L'amor és màgia

I de nou,
És com si et semblés que et tornés a mirar,
És com si semblés que només ho fes veure
i tot i així,
faig meva la partitura d'aquest guió imaginari.
I, tot i així, ningú vols sortir d'aquest estrany somni,
de frases inacabades i mitges paraules,
de passes sobtens i petits moviments sens precedents.

I dia rera dia,
Em trobo amb el camí que ressegueix els teus ulls,
tan insòlit,
tan profund,
Tan propi de tu
I alhora, tan incert.
Tan ple d'ombres d'interrogants.
I tan ple, també, d'asfaltat amb aquella peculiar d'intensitat.

I et vull tornar a mirar,
Perquè les teves cames duen el posat d'aquelles petites bruses de porcellana
Petites paraules perdudes... Somnis dibuixats...
Il·lusions que només tu i jo entenem.
fets de petits silencis recoberts amb formes d'agulles
Branques de rosa i fulles de roure.

Aquella gota de màgia va traspassa el mirall
que portava la seva disfressa de barret
i que es sostenia per una piruleta corcada.
Aquella empenta que fa fóra els nostres noms

El mirall, la sorollosa frontera entre el real i el desig,
que avui, es treu la màscara.
I sorgeix la negació de la aparença.
I tot rodeja vora el producte dels nostres actes.
I tot torna a ser el mateix punt de tornada.
I tot torna a ser tot.

Els nostres silencis formats per sons
Es troben divorciats a partir d'incòmodes paraules.

Tu,
recoberta sota una cabellera plena de fulles,
resseguint amb els dits el camí de les paraules de la cançó dels teus llavis.
Paraules que no pronuncien cap dels nostres abecedaris.
I tot plegat, fa de tu una silueta inexistent.
Un desig indesitjable.

La teva mà que torna a estendràs
vora el marc de la finestra,
Distanciant-nos , un cop més.
I tot succeeix vora l'espai que trenca el nostre àmbit
Més enllà de la cova dels nostres secrets.
Més enllà de la nostra propietat
I encara sense saber el perquè,
Un el·líptic obra la finestra,
I ens transporta en un camp de batalla.
El silenci envers el soroll,
com una lluita, com la rutina perdurable.

I no puc resignar-m'he a tornar-hi a pensar ,
La teva mà tremolava amb forma de plors.
Va succeir la font que porta per nom la Distància.

I tot això tan teu,
Tan propi de tu
Mancat per a la meva existència.
Per què tu ja no hi ets.
Pèrdua,
Angoixa
i altres sentiments prohibits de fer la seva pronuncia
es dibuixen a aquella pissarra perduda.
El meu signe advers dins unes ulleres que duen la meva propietat.
La millor cara de tu i d'algú que diu ser jo


Recordant-te,
Perquè la brisa crida el teu nom
Perquè les fulles em transporten vora el teu tacte
Perquè el vent mou els cabells amb la teva intensitat.

I l'aigua dóna lloc al meu reflex per crear-hi el teu...
I perquè no pots acabar d'anar-te'n
MAI.