes i noves per a ell. Qualsevol moviment, qualsevol cosa que deia, o feia, el feien sentir-se com un elefant en una botiga d'objectes de vidre; arribava des de la seguretat d'un món que, probablement, mai veuria catàstrofes com les que assolaren aquelles terres, per fer una visita d'insensibilitat i negoci, deixant en segon terme una ferida encara oberta i coent, infectada i quasi bé incurable.
Però, encara que tingués aquelles sensacions, no podia fer res al respecte. Les seves activitats estaven programades al minut, de manera que, aquella visita no tingué ni un bri de relaxació. No hauria distingit aquell país de cap altre si no hagués estat per l'exotisme i la verdor de les selves que entreveia des del cotxe que el traslladava d'una visita a una altra, per la poca gent que va arribar a conèixer, per les pluges continuades que feien de banda sonora de les nits i de la major part dels matins, o per l'espectacular aspecte de les plantacions de palissandres i teques propietat de l'empresa. No hauria diferenciat aquell viatge d'altres que havia realitzat durant la seva vida, si no hagués estat pel que succeí amb l'arrel.

Tancà les aixetes i romangué una estona encara a la dutxa, deixant que les gotes d'aigua es despengessin del seu cos com paracaigudistes en caiguda lliure. Tenia la pell enrogida per la temperatura que havia triat. Respirava lenta i profundament, intentant allunyar de la seva ment la imatge de l'arrel del palissandre, aquella que havia agafat a l'habitació de l'holandès. Encara sentia les queixes, els crits, barrejant-se amb la pluja nocturna. També notava a flor de pell la barreja de sensacions que l'havien envaït després d'haver agafat aquell objecte estrany dels peus de la tauleta de nit d'aquell home encara més estrany i pervers. I la por posterior a ser descobert per unes autoritats duaneres que, lluny d'acomplir la seva feina, perdien el temps intentant negociar un suborn amb els directius de l'empresa on treballava, directius acostumats a regatejar amb els oficials de torn a l'hora de tornar a casa amb algunes mostres i matèries que s'acostaven al contraban o, simplement, el significaven de forma rotunda. Tan ell com el seu encontre amb l'holandès van passar completament desapercebuts, com passaren per a ell els drames humans que encara es desencadenaven a la zona de Banda Aceh.
Malgrat la facilitat que tingué per viatjar sense que ningú li formulés ni una sola pregunta o mirés el seu equipatge, en Marçal no va poder relaxar-se ni tan sols un cop arribats a l'aeroport del Prat. Durant tot el viatge sentí un profund neguit que ni l'aigua de la dutxa havia aconseguit exorcitzar. A aquell neguit se li afegia l'estrany influx que l'arrel, embolicada en el fardell de roba, havia començat a exercir sobre ell des del mateix instant en què la féu servir.
Es va enrotllar una tovallola a la cintura i va tornar al rebedor. Es va ajupir novament davant les maletes i, aquest cop, sí que va desembolicar l'arrel. L'observà durant uns instants, hipnotitzat. La sentia calenta i estranyament feixuga a la mà, com si estigués sospesant el cor d'algun animal incongruent. La va mirar tan fixament que fins i tot pensà que la seva rugosa superfície rosada es movia per configurar formes difuses.
El telèfon l'arrencà del seu tràngol. Tot i així, no va moure's per agafar-lo. Deixà que saltés el contestador automàtic mentre caminava, absent, cap al dormitori. Des d'allà escoltà una veu femenina que, entre dubtes, li deixava un missatge:
-Marçal, sóc l'Alícia. Escolta... ja sé que vaig ser jo qui va dir que prou, però... bé, és igual, deixa-ho... Oblida que t'he trucat. Espero que el viatge t'hagi anat molt bé, i que, quan hagis tornat, em truquis, encara que sigui per dir-me que sóc una ridícula de merda per haver-te trucat.
En Marçal deixà l'arrel a la tauleta de nit i caminà lentament fins el telèfon. El despenjà, sentint-se lluny de sí mateix, com si no fos plenament amo del seus actes. Marcà el número de l'Alícia i esperà. L'Alícia despenjà a la primera trucada.
-Si?
-Ets una ridícula de merda per haver-me trucat...
En Marçal va penjar el telèfon i va tornar a la seva cambra. Es va asseure al llit, recolzant l'esquena al capçal, i va agafar l'arrel del palissandre amb una cura que fregava la veneració. Així romangué fins que l'Alícia trucà al timbre de l'apartament. Abans d'aixecar-se a obrir, tal qual anava, en Marçal amagà l'arrel al seu armari.

Els crits de l'holandès. No se'ls podia treure del cap. Aquella nit última, a l'habitació del costat del seu hotel de Candidasa, al Sud-oest de l'illa.
Mirant el sostre de la seva cambra, amb l'Alícia adormida al seu costat, en Marçal continuava sense poder aclucar l'ull. S'aixecà del llit i caminà a través del tel blavós que la matinada moribunda vessava pels intersticis de la persiana; s'encarà amb l'armari, n'extragué l'arrel i tornà a sumir-se en aquella letargia estranya, hipnòtica, al tràngol que aquell objecte li provocava. Es fixà en el cos de l'Alícia, que despuntava per sota els llençols, nu i adormit. Li recordà vagament a aquell altre cos indefens sobre el llit de l'holandès, arrupit i tacat de la sang d'aquell home abjecte...

