L'anarquisme és un fusell carregat de bones raons

Tot començà quan, contra les nefastes previsions d'ocupació, l'empresa on treballava decidí contractar 200 persones en el termini de dos mesos; fins aleshores, érem poc més d'una dotzena d'assalariats, sense comptar ni la dona de fer feines ni al Director General. Situada a la confluència del carrer Provença amb Rambla de Catalunya (qualsevol persona entesa de la realitat immobiliària de Barcelona sabrà que amb el lloguer en aquesta zona noble podrien viure dotze famílies de Nou Barris, o vint si cap d'elles demana crispetes al cinema), l'empresa formava part d'un holding internacional dedicat a l'assegurança de viatges que els turistes contractaven quan visitaven l'estat espanyol. La crisi havia suprimit la major part de la competència i, tal com ens va anunciar Ernest Johnson Vilaró, delegat territorial a Barcelona, era el moment oportú de consolidar una posició líder al mercat:

- Ja sabeu què deia el president Guardiola: les aventures empresarials, estimats i estimades subalternes, no són permeses als esperits porucs i febles de caràcter. I menys encara si no hi ha una bona sortida de pilota. -La veu de Mr. Johnson tronava a la Sala de Juntes on ens havien reunit.- Per tant, des de Travel&Johnson Poor Wheels, hem dissenyat una ferma i valenta estratègia, consistent en subornar les autoritats pertinents i no pertinents per tal que ens obrin les portes adequades, alhora que sotmeten als nostres competidors a les investigacions fiscals més severes, draconianes i, per què no dir-ho si no faig mal a ningú, injustes, en resultat de tot plegat, com podeu imaginar-vos, maleïda colla d'arreplegats, la competència ha hagut de fer les maletes i marxar a corre-cuita cap a un altre indret.

La perspectiva d'una contractació massiva esperonà totes les persones que treballàvem al holding. L'horitzó proper, gràcies a l'arribada de centenars de treballadors novells, prometia un ascens, ni que fos de càrrec mig, i ningú volia deixar escapar l'ocasió d'incrementar en 50 merkels la nòmina i, de retruc, ser dèspota i humiliar als nostres propis subalterns. I així, d'un dia per l'altre, el ball de cadires ja estava en marxa. Tothom pretenia destacar-se en la situació més avantatjosa, sent considerat millor que el company de la taula del costat, i a l'oficina es tornaren habituals les travetes, els dits a l'ull, els sabotatges a l'ascensor, els segrestos exprés i les calúmnies infundades sobre aficions perverses i il·legals.

Al marge d'aquest ambient fratricida, gràcies sobretot a la meva natural bonhomia, em vaig preguntar: “Què faria Jesús en aquesta situació?”. Com desconeixia la resposta més adient, vaig optar per continuar fent les meves tasques comercials tan bé com sabia, assumint que la feina de formigueta també seria digna de recompensa. Durant els gairebé 11 mesos que duia treballant de comercial a Travel&Johnson Poor Wheels, havia venut tres assegurances: una pel camí de Santiago, una altra pels San Fermines i una darrera per la ruta de l'Opus Dei a Castellerçol. Totes tres les havia contractat jo mateix per tal d'assolir el llindar mínim per no ser acomiadat, malgrat que no vaig gaudir cap perquè, segons el meu contracte, no disposava de vacances.

Els dos mesos precedents a la incorporació dels 200 nous assalariats van estar marcats per l'augment progressiu d'ansietat col·lectiva. Els dies transcorrien amb la seva previsible i ancestral regularitat, però el neguit i l'ambient competitiu convertiren aquest breu període de temps en gairebé etern. Finalment, però, com qualsevol altre qüestió temporal, la data fixada acabà irremeiablement arribant. El dia abans de la incorporació dels dos-cents treballadors, enmig del tràfec de noves cadires (es van adquirir cent per tal que els nous treballadors s'alternessin el seient cada hora, al temps que faria de taula, amb l'esquena doblegada, qui hagués estat assegut l'hora precedent), el Delegat territorial, Mr. Johnson, em féu cridar al seu despatx, a la darrera planta de l'edifici.

