L'aniversari del meu pare

Aquest any, l'aniversari del meu pare m'ha entendrit molt. Sempre ha estat tan fort i jove, que no me'n sé avenir de que hagi fet 68 anys.
L'he trucat per telèfon, hem fet conya amb l'edat i el pas del temps.
Crec que ell avui, s'ha endut la mateixa sorpresa que jo en contar realment els anys.
Des de sempre jo he estat la nina dels seus ulls, endevino que encara ho sóc, perquè hi ha coses que no cal dir-les, es noten descaradament.
El meu pare i jo, no parlem de coses molt transcendentals, cadascú explica les seves petites vivències de cada dia. Ell em conta les seves aventures de quan va a l'hort, els ratolins que se li mengen les patates emmagatzemades, la gelada que li ha malmès els arbres, les juguesques amb els gossos que té mig adoptats. També me'n fa deu cèntims dels documentals d'animals, del temps que farà durant la setmana, de les desgràcies que han passat al món i de les petites lluites que té cada matí amb la meva filla perquè s'abrigui i no ensenyi els ronyons.
La Laia( la meva filla), és la nova nineta dels seus ulls, potser la que m'ha desbancat del meu suprem tron. Ella no va anar a la guarderia, la dùiem a casa dels avis, i passava tot el matí amb ells. Després, com nosaltres anàvem a treballar molt d'hora, la hi portàvem igualment, fins a l'hora d'anar al col·legi.
Bé, aquest any ja va a l'institut i fa primer d'ESO, però encara continua anant a casa dels avis una estoneta.
La mama els fa el got de llet amb galetes, i arraulits al sofà tots tres veuen junts l'Abella Maia i el Doraemon. El papa no se'n sap avenir de que la nena s'hagi fet tan gran, independent i marxosa.
Pateix molt per ella perquè va per lliure i somia volar.
El papa i jo, no ens diem molt sovint que ens estimem, doncs els dos sabem que ja està molt clar.
No sé si ens assemblen ben poc o si al contrari, ens assemblem massa. Sempre em guarda els millors enciams i els espinacs més tendres i quan vaig a casa seva em fa menjar com si hagués de sobreviure a l'escassetat d'una guerra.
Demà anirem tots a dinar, el meu germà, la seva dona i els nens, i nosaltres tres. Quan la mama obrirà la porta, preguntaré com sempre, on està el papa?
I l'abraçaré, sempre ens fem una abraçada i un petó, semblant a un cop de cap, una estranya salutació molt nostra.
Ara, de nit pensant en tot això, se m'escapen les llàgrimes. Penso que no li he dit prou vegades que per mi és molt i molt important, per no haver-li dedicat cap poesia.
Omplo el paper de taques humides, em sembla impossible que jo que sempre he tingut tanta facilitat per expressar el que sento, no li hagi dit mai com i quan l'estimo...
Si li digués, també brollarien llàgrimes dels seus ulls, d'aquell cor que sembla dur, però és tan tou i sensible, i no sé si seria capaç de suportar-ho. No sé, donaria la impressió de que se m'ha encès la llum d'alarma, de que potser ja es comença a fer gran i ens queden de ben segur menys dies per estar junts.
Ell és tan tossut, tan obstinat, tan imprevisible, ningú ha estat capaç de manar-lo, sempre tan indòmit com el vent, en això s'assembla molt a la seva néta.
Ara i només ara, no m'ho havia plantejat mai, me'n adono que seria capaç de fer qualsevol cosa per no veure'l patir, no sé si en el seu moment ho podré assimilar.
El papa m'ha volgut protegir de tots els mals, m'ha mimat com una floreta, però al mateix temps ha cregut en mi, en el que jo sóc. En realitat no m'ha pogut aturar cap tempesta i he tingut d'aprendre com tothom a cops i garrotades, forjant-me cada dia un demà més ric amb estimació per a mi mateixa i pels demés.
Però sempre ha estat pendent del meu esforç, sabent que a la fi me'n sortiria de trobar el meu camí.
No puc obsequiar-lo amb tantes sensacions, sentiments i paraules, com ho faig amb la mama, perquè són molt diferents.
Però no vull que se'm quedin enganxats a la gola tants mots sincers i tanta estimació que podria embolcallar-lo sencer.
Que difícil és expressar sense paper tot allò que sents, sense que soni a estar massa tou, massa deprimit, massa transcendental, sense que sembli un preludi de comiat...
. . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Papa, per si de cas no t'ho dic i tens l'oportunitat de llegir-ho, t'estimo de tot cor, estàs sempre present en molts trets meus, en una part del que jo sóc.
Et dono les gràcies per tot el temps que m'has dedicat, per tot el teu patiment, per creure en mi, per tenir tanta cura de la meva filla i per tantes coses més. També aprofito per demanar-te perdó per haver deixat d'estudiar, per no haver-te comprès en molts moments, per haver xocat tant en l'adolescència, per no haver-te dit mil vegades com t'estimo.
I et perdono també que m'hagis protegit tant, que m'hagis escapçat, per que ningú em fes mal, la punteta de les ales. Que sàpigues que després dels anys, ja m'han tornat a créixer i em sento valenta per afrontar el que calgui.
Quina sensació més estranya, aquest aniversari m'ha estovat el cor. No et pensis que me'n he anat de l'olla, ni que sento que ens quedi poc temps, és només que tinc la necessitat de dir-t'ho.
Moltes felicitats, papa! Gràcies per tot i n'oblidis que t'estimo molt més del que et puguis imaginar...