Se li havia presentat un vespre, al bar de l'hotel. En Marçal feia una copa amb en Joaquim Solana, el fill de l'amo de l'empresa, abans de sopar. El restaurant encara no havia iniciat l'horari de cuina i les taules s'arrengleraven en una foscor endolcida pels aromes de les flors i una tènue música ambiental. En Solana es disculpà: havia d'anar al lavabo. D'alguna forma, en Marçal es va alegrar de quedar-se sol. La conversa amb aquell home, amb prou feines sis anys més gran que ell, era nul·la si abandonaven els temes relacionats amb la feina. Era normal, tenint en compte la falta de coneixença mútua, però també era cert que aquell home, que no tenia una ocupació concreta dins l'organigrama de la companyia però que duia el feixuc pes de la mediació entre el seu pare i la resta dels mortals, no semblava tenir gaire cosa més al cap que la pròpia empresa. En Marçal havia apreciat que a les seves mans no hi havia cap anell, i alguna cosa en la seva manera d'actuar, de parlar, indicava que es tractava d'un home que vivia sol.
Sol, reflexionà en Marçal, sentint recent la fiblada del comiat amb qui havia estat la seva promesa, l'Alícia. Ella no havia sabut assumir les noves condicions i els canvis a la seva relació. No entenia que hagués deixat la seva monòtona i absurda feina com a contr
olador de rutes en una mediocre empresa de missatgeria per tal d'atendre la que, probablement, seria l'oferta de feina més important que havia rebut (i que hauria de rebre) en tota la seva vida. No havia acceptat que aquella feina que, de ben segur, els permetria casar-se, portés implícit un sacrifici, encara que fos de caire temporal.

Encara ressonaven a la seva ment les preguntes formulades a cop de llàgrima, que per què havia de viatjar tant, tan lluny i tan sovint, que què seria d'ells si començaven a mantenir una relació esporàdica, que què considerava que era més important, si els diners o l'amor… No es tractava d'això, repetia ell, exasperat. Es tractava de perdurar, de guanyar-se un lloc i un sou en aquella empresa, de llaurar-se un futur. Però l'Alícia no semblava veure més enllà del llarg i imminent viatge a Indonèsia que els mantindria separats una setmana, després d'haver passat tres anys de relació amb separacions no superiors a vint-i-quatre hores.
-Sempre que una dona ens deixa fets una merda ens sembla que res no serà igual, però, tard o d'hora, acabem descobrint que ens equivoquem -va remugar una veu profunda que pronunciava l'anglès com si un pianista intentés tocar una peça mestra amb guants de boxa.
En Marçal sortí dels seus pensaments, desorientat, i aixecà el cap per a trobar-se amb un personatge d'espectacular físic. Alt i gras, rosat, amarat de suor i exhibicionisme. Lluïa una camisa que duia descordada fins al penúltim botó, deixant a la vista una suada renglera de pèls rossos sobre la tinta verdosa d'un tatuatge gegantí que, de ben segur, li cobria tot el voluminós abdomen. A partir del final dels seus pantalons curts, unes cames protuberants, també tatuades, s'embotien -deixant enrere sengles turmells inflats i rabiosament atacats per enormes varius- dins unes sabatilles esportives de color blanc amb tres ratlles vermelles a cada costat. El cap, massís i d'escassa cabellera blanquinosa, també suada, s'encastava sobre un coll que s'atapeïa de collarets i venes, allà on la tinta dels tatuatges deixava de ser predominant.
-Perdó? -va fer en Marçal, impressionat per la presència d'aquell home que, per a culminar tota aquella imatge, desprenia una carregant olor d'espècies barrejada amb suor i decadència. L'observà mentre l'home prenia el lloc que acabava d'abandonar en Solana, com si sabés que no tornaria, i demanava amb naturalitat una beguda en bahasa.
-Prefereixo el bahasa, o el balinès que l'anglès -confessava l'enorme estrany-, porto més anys en aquesta illa dels que puc recordar, i cregui'm quan li dic que són molt més fàcils d'entendre que aquell cony d'idioma de maricons.
-Bé, pot ser un idioma de maricons -observà en Marçal, sense saber ben bé per què li donava conversa-, però avui dia no vas enlloc si no el parles.
-Té tota la raó -va remugar l'home. Semblava incòmode perquè el tamboret no donava prou per abastar-li tot el perímetre de les natges, i no deixava de remoure-s'hi-. Ara, que a mi no se m'ha perdut res pel món. No necessito dominar aquella llengua. En tinc prou amb el meu idioma matern i amb els dialectes que he après durant els anys a Indonèsia. Sap? La meva família porta aquí molt de temps, des que això era colònia holandesa, i per a mi això és la meva llar.
En Marçal fixà la vista al seu got i remogué la canyeta. No sabia per què aquell home s'havia dirigit a ell i havia començat a explicar-li la seva vida, però començava a neguitejar-se. L'holandès feia una pinta del tot estranya, i no li feia ni un xic de gràcia.
-Les dones -tornà a reprendre el tema l'holandès-… són el Dimoni. Sempre s'ho acaben fent venir bé per amargar-nos la vida, oi?
El cambrer aparegué amb la beguda que havia demanat aquell estrany i li deixà al davant, sobre un posa-vasos. Abans de marxar li dedicà una enigmàtica i virulenta mirada.
-Suposo que si… -va fer en Marçal, meditabund.
-Ho sabia -va exclamar l'holandès, com si s'alegrés d'haver encertat amb l'apreciació que l'estat d'ànim d'en Marçal era degut a una ruptura. Introduí un enorme dit índex al seu got i després se'l ficà a la boca, aplicant-li una vehement succió que sonà per sobre la música d'ambient.