El seu magnífic despatx era ple de trofeus dels safaris que Mr. Johnson havia dut a terme a prop de Badajoz. Darrera la seva taula, però, l'espai estava coronat amb el retrat, que vaig suposar que seria de l'avi de Mr. Johnson, d'un home amb aspecte decrèpit i malaltís, i on fins a tres vegades es repetia la mateixa paraula: FRANCO, FRANCO, FRANCO.

No prengui seient, serà una conversa molt breu-. Em digué Mir Johnson només entrar sol·lícit al seu gabinet.
Moltes gràcies, Mr Johnson, a les seves ordres.- vaig respondre alhora que, amb una genuflexió, emprenia la retirada.
No, no: esperi's, passarell. No serà una conversa tan breu. Miri: com vostè ja sap, o hauria de saber, que els babaus com vostè mai no estan al cas, demà s'incorpora una gran quantitat de treballadors, dins l'estratègia de consolidació, primer, i posterior expansió de la nostra empresa Travel&Johnson Poor Wheels al circuit turístic espanyol.
N'estic al corrent, senyor.- Els pols se m'accelerà com quan Messi enfilava les porteries del Bernabeu. Al final, la meva actitud professional i no competitiva estava a punt de recollir el fruït tan llargament desitjat: un ascens que em permetés abocar les frustracions d'una vida sense sentit ni profit sobre gent a les meves ordres que no tenien cap mena de culpa.
Molt bé, enhorabona. Necessitem la seva taula i el seu telefon. Per tant, consideris acomiadat quan avui conclogui la seva jornada laboral. Per cert, com el seu contracte és de pràctiques a la recerca de la mecànica automobilística i en conseqüència no ha cotitzat gens, no té dret al subsidi d'atur. Que tingui sort a la vida, i no em doni les gràcies.

Se m'escapà un esglai. Les paraules de Mr Johnson em glaçaren la sang, i malgrat que vaig intentar dissimular l'estat d'inquietud en què m'havien enfonsat, el coneixement mundà i l'ull viu del caçador Mr Johnson feren inútils tots els meus esforços:

Aixequi's immediatament del terra, que la catifa és un record de Xauen, cagundéu! I no plori més, collons, que sembla una puta malaguanyada!

Recuperada la posició vertical, tot i la tremolor de cames, se m'escapà en un sospir una pregunta o súplica, no dirigida a Mr. Johnson ni tampoc a ningú en particular:
Què faré ara amb la meva vida?
Miri, vol un consell que li serà ben útil faci el que faci? -Em demanà Mr. Johnson, i com fos que jo vaig assentir amb el cap, em mostrà les dents superiors com un ratolí o talp, que tots dos petits mamífers disposen, sota la meva inexperta visió zoològica, d'una dentadura similar, i assenyalant amb l'índex de la mà dreta els dos incisius centrals, digué:- Veu aquestes dues peces? Doncs són falses, postisses: són meves perquè les he pagat. Heus ací el meu consell: mai no pugi unes escales amb les mans a la butxaca. I ara marxi, pobre diable, que em fa nosa i la feina se m'acumula: haig de corrompre a nombrosos diputats i alts càrrecs per garantir l'èxit de la meva candidatura a la Creu de Sant Jordi. Apa, adéu, i lloat sigui el Senyor!

* * *
El viratge que la meva vida prengué a causa de la providència, el destí o la voluntat arbitrària d'en Mr Johnson, que a la meva situació totes tres entitats m'eren ben iguals i indiferenciades, m'havia de comportar conseqüències estranyes i imprevisibles, si bé no nego pas que algunes les podia intuir. Per exemple, no pagar el lloguer del mes entrant. I un altre exemple relacionat amb aquest primer: no pagar cap més lloguer, inclòs el mes entrant.

Vivia sense companyia en un mal il·luminat però confortable piset al carrer Eduard Tubau, l'arteria menys transitada de totes les que confluïen a la Plaça de José María Aznar, antigament dita Plaça de la República, remota Plaça de Llucmajor. Certament que no sempre la meva llar m'havia rebut amb el silenci propi de la vida monacal: no feia tant, compartia pis amb una noia francesa que acabà per fer les maletes un mal dia de juny. Seria llarg d'explicar com acabà la nostra relació, i remoure les cendres amoroses, en especial quan les cendres són tan minses, sempre és motiu de melangia i desassossec. Ras i curt, direm que l'amor arribà a la seva fi al mateix temps que la seva beca erasmus. No em passa per alt que podria haver-la demanat en matrimoni, però, tot i la meva clara ascendència cristiana, els sagraments sempre els he menyspreat per jutjar-los la part més burocràtica, i per tant prescindible, de la Bona Nova.

