L'anti-Eva

Un relat de: filladelvent

Venuda ja tota esperança (a preu de misèria, misèria o res) de tots els meus propòsits, la vida fa de mi… ni tant sols sóc un viatger errant, un passatger sense destí, un mariner amb milers de ports… res. La vida no em depara res, en aquest estiu de merda el qual havia de ser el viatge de la meva vida amb l'acompanyant (un misteri el seu rostre) que se m'havia promès ara justament fa dos anys.
De promeses he viscut fins ara… i ara? Posar els peus a terra i acceptar un destí que encara no saps, però sobretot un present: el de mirar la vida passar, al temps que s'esmicola entre els dits… ho veus, i no pots fer-hi res, oi? Perquè quan hi fas… passa això que em passa, que llavors sóc jo la culpable i ell és la víctima, oh senyor, la víctima que, per sort, ha pogut sortir il·lès des de les temptacions de la serp, la poma sempre brillant d'ella.
Ella, Eva, ara sóc jo. I la seva costella em fa tan mal que preferiria desfer-la a bocins, i desfer llavors, per fi, el seu egoisme traïdor que em va crear com a joguina, com la companya perfecta, que calla i atorga, allò que no t'oferia la natura, la incivilització.
Això ets tu ara: una rata que no se sent culpable perquè realment no ha caigut a les temptacions femenines, però que ingenu creus ser millor per això i fer-li un favor encara a l'altra dona, a la teva dona, a un déu amb el qual et vas casar i està per sobre de tota Eva.
Emperò, això sóc jo: la maliciosa que ofereix i la estúpida que no s'atreveix, la que enreda i després se sent culpable, sabent que això només el fa fort…
Però no li pot durar gaire aquest sentiment de poder: ell s'adonarà de que mai havia sentit res de semblant quan Eva va agafar-li la mà i se la va posar a la seva petita boca, dit per dit… plaers reservats només per a aquells que són capaços, fins i tot, de renunciar al paradís còmode i aïllat, al món fictici.
No mosseguis mai aquella poma: seràs més feliç i no et caldrà ser valent compartint el paradís amb ella, la salvadora, l'anti-Eva.
Mentre, no pateixis per mi: jo continuaré fent allò que se'm dóna millor, allò que em fa sentir menys malament: miraré la vida passar, a l'Abel passar mentre tu moriràs lenta i feliçment al teu món.

Comentaris

  • Lilith | 22-02-2007

    Algunes dones no vàrem néixer de cap costella aliena. Sshhhhhhh! Alguns, si ens senten, ens llançaran llamps i tempestes, dagues d'odi (que en el fons són de por). Pretenen que el seu reialme de foscor i submissió sigui etern. Ja es veurà això.
    Una forta abraçada.

  • Filladelvent,[Ofensiu]
    Leela | 16-09-2005

    com diu el teu nom, tu ets filla del vent i no t'has de reduir a situacions terrenals... les pomes, la sensació de ser la dolenta... tu voles per sobre d'això, tu voles molt més alt...

    He sentit a la meva pell, tot el que deies en el teu relat, com si jo mateixa ho hagués viscut (sentiments d'aquests també n'he tingut).

    De vegades el món, per a la gent, no és més que unes aparences que cal seguir. Hi ha persones que s'hi adapten, que viuen d'aquesta manera i ho volen continuar fent.
    Tu no ets d'aquests... està clar!... deixa que el vent bufi i et faci volar , hi ha moltíssimes coses més que pomes, serps i aquests mal de caps... tu això ja ho intueixes, veritat?

    Una abraçada ben forta!

    Leela