En Marçal s'esgarrifà.
-Així, així de bé t'ho fan aquí mateix, a l'illa -va somriure l'holandès, traient-se lentament el dit de la boca, sorneguer i pervers-. Tinc la possibilitat d'aconseguir-li dones, què dic dones, noies… què dic noies: nenes! Unes nenes ben dòcils i obedients que li faran això i molt més per menys de dues-centes mil rupies, amic meu. Li faran i es deixaran fer de tot! I li estic parlant d'edats ben tendres…
En Marçal fità l'holandès amb una evident ganyota de rebuig al rostre. Quan l'havia vist ja li havia fet la sensació que es tractava d'un personatge menyspreable, només per l'aspecte físic. Però aquell preàmbul absurd que havia precedit a l'oferiment de nenes per a qualsevol menester havia acabat de confirmar la primera impressió. Apartà la mirada, fastiguejat.
-Au, va, no sigui llepafils. On creu que ha anat el seu amic, al lavabo? Potser sí, però no precisament a satisfer les necessitats que es pensa. Es nota que és vostè nou en aquests entorns. Però no s'amoïni, ben aviat descobrirà que cap desastre natural pot impedir que això continuï sent un paradís…
-La gent com vostè fa més mal que qualsevol desastre natural -bordà en Marçal, desafiant. El cambrer que endreçava les prestatgeries plenes de copes i ampolles dels millors licors i espirituosos, donant-los l'esquena, deturà uns instants la seva feina per girar lleugerament el cap. L'accent d'en Marçal arrodonia les paraules, fent-les clares i intel·ligibles per a qualsevol que tingués nocions de l'idioma. L'anglès era una llengua que no havia fet servir en molt de temps i procurava pronunciar-la com si dibuixés les paraules amb lletra lligada.
L'holandès perforà l'aire amb una rialla que semblava feta d'arestes de vidre. Del blau dels seus ulls s'haurien pogut extreure glaçons per a servir on the rocks qualsevulla d'aquelles begudes. La música ambiental fou absorbida per aquell so carregat de franca malícia.
-No passa res, home -va fer a continuació-: és la gent com vostè la que necessita que hi hagi pel món gent com jo, així tenen un objecte concret a sobre del qual descarregar les seves frustracions… Però no oblidi que jo només soc una resposta. Una resposta a una demanda. Si mai necessita els meus serveis -esclatà en una nova rialla, aquest cop tenyida d'estupidesa-… bé, els meus no, els d'alguna de les meves nenes… només ha de preguntar per en Dronkjaer.
L'holandès s'aixecà del tamboret i acabà la seva copa d'un sol glop. Abans de marxar, dedicà un somriure elàstic al Marçal, i encara amb aquest somriure als llavis, sentencià:
-Ah, per cert. Oi que la seva habitació és la deu, del segon pis? Sí, sí que ho és. Quina casualitat, noi! Som veïns. Paret amb paret, tu. No acostumo a allotjar-me als hotels, sap? Casa meva és molt confortable, i no queda lluny. Però quan em porten noves noies, m'agrada passar una o dues nits amb elles per a fer una petita prova d'aptitud, ja m'entén… Vostè em cau bé. Potser alguna nit l'obsequio amb un bon espectacle… acústic.
L'holandès arrencà a caminar sense mirar al Marçal. La voluminosa esquena de la camisa i el cul dels seus pantalons mostraven sengles taques fosques de suor. Les seves rialles romangueren a l'ambient molts minuts després que l'home desaparegués, com el residu de les pluges torrencials que semblaven continuar mullant l'illa fins i tot hores després que hagués deixat de ploure…

L'Alícia es regirà al llit, remugant en somnis. En Marçal continuava mirant-la en la penombra, sospesant l'arrel del palissandre a la mà dreta mentre es preguntava si pesava tant quan l'havia agafat per usar-la contra en Dronkjaer. Es tractava d'un fragment d'arrel de palissandre d'uns vint centímetres de longitud per cinc de diàmetre, amb un nus central que li conferia un aspecte corbat, gairebé de bumerang. A la seva cambra a l'hotel, també n'hi havia vist una de mides semblants, als peus de la tauleta de nit. Parlant-ne amb en Solana, descobrí que els treballadors d'alguns hotels (fins i tot alguns directors) seguien un antic ritus que consistia en deixar una arrel d'arbre als peus de la tauleta de nit a mode d'amulet protector. No era una pràctica habitual, però, de tant en tant, sobretot a les illes on l'Islam no tenia gaire influència (una ínfima part de l'arxipèlag) i on podien conviure l'hinduisme amb altres pràctiques d'origen animista, aquests rituals encara es duien a terme per una part de la població.
I aquella nit, la nit anterior a la seva partida, l'arrel que ara semblava bategar contra el palmell de la seva mà, exercí com un autèntic amulet protector, tot i que no protegí exactament a l'hoste de l'habitació on fou dipositada…

Havia marxat del bar sense donar cap explicació a en Solana, que aparegué pocs minuts després que l'holandès hagués abandonat l'establiment. Amb mitja interrogació a la boca, el fill de l'amo d'en Marçal va rebre la fulminant mirada del seu treballador. Era evident que no es quedaria a sopar.