El vespre del meu comiat a Travel&Johnson Poor Wheels, vaig sopar mitja dotzena de sugus de pinya i, per postres, un got d'aigua de l'aixeta. M'en vaig anar a dormir d'hora, però aquella nit ni vaig aclucar els ulls: l'angoixa em féu passar la nit del lloro. Sempre havia tingut la premonició que, al meu futur, estava exclòs un desenvolupament sa i regular, estàndard, on tingués cabuda conceptes tan diversos i de classe mitja com ara segona residència, Partit Popular, Iphone, tres àpats diaris, plasma, H&M, custòdia compartida, etcètera. No obstant aquest pressentiment, la veritat és que confiava en assolir una vida corrent i socialment integrada, convertint-me en un altre ciutadà d'ordre i llei dins d'una societat boja i desenfrenada que avança amb pas ferm cap a la seva pròpia aniquilació.

Com acostuma a succeir en aquestes nits d'insomni, la foscor i el silenci estimularen la imaginació per tal que, en un moment de lleuger endormiscament, un somni agitat i esfereïdor alliberés la tensió que el meu inconscient acumulava. D'aquell malson, malauradament (perquè en podria haver deduït moltes coses sobre mi mateix en una posterior anàlisi), només en recordo la banda sonora.

Els matins que van seguir el dia del meu comiat a Travel&Johnson Poor Wheels, els dedicava a apropar-me fins la biblioteca municipal de Nou Barris, dita Biblioteca Alberto Fernández Díaz en record i homenatge a cert polític conservador que va lluitar durant tota la seva carrera en defensa del poble i contra l'estigma que resava “ser més ximple que un obrer de dretes”, assolint, al menys en aquesta segona lluita, un èxit inigualable, doncs el que tradicionalment havia estat una barri d'esquerres i obrer s'havia convertit, tan miraculosament com l'escarbat que es transforma en papallona, en un selecte barri obrer de dretes.

Allà, a la biblioteca, llegia la premsa i poca cosa més. Anava al lavabo, m'afaitava, prenia un café de màquina, i tornava corrent al lavabo. Per les tardes, sortia a passejar, seia en un banc i em distreia comptant les persones que passaven davant meu que lluïssin la ratlla del pentinat a l'esquerra. Era una distracció banal, sens dubte, però a les persones pobres d'esperit no ens calen focs d'artifici ni intrèpides aventures per arribar satisfetes al dia de la nostra darrera exhalació.

Un matí, a l'entrada de la biblioteca, vaig ensopegar amb en Ramon, altrament conegut al barri com a “Ramon Llepa-ous”, no precisament per la seva dieta ovípara. Com sempre que em veia, en Ramon Llepa-ous em preguntà amb el seu to de veu mel·liflu tot i que exageradament sonor:

- Ei, hola! Ja no hi vas pel Centre Excursionista?
- Hola Ramon... Fa catorze anys que no hi vaig, al centre excursionista. T'ho porto dient catorze anys...
- Què va passar, ja no t'agradava?
- No, Ramon, el que va passar és que vaig començar a fer altres coses, i no tenia temps per sortir d'excursió...

En Ramon “Llepa-ous”, malgrat la seva memòria fugaç, era un bon home agradable de saludar. La gent del barri, en el passat, havia estat força cruel amb la seva forma de ser, i una cicatriu que sobrevisqué d'aquella època era el seu sobrenom. En tot cas, avui en dia, en Ramon “Llepa-ous” n'era tot un exemple de superació i de fermesa de caràcter. Després de preguntar-me a on treballava i jo respondre-li que feia pocs dies que m'havien acomiadat, aneu a saber per quina raó, en Ramon “Llepa-ous” m'explicà:

- Doncs jo ara tinc quatre nóvios.
- Quatre? Caram, i com t'ho fas?
- M'organitzo. Però en Pepet m'ha dit que hem trencat. Que ja no estem junts. Que s'ha acabat això de tocar-nos les 'tetis'.
- Les què?
- Les 'tetis', les 'tetes'.- M'aclareix, divertit.
- Ah, clar... Molt bé, Ramon, me n'alegro que duguis una vida sentimental tan allunyada de l'avorriment. Bé, ara m'he d'acomiadar, que encara m'haig d'afaitar i...