Per les escales, en Marçal es creuà amb l'altre directiu que l'havia acompanyat en aquell viatge, l'Elies Prim, el cap del departament comercial, un home d'experiència innegable i aparença impecable que representava l'èxit arribat en plena maduresa; tot i que, a simple vista, la façana era impol·luta, en Marçal també dubtà d'ell. L'holandès havia accionat un interruptor al seu interior que feia funcionar totes les alarmes de la desconfiança, existents però desactivades fins aquell moment.
Es tancà a la seva habitació. Assegut al llit, desitjà que aquell viatge acabés d'una vegada. Però encara quedava tot un dia sencer visitant fàbriques i plantacions, conversant amb treballadors que miraven amb uns ulls que semblaven llunyans, com si veiessin el món des d'una dimensió totalment diferent, però que, així i tot, obrien un ventall de calide
sa humana i de proximitat que no semblava congruent, donades les circumstàncies. Les seves encaixades de mà transmetien un contacte únic amb la humanitat, amb la terra, i les seves veus romanien una estona a la ment, com les fragàncies de sàndal, flors i espècies quedaven impregnades a la roba i l'esperit.
L'endemà transcorregué entre pluges i cares llargues. En Marçal no creuà ni una sola paraula amb els seus acompanyants, excepte quan les obligacions professionals ho requerien. De les dues visites exteriors, només pogueren fer-ne una, així que es centraren en els dos magatzems i en el taller d'artesania que també formaven part de l'agenda del dia. A mitja tarda, les pluges augmentaven la seva intensitat, i en Marçal es tragué de la màniga una forta indisposició per tal de poder concloure les visites i d'aquesta manera tornar a l'hotel.
L'estratègia va funcionar. De fet, cap dels tres tenia gaires ganes de continuar amb aquella situació incòmoda, de manera que, si no hagués estat en Marçal qui demanés tornar a l'hotel, qualsevol dels altres dos ho hauria fet, potser utilitzant les pluges com a pretext.
Així es posava punt i final al viatge en el seu més pur esperit professional. Però encara quedaven moltes hores per a abandonar Bali, unes hores que no semblaven passar, atrapades per la cortina d'aigua que semblava tancar el temps en una gàbia infranquejable.
A través dels vidres del cotxe, ondulant i líquid, l'hotel es convertia en una nostàlgica imatge de fantasmal atractiu; les parts estructurals, fetes de metall i formigó, semblaven desaparèixer rere l'encant natural dels acabats de bambú i palma, de fusta de teca i teles guarnides amb batik, que ressorgien d'entre aquells materials de fredor impertèrrita, alimentats per la natura torrencial del vent i la pluja.
Un cop al hall de l'hotel, aquesta pluja quedà novament reduïda a una nota més de la música ambiental; l'aigua i el vent, que arrossegaven tot un cúmul de flaires selvàtiques, a un aroma a afegir al lotus i el mesc.
En Marçal pujà directament a la seva cambra, decidit a dormir ben bé fins a l'hora de marxar cap a l'aeroport. Al peu de les escales es trobà a aquell cambrer silenciós que tancava els seus punys amb força, al final d'uns braços que semblaven haver-se-li desplomat a banda i banda del cos.
-Tot bé? -preguntà en anglès en Marçal.
El cambrer semblava disposat a pujar aquelles escales, a l'encalç d'algú, o alguna cosa desagradable. De sobte aparegué un home elegantment vestit, un dels encarregats de la recepció, reconegué en Marçal, i començà a renegar en bahasa contra l'empleat del bar. Amb gestos, li ordenava que marxés, era prou obvi, però el cambrer trigà a obeir. Finalment, relaxà la postura, a contracor, i abandonà el peu de les escales dirigint-li al Marçal una mirada estranya. Torçà la boca com per articular alguna paraula, però, finalment, acotà el cap i negà vehementment, sacsejant el seus cabells atzabeja a pesar de la ingent quantitat de fixador amb què es pentinava. Llençant un esbufec, l'home elegant desaparegué i el cambrer marxà sense tornar a aixecar el cap, deixant al Marçal desconcertat amb un peu al primer graó de les escales…

Al final, aquell noi li havia parlat. No en aquell encontre, al peu de les escales, sinó més tard. El seu anglès era tan caligràfic com el del propi Marçal, igualment intel·ligible, malgrat les circumstàncies.
La matinada era ja només un record, esborrat progressivament pels raigs d'un sol de Primer Món, de retorn a aquella dimensió que els ulls dels treballadors de les plantacions indonèsies no podien veure, però amb la qual, paradoxalment, es veien obligats a mantenir contacte.
En Marçal s'assegué als peus del llit amb cura de no despertar l'Alícia. Subjectava l'arrel amb les dues mans, entre les cames, a l'alçada dels seus genolls. L'examinà amb deteniment, palpant-la amb les puntes dels dits. Resseguí cada arruga, cada nus. Alguna cosa en ella feia remoure estranyes sensacions al seu interior, obrint-se pas com ho havia fet quan encara formava part de l'arbre i s'endinsava en la terra. Era el pedaç d'una realitat llunyana, probablement més real que la que estava vivint, i potser precisament per això, més terrible. Però també menys narcòtica.