Sense deixar-me acabar la frase, en Ramon “Llepa-ous” em prengué amb força pel braç i mig m'arrossegà cap a uns matolls amagats en trencar la cantonada de l'edifici de la biblioteca. Només murmurava entre dents: “Un moment, un moment...”. I sense gaire delicadesa, em va empènyer dins els matolls, a on va saltar darrera meu. Ajupits entre les fulles i les branques, vaig pensar que en Ramon em volia convertir en el seu cinqué nóvio:
- Mira Ramon, no puc pas dir que no em senti afalagat per les teves intencions, ni que potser d'aquí un temps no accepti empés per la desolació i la desesperació, però les meves 'tetis' ara mateix no són...
- Calla, tros de soca, i escolta'm bé! Has d'aprofitar aquesta nova situació a la què et trobes! Has de deixar la trista i grisa vida que duies, i prendre el control d'una vegada per totes!-. En Ramon semblava un altre home, o millor dit, semblava un home.
- Què et passa, Ramon?
- Para atenció: a la segona planta de la biblioteca, entre els contes infantils, cerca un llibre del Marquès de Comesillas anomenat: “L'anarquisme és un fusell carregat de bones raons”, d'acord? Te l'has de llegir! Et trobes a la situació adequada per formar-te, collons!
- D'acord, d'acord, Ramonet... no t'esveris.
- Molt bé...- i tornant al seu to mel·liflu habitual, em demanà- I ara, et puc acaronar les 'tetis'?

* * *
La lectura d'“L'anarquisme és un fusell carregat de bones raons” féu trontollar, fins a la demolició, la meva còmoda i superficial visió del món. L'autor, el Marquès de Comesillas, emparentat per filiació amb certa aristocràcia murciana d'antiga soca, exposava, amb un llenguatge florit i enfarfegat i una narració tan fosca com recargolada, de quina manera en un temps pretèrit la gent de la meva condició s'organitzava i lluitava per defensar i conquerir els seus drets. Certament, la lectura no deixava de tenir aquell ferum a ficció i recreació subjectiva que pateixen algunes històries quan el temps les ha deixat massa nues, i cal, per conservar la veritat, revestir-les de nou ni que sigui a base de mentidetes circumstancials.

El Marquès de Comesillas es remuntava fins a la dècada dels 30 del segle XX, quan el sindicat més gran de Catalunya era una organització d'esperit llibertari -al diccionari vaig cercar què volia dir 'sindicat' i 'llibertari': el primer era sinònim de 'terrorisme' i el segon, de 'terrorista'; no vaig entendre què significava un “terrorisme d'esperit terrorista”-, i feia menció a la lluita armada dels 'maquis', i fins i tot es remetia, emparat en un ús laxe del títol del seu llibre, sobre les guerrilles maoistes del Nepal, Perú, Índia, Filipines, fins arribar a la primavera àrab, el moviment 15-M, etcètera.

Em quedava al llit tot el dia, rellegint paràgrafs que em semblaven que ocultaven tanta veritat com els evangelis, subratllant i prenent notes. Només de tant en tant em llevava per prendre un mos de qualsevol cosa, principalment sugus o galetes Maria. Aquesta dieta frugal m'havia fet perdre massa muscular, però per altra banda m'havia permès recuperar pantalons que feia anys i panys que no em podia cordar.

Anaren passant els dies amb aquesta mena de embadaliment obsessiu, que es trencà quan el secretari bancari m'entregà el certificat d'avís de desnonament. En qüestió d'una setmana, perdria els meus escassos béns i el sostre que m'aixoplugava. La notícia, com ja he deixat esmentat anteriorment, no m'agafava ni de bon tros per sorpresa: qui no podia pagar el lloguer, havia de viure al carrer. Potser uns mesos abans jo mateix hagués estat d'acord amb aquesta mena de fer i assumit amb estoïcisme el meu desangelat futur, però “L'anarquisme és un fusell carregat de bones raons” havia ampliat la perspectiva dels meus judicis.