Un moviment al llit l'advertí de que l'Alícia s'havia despertat. Abans que pogués girar-se, ella l'envoltà amb braços i cames. En Marçal sentia el contacte de la seva pell com una brisa llunyana. En aquells moments, la seva veu somnolenta es perdia entre el vent i la pluja que li arrasaven els records. Esmorteïdes, li arribaven les paraules, com els plors infantils li arribaren a través de la paret…

Havia passat una llarga estona a la banyera, intentant adormir-se per combatre l'ansietat i les ganes de fugir d'aquell indret, d'aquella companyia. Des que s'havia trobat a l'holandès, la seva imatge i les seves paraules repugnants planaven constantment pel seu subconscient, apareixent amb més violència cada cop que mirava en Solana. Però, realment en Solana feia us d'aquella mena de serveis? O simplement en Dronkjaer li havia comentat just per sembrar-li el dubte? Per què donava crèdit a les paraules d'aquell estrany i les creia fil per randa? El cap li voltava massa com per aclucar l'ull, i ni les sals de bany d'exòtics perfums aconseguien un efecte sedant barrejades amb l'aigua calenta.
Sortí de la banyera, més arrugat que relaxat, i s'embotí en el barnús blanc que mostrava les inicials de l'hotel brodades d'or al costat dret del pit. Amb les mans a les butxaques, romangué una bona estona contemplant la pluja a través del finestral que donava accés a una petita terrassa. Més enllà dels vidres, el món era una capa espessa i ondulant d'aigua, incessant i viva.
Quelcom que, inicialment, li semblà el miol d'un gat, l'arrencà d'aquell lapse contemplatiu. No li hauria fet cas si el miol procedís de l'exterior (la qual cosa semblava impossible, donat l'estrèpit de la tempesta), però aquesta mena de queixa li arribava, flèbil, a través de la paret. De l'habitació del costat. Immediatament sentí una onada de neguit que li sacsejà tot el cos, i algunes paraules com nenes, prova d'aptitud o espectacle acústic, que havia pronunciat l'holandès, sonaren al seu cap amb més claredat que les ofegades queixes de l'altra banda de l'envà.
En Marçal s'acostà a la paret, sentint que hi havia alguna cosa a l'ambient que es podria a cada segon. Mil idees horribles li passaven pel cap quan pensava en què devia estar succeint a l'habitació del costat. Mica en mica, sentí com totes aquelles sensacions es concentraven, seguint el ritme accelerat dels batecs del seu cor. Tancava els punys amb força, tal i com ho havia fet el cambrer al peu de les escales.
Ara li arribaven, amb prou feines audibles, uns grunys descompassats; després, crits, plors. Semblava que allà dins es desfermava un forcejament.
En Marçal en tingué prou. Caminà fent llargues passes fins el seu llit i agafà els pantalons que hi havia deixat quan s'havia despullat abans del bany. Se'ls posà d'una revolada i buscà la seva camisa mentre es treia el barnús.
Un nou crit infantil travessà la paret, fent que en Marçal oblidés la camisa i sortís al passadís tal qual anava, descalç i amb el tors descobert, l'aigua regalimant-li encara pel coll i el clatell, procedent dels cabells molls.
Respirant sonorament pel nas, amb el cor a la gola i l'ira copejant-li l'interior com una bèstia desbocada que volgués evadir-se, s'acostà a la porta i intentà esbrinar què estava passant. Li semblà escoltar la veu d'aresta de vidre d'en Dronkjaer, que intentava sonar dolça, parlar alguna llengua llogarrenca. Podia ser bahasa, o balinès. Podia ser qualsevol idioma que en Marçal desconeixia. Però, així i tot, comprenia què es podia estar esdevenint més enllà de la porta.
No ho dubtà més. Prengué embranzida sense saber si aconseguiria esbotzar la porta, i s'hi llençà amb tota la força de què fou capaç.
La porta no s'obrí a la primera, però les làmines de fusta de la part central es partiren com si fossin fetes de fullola.
En Marçal retrocedí, adolorit. Un enorme sangtraït li encerclà tota l'espatlla dreta, i un raig de sang li brollà d'una mica més avall, allà on una estella enorme se li havia clavat. Però ni el dolor ni el fracàs del primer intent el feren aturar-se. Hi tornà, aquest cop amb el peu dret per endavant. La porta continuà closa, però les fustes centrals acabaren cedint i trencant-se, deixant obert un forat prou gran com per què en Marçal i pogués passar…

L'Alícia li acaricià el pit amb la mà esquerra. Amb la dreta, dibuixava petits cercles per sobre de l'ennegrida espatlla d'en Marçal, sense arribar a tocar-li. Li plantava petons fugaços al clatell i li insinuava els pits contra l'esquena.
-Com t'ho has fet, això?
En Marçal no li contestà. Es deixava calmar el cos per la carícia de la pell de l'Alícia, però els records, massa forts, massa vius i recents, li bullien a la ment, incontrolables.
-Estàs estrany, amor -protestava feblement l'Alícia, mentre aplicava un grau més de sensualitat al contacte dels seus llavis al clatell del Marçal i baixava la mà del pit progressivament fins al final de l'abdomen.
En Marçal aturà aquella mà abans que anés més avall. Ho féu tendrament, però ferma. L'Alícia llençà un sospir sorprès, però deixà que en Marçal li tornés a col·locar la mà al seu pit.
-Ara no, Alícia -va dir ell, absent, llunyà.
-Què t'ha passat, Marçal? Hi ha alguna cosa que em vulguis explicar?
En Marçal girà el cap per mirar l'Alícia. No sabia si volia explicar-li. No sabia si mai li explicaria a ningú. Inspirà fortament i li semblà tornar a sentir les olors, unes olors tan concretes i horribles que gairebé es convertien en imatges de tot allò que va veure un cop esbotzada la porta…

L'habitació de l'holandès es carregava d'una barreja estranya d'olors a locions i liniment, de bàlsam El Tigre; aquesta barreja espessia l'atmosfera fent-la
gairebé irrespirable. Aquest fou el primer impacte sensorial que en Marçal rebé en entrar-hi. Després, la vista col·lapsà per complet la seva capacitat per raonar.
En Dronkjaer s'havia llençat a terra, al costat del llit, per tal d'amagar-se de qui fos que estigués colpejant la porta. A sobre el llit, nua, una nena que no devia tenir més d'onze anys plorava i intentava tapar-se amb un llençol arrugat i viscós que semblava reptar als seus peus. No ho aconseguia perquè un dels seus canells estava lligat al capçal del llit amb el què semblaven les seves pròpies calces; l'altre braç, que tenia lliure, li quedava inert al costat del seu cos trèmol. Cada cop que l'intentava moure, la nena proferia un llastimós gemec, com si el tingués trencat o dislocat.
En Marçal era incapaç de processar aquestes imatges amb claredat, de tan dantesques que li resultaven. A sobre d'una de les tauletes de nit s'hi podien veure unes quantes ratlles de cocaïna i un tub prim de plàstic sobre un mirall. Als peus del llit, una camera de vídeo, col·locada al capdamunt d'un trípode, es connectava a un ordinador portàtil -dipositat a l'escriptori del davant- a través d'un cable que serpentejava pel terra. A l'altra tauleta, disposats en una renglera irregular, hi havia diferents pots d'olis i cremes, una camera de fotos digital i una capsa de preservatius.
Per sobre dels plors, cada cop més dèbils, d'aquella nena, s'obrí pas la rialla malèvola d'en Dronkjaer. S'havia posat dret, oferint al Marçal la visió del seu cos completament despullat i untat en oli i liniment. La desproporció era la tònica general en aquelles carns rosades, creuades per les varius i pels descomunals tatuatges.
En Marçal sentí que se li regirava l'ànima. No podia ni tan sols concebre un contacte entre aquell cos enorme en tots els sentits, fins i tot en el genital, i el diminut cos de la nena que patia i plorava a sobre del llit, lligada pel canell al mateix matalàs on no havia pogut evitar orinar-se de pur pànic. Desitjava, per tot allò que era capaç d'invocar, haver arribat a temps per evitar quelcom pitjor del què ja havia succeït. Desconcertat i ofegat en la seva pròpia ira, es veia incapaç de fer una passa més enllà del llindar de la porta destrossada, malgrat que tot el seu ésser li estava cridant que fes alguna cosa.
-Què passa, noi? -rigué en Dronkjaer mentre caminava, acostant-se al Marçal- Ja ho sé: t'has posat tan calent escoltant-nos des de la teva habitació que no has pogut estar-te'n… Doncs no et tallis, home, que a aquesta ronda convida la casa…
En Marçal no mirava l'holandès mentre aquest parlava. Només podia veure la nena i el seu patiment, i intentava pensar en la manera més eficaç d'ajudar-la. Quan va mirar endavant, es trobà amb la figura imponent d'en Dronkjaer, que havia arribat a plantar-se a una passa d'ell.
Aleshores, sense ni tan sols pensar-ho, en Marçal llençà un cop de puny mancat de convicció contra la cara gegantina i envermellida d'en Dronkjaer. L'holandès no tingué cap problema en esquivar-la, responent aquell atac amb una contundent morma amb el dors de la mà. El cop caigué de ple al pòmul dret d'en Marçal, que es veié llançat violentament contra la tauleta de nit on es trobaven les cremes i la camera de fotos.
En Dronkjaer rigué, divertit, i s'acostà fent absurdes passes de ball mentre cantussejava quelcom indesxifrable.
A terra, en Marçal notà que la sang que li havia començat a rajar d'un tall que se li havia obert al pòmul li mullava els llavis. S'ofuscà encara més. Es desesperà, havia de salvar aquella nena, però l'enfrontament físic amb aquell mastodont semblava abocat al fracàs. De cop i volta, les seves mans trobaren quelcom al terra, als peus de la tauleta de nit. En Marçal baixà la vista i es trobà amb una arrel molt semblant a la que ell mateix tenia a la seva habitació. La prengué, sense pensar-s'ho, s'aixecà, donant l'esquena a l'holandès, i quan calculà que el seu adversari era prou a prop, es girà i li etzibà un violent cop amb l'arrel en plena cara.
Hi va haver un estrany silenci, precedit d'un soroll trencadís que s'escolà del rostre d'en Dronkjaer. Un horrible esquitx de sang saltà de la seva cara i mullà el cos de la nena presonera i el del propi Marçal.
L'holandès caigué de genolls davant d'en Marçal i després es desplomà de costat contra el llit.
Al principi, en Marçal pensà que l'havia mort, però al cap de poc en Dronkjaer començà a remugar, atordit i incapaç d'aixecar-se. Els llençols, allà on l'holandès recolzava la cara, s'estaven xopant ràpidament de sang.
-Ràpid! -exclamaren en anglès des del llindar de la porta.
En Marçal apartà la mirada d'en Dronkjaer, que intentava aixecar els braços per incorporar-se sense èxit i la dirigí cap a la veu que acabava de sentir. El cambrer silenciós havia entrat a l'habitació, acompanyat de tres homes més que també semblaven formar part del personal de l'hotel. Entre els quatre alliberaren la nena i la vestiren i mentre un d'ells se l'emportava, els altres es quedaren a la cambra, amb en Dronkjaer i en Marçal.
-Gràcies -va fer el cambrer, visiblement afectat-. Gràcies per haver entrat a l'habitació. No sabíem que aquest home feia aquestes coses. Gràcies a vostè ho hem pogut saber.