El primer que vaig fer va ser proveir-me d'armament. Em vaig fer passar per un client respectable i amb possibilitats i vaig obrir un compte corrent al Banc de la Garsa, a on em van regalar un joc de ganivets San Ignacio: fulla d'acer inoxidable, mànec ergonòmic, cinc mides diferents. També em regalaren una taula de fusta per tallar, però aquest objecte, després de profundes meditacions, el vaig considerar d'escassa utilitat per als meus plans.

La meva idea no era altra que marxar a viure a Collserola, on si bé l'exèrcit espanyol realitzava periòdicament pràctiques de tir i de bombardejos, i per tant el secret de la meva presència no estava exempt de riscos, em permetria fer incursions puntuals sense gaires problemes a la ciutat. A més de disposar al meu abast d'una alimentació més variada que no l'actual a base de sugus i galetes: caçaria conills, perdius i porcs senglars, i recol·lectaria mores i altres fruïts silvestres. Però era conscient que la meva civilització urbana havia fet malbé l'instint de supervivència necessari per sobreviure en aquestes condicions tan extremes. Abans de fer el salt a la serra de Collserola, calia que em sotmetés a una preparació adequada. Tot revolucionari necessita d'una formació militar.

Malgrat aquesta encertada pretensió, no disposava de temps. Els cossos de seguretat bancària arribarien d'un dia per l'altre: destrossarien la porta (que un cop fora em farien pagar), i entrarien com un ramat descontrolat de búfals malferits per apallissar-me amb l'excusa d'una falsa resistència per part meva. Cinc ganivets San Ignacio no serien arsenal suficient com per resistir un setge amb les mínimes garanties.
* * *
La nit abans que l'ordre de desnonament es fes efectiva, tampoc no vaig dormir. No era la por ni la inquietud les què m'ho impediren. Més aviat era la certesa nua d'una responsabilitat de la qual no podia fugir d'estudi. Aquell era un moment d'inflexió: darrera les meves passes, només terra cremada per una vida plena de malastrugança i, al meu davant, la incertesa abismal de la manca d'alternatives.

Recolzat a l'ampit de la finestra, entre els testos de cactus, vagava la mirada pel pati interior: per les finestres mig obertes, s'escapolien els crits dels tertulians d'un programa televisiu de varietats. De tant en tant, algú apagava el televisor i, cinc minuts després, s'escoltava buidar-se la cisterna del bany. Pensava com la vida corrent de les persones, si tot anava bé, transcorria en aquella mena de nínxols que eren els edificis de construcció vertical, envoltats de penes i misèries i alguna alegria ni que fos per suportar la resta de merda que cada dia ens hi plovia a sobre. Sense adonar-me, vaig colpejar un test amb un aloe vera, que es precipità sense remei al pati interior de la senyora Carmen, la veïna de la planta baixa.

Vaig esperar un esclat que esquincés el murmuri nocturn que omplia aquell pati. Tanmateix, el test desaparegué entre la frondosa vegetació que ocupava els quaranta metres quadrats del pati. Les palmeres, els ficus, un llimoner, els rosals, les falgueres,... S'empassaren el test de l'aloe vera i el que d'ell s'en fes.

Quan entraren els cossos de seguretat bancària, un estrèpit de crits i cops em despertaren. Sabia que mai em trobarien. A l'ombra d'una palmera, amb els ganivets San Ignacio al cinyell, vaig esperar que aquelles males bèsties es cansessin de remoure el meu, per altra banda, precari mobiliari. Havia ocupat un punt indeterminat de l'àrea nord-oest del pati de la senyora Carmen, a l'espera de disposar de les condicions favorables per dur a terme una expedició que em permetés, en primer lloc, cartografiar el terreny, i en segon lloc, expandir els meus dominis en aquella mena de selva desconeguda i plena de paranys. Un cop aquests dos objectius fossin assolits, organitzaria incursions puntuals dins la llar de la senyora Carmen, per tal d'aconseguir avituallament. La senyora Carmen era vídua des de feia molts anys i tenia per costum marxar a passejar totes les tardes fins l'ambulatori de Chafarinas.