-Però com ha pogut entrar la nena a l'habitació? -preguntà en Marçal.
-Segurament ha subornat a algú del torn de nit -va dir el cambrer. Semblava francament avergonyit-. Cada dia canvia el personal, sap? Aquí és molt fàcil fer aquest tipus de coses. No ho hauríem sabut mai si jo no hagués escoltat la seva conversa, al bar -aleshores, mirant a l'holandès, afegí-: Però ara, ja se t'ha acabat, oi?
En Marçal veié l'odi dibuixat al rostre d'aquell cambrer i comprengué que allà hi passaria alguna cosa més. Alguna cosa terrible. Els altres dos homes havien aixecat en Dronkjaer i li mantenien el cap ert agafant-lo pels escassos cabells que encara li poblaven el clatell. El rostre de l'holandès gairebé desapareixia sota la sang que li brollava del nas i la boca, entre coàguls i bombolles de saliva.
-Marxi, si us plau. Li agraeixo que hagi salvat la nena. Però val més que vostè no vegi què passarà aquí -sentencià el cambrer, mentre treia de sota l'americana de l'uniforme un enorme ganivet i el dirigia cap a l'abdomen de l'holandès.
En Marçal obeí i abandonà l'habitació sense acabar de pair encara tot el que havia passat. Sortí d'allà sense girar-se ni un sol cop, a pesar d'escoltar els renecs dels tres homes en aquella enigmàtica llengua, apaivagant les queixes i els crits d'en Dronkjaer mentre aquest tingué vida per proferir-los.
Un cop a la seva habitació, en Marçal s'adonà que no havia deixat anar l'arrel amb què havia colpejat a l'holandès. De cop i volta sentí pànic. Què havia fet? De què era còmplice? Era cert que havia ajudat a salvar una nena de les mans perverses d'un pederasta, però també era ben cert que aquells tres homes havien acabat amb la seva vida, hores d'ara.
Mirà el rellotge del seu telèfon mòbil i comprovà, incrèdul, que tot plegat havia passat en un escàs quart d'hora. Es tancà a l'habitació, es dutxà i aplicà tires adhesives a les seves ferides, es vestí, prengué les tovalles de roba de la tauleta auxiliar on li servien l'esmorzar cada matí i embolcallà l'arrel amb elles, tancant el fardell amb la corda d'un ornament de vímet que trobà a sobre del seu escriptori. Amagà el fardell a la maleta que ja tenia feta, sota unes camises fetes servir i plegades de qualsevol manera.
El cor li saltà a la gola quan trucaren a la porta de la seva habitació. Temia que això succeís. Tan d'escàndol, de ben segur, hauria provocat les queixes de mitja planta i en aquells moments, els homes encarregats de la seguretat de l'hotel venien a buscar-lo.
Els trucs a la porta es repetiren, acompanyats de la veu d'en Solana, demanant per ell.
En Marçal dubtà abans d'obrir la porta, però finalment ho féu. Sense pronunciar ni un sol mot, sortí al passadís i mirà en direcció a l'habitació d'en Dronkjaer. El que veié el desconcertà encara més: la porta de l'habitació apareixia intacta, no semblava que ningú s'hagués adonat de res, donat que la planta semblava tan tranquil·la i buida com ho havia estat cada un dels dies que hi havia passat. I en Solana tampoc donava mostres d'estar al corrent de res.
-Et trobes bé, Marçal? -s'interessà.
-Eh? Què? -féu ell, atordit.
-Que si ja et trobes millor.
-Eh… sí… sí… això crec.
-Només venia a veure com estaves… i a recordar-te que a les cinc del matí hem d'estar a la recepció per anar cap a l'aeroport.
-D'acord, d'acord -murmurà en Marçal, que amb prou feines havia mirat a la cara a en Solana, que no semblava advertir el neguit que dominava les formes del seu subordinat, ni la tireta que li tapava el tall del pòmul. Era com si no hagués passat res.
-Doncs bé, intenta descansar. El viatge serà llarg.
Amb aquesta frase, en Solana marxà, visiblement tens, però més aviat degut al canvi d'actitud que havia experimentat en Marçal des del moment en què abandonà el bar que per què sospités res d'allò que havia passat aquella nit.
En Marçal tornà a tancar-se a la seva cambra, acabà de preparar l'equipatge i romangué, vestit i despert, assegut al llit, abraçant-se els genolls amb l'esquena recolzada al capçal, la resta de la nit.
Fou el primer en aparèixer a la recepció, a les cinc i cinc del matí. Havia intentat baixar l'últim, pensant que, d'aquella manera, marxarien només arribar ell, però no va anar així. En Solana i en Prim trigaren encara deu minuts més en fer acte de presència.
Durant aquesta estona, en Marçal passà autèntica ànsia. No sabia on posar-se per a no cridar l'atenció. Li semblava que tot el personal de l'hotel el mirava de forma estranya, com si sabessin què havia passat la nit anterior. Temia que tot plegat fos una trampa, que fins i tot la tardança dels seus companys de viatge es devia a un pla ordit per les autoritats que, alertades dels fets esdevinguts, els havia instat a no aparèixer a la recepció per poder
procedir a la detenció del sospitós.
Però res d'això passà. Finalment, aparegueren en Solana i en Prim, relaxats i somnolents, farcits de calma i rutina, ignorants del calvari que estava passant el seu company.
Mentre en Solana anava a pagar, en Prim s'acostà al Marçal i, badallant, li plantà una mà conciliadora a l'espatlla.
-Què, una mala nit? -li preguntà.
-Què vols dir? -va fer en Marçal, neguitós.
-Home, fas mala cara. Sembla que no hagis dormit gens. Encara et trobes malament?
-Ah… sí… sí -murmurà, alleujat. Per un moment cregué que en Prim es referia a alguna altra cosa.
-Per cert, què tens a la cara? -s'interessà en Prim.
En Marçal empal·lidí per uns instants. Després reaccionà per improvisar una resposta:
-Fent voltes, aquesta nit, m'he donat un cop amb la tauleta. Res greu, suposo.
En Prim es donà per satisfet amb aquella explicació. Potser estava massa adormit per analitzar si això era possible o no.
En Solana s'acostà i comentà, distret, que ja podien marxar: tenien un cotxe esperant-los a la porta.
Agafaren les maletes i, quan es disposaven a abandonar l'hotel, en Marçal es trobà de cara amb el cambrer silenciós. S'aturà en sec, tot ell, per dins i per fora. En Solana i en Prim anaven tirant cap el cotxe, lluny, en un altre món. El cambrer esbossà un somriure d'imprecís significat i alçà una mà petita però ferma, una mà que, feia molt poques hores, havia brandit un ganivet i l'havia enfonsat fins a la sacietat dins un cos humà. En Marçal dubtà un moment, però, finalment, deixà la bossa de mà i li encaixà.
-En aquest hotel, les habitacions queden sempre impecables, senyor. El personal és molt eficient. I els clients molt discrets. No ha de patir per res. Bé, potser per no perdre l'avió, en tot cas…
El somriure del cambrer s'eixamplà una mica, fent-se un xic més cordial. En Marçal, però, fou incapaç de tornar-li. Deixà d'encaixar aquella mà assassina o alliberadora, apartà la seva mirada de la d'ell, tornà a agafar la bossa i abandonà l'hotel a corre-cuita.
Malgrat les paraules del cambrer, fou incapaç d'estar completament tranquil, sobretot quan els guardes de la duana els feren apartar de la cua per a negociar un pas plàcid amb els seus dos caps. Semblaven conèixer-se de tota la vida, i la conversa fou relativament breu i cordial, tot i els insistents regateigs dels guardes; tan cordial que acabà amb encaixades de mans que amagaven un traspàs discret de bitllets.
En Marçal ni tan sols va ser capaç de relaxar-se en arribar a casa, quan, abans d'obrir la porta de l'apartament, féu una última mirada per sobre l'espatlla…

L'Alícia es separà del Marçal, sospirant, i s'estirà al llit, oferint-se-li nua i disposada a rebre'l. Però el Marçal es girà lentament i es limità a observar-la.
-No m'ho vols explicar, doncs? -va fer ella.
En Marçal seguia guardant un silenci taciturn. A les seves mans, l'arrel continuava exercint aquell influx estrany. L'envaïa una fascinació tan pregona i contradictòria envers a ella que amb prou feines podia realitzar cap més acte que pensar-hi. Per una banda, aquell tros de natura llunyana significava un record constant de les escenes de violència i decadència viscudes a l'habitació de l'holandès, però, per una altra, també havia significat l'alliberament de la nena i, en certa manera, el seu propi. Aquell viatge i el breu contacte amb la gent, que per breu i, a la vegada, intens, li resultà transcendental; fins i tot l'enfrontament amb aquella part podrida de la realitat que en Dronkjaer li havia facilitat, havien aprofundit salvatgement al seu ànim, com si hi arrelessin, removent unes terres fins aquell moment verges, del seu esperit.
Amb aquella experiència encara perfumant el seu fur intern, com un encens de poderosa flaira, la decisió aparegué com la primera espurna de sol després de les pluges. Canviaria alguns aspectes de la seva vida. Encara desconeixia a quin nivell, o fins a quin punt arribarien aquests canvis, però estava decidit a viure d'una manera diferent, ara que havia après a entreveure aquella altra dimensió que habitaven les gents indonèsies que havia conegut. Mirà l'Alícia, convençut que alguns d'aquests canvis no els podria fer sense ella. Després tornà a posar la vista a l'arrel, durant uns instants. També havia decidit què en faria, d'ella. Finalment, tornà a mirar l'Alícia.
-No tornaré a treballar en aquesta empresa -sentencià.
-I això? -digué l'Alícia, incorporant-se.
-És una història desagradable -digué en Marçal-. I, encara que soni tòpic, també és una història molt llarga.
-I què faràs, doncs, a partir d'ara?
En Marçal s'aixecà i caminà fins la tauleta de nit de la banda dreta del llit. Diposità l'arrel a terra, als seus peus.
-Escolta, no treguis mai aquesta arrel d'aquí. Ens portarà sort i ens protegirà -digué. Ho creia de debò, però no només la hi dipositava per aquest motiu. També ho feia perquè així sempre tindria un recordatori dels motius de la seva determinació, per si mai -cosa que dubtava- els oblidava.
-Això és casa teva, ets tu qui viu aquí, així que per mi no t'amoïnis.
-Si tu vols, a partir d'ara, hi podem viure tots dos…
Després d'un breu silenci carregat, no de dubte, sinó de desconcert, l'Alícia saltà del llit i abraçà amorosament el Marçal.
-Sí que vull! -exclamà.
Abraçats caigueren tots dos de nou al llit i feren l'amor mentre el sol s'escolava pels intersticis de la persiana.