L'altre banda de l'abisme

Un relat de: AVERROIS
A L’ALTRE BANDA DE L’ABISME


Ara recordo la meva Alexandria, el seu far il•luminant les onades i fent que lluïssin com petits estels apareixent i desapareixent dins la mar. Quantes vegades he somiat veure de nou la seva llum d’esperança per poder tornar a casa i posar les veles al vent i contemplar, després de tempestes i de combatre vents iracunds, la llum que ens feia tornar a sentir-nos a prop dels nostres.
Quins records, però aquesta vegada ha estat diferent. El nostre viatge ens ha portat a l’altra banda de la mar, a on hi ha les columnes d’Hèrcules, a on viuen els esperits dels morts i els monstres, a on el món s’acaba i la gran cascada fa que els marins massa atrevits desapareguin en un sospir, de melangia.
Ens havien parlat del poble dels Tartessis i que ells guardaven els secret de passar a l’altre banda del abisme, a on terres inexplorades esperaven a que els nous viatgers prenguessin els seus fruits, les seves aigües de l’eterna joventut i els seus tresors d’or i pedres precioses.
Molts van ser els dies i els contratemps. Encara que sabíem anar en línia recta fins a les Columnes, no vàrem ser tan atrevits i ajustats a la costa férem escala als principals ports Chipre, Rodes, Creta, Sicília, Sardenya, Gades i al final travessàrem el pas que ens duria a la nostra aventura.
Uns vells mariners ens havien donar unes cartes marines que ens dirigien cap al Sud, lliscant per la costa. Però en aquell indret el mar era molt més poderós i les seves onades ens passaven per sobre com el que salta una petita pedra. Les veles, arriades, no ens podien donar l’ajut que necessitàvem i el timó anava tan dur que el lligàrem esperant que no sofrís cap gran desperfecte. Per un instant veiérem la costa de roques tan a prop que no hauria donat res per les nostres vides, però els nostres déus van ser misericordiosos i poques hores després un lluent Sol escalfava la coberta del nostre vaixell. Tots extenuats ens estiràrem per descansar i refer les forces que segurament necessitaríem hores després.
Per sort ens havíem lligat tots a la coberta i d’aquesta manera cap onada va fer saltar a ningú al fons de la mar. Però tots em miraven com dient amb els seus ulls ben oberts...”A on ens has portat? “
No van passar ni deu dies quan per fi el vigia va cridar que veia terra. Les illes que ens havien dit els vells mariners s’alçaven davant nostre i sobre tot aquella que tenia una muntanya que fumejava. La muntanya més gran que havia vist en ma vida.
La rebuda va ser espectacular. Aquelles gents de pell bruna com la nostra, però de vestits decadents quasi despullats, ens van acollir en les seves agradables barraques. Hi havia bona temperatura i el seu menjar ens va sembla a gloria després de endrapar cada dia carn salada, peix i aigua amb diversos gustos. La fruita, el peix i la carn, acabada de fer, van fer de nosaltres homes nous i després de ben menjar parlàrem amb el cap de la tribu. Bé parlar és un dir, més aviat, gesticular ja que d’egipci no n'entenien res.
Entre el cap de la tribu i el seu xaman, amb gesticulacions i dibuixos a la sorra, varen aconseguir saber el que els demanàvem, una ruta per anar a l’altre banda del abisme sense caure i sense ser engolits, ni per monstres ni turmentats per les ànimes dels morts. I així em va semblar que ens van dir...”Seguiu al Sol des de que es pont fins que va a descansar, a la nit la gran estrella ha d’estar a la vostre dreta, heu de tenir paciència i no us desvieu, sinó les vostres ànimes no valdran res...”
Això de la paciència si que em va fer gràcia, mariners i amb paciència, ja ho veuríem. Els vaig demanar, com vaig pogué, quants dies tardaríem en arribar i ells van tornar a dir...Paciència.
Ven carregats de tot el que podíem necessitar pel llarg viatge sortírem d’aquelles illes. Dies desprès ja vaig saber perquè ens havien dit...Paciència...Aquelles extensions d’aigua i més aigua. No estàvem acostumats a tants dies sense veure cap mena de terra per enlloc. Semblava que donéssim voltes i voltes en una mena d’olla gegant. Sinó fos perquè el Sol i els estels ens deien que anàvem per bon camí, hauria cregut que ja havíem mort i formàvem part dels esperits que vivien en l’abisme.
Les coses es van posar cada cop més i més feixugues. L’aigua estava a punt d’acabar-se, ja no ens quedava res fresc per poder ficar-se a la boca. Alguns dels meus companys ja mostraven signes d’escorbut. Sinó trobàvem alguna cosa aviat, tan sols amb els peixos que pescàvem no arribaríem gaire lluny. Havíem pensat que si plovia podríem recollir aigua, encara que fos de la pluja, però els déus ens havien abandonat i set dies amb les seves nits va lluir un esplèndid cel, blau de dia amb el déu Ra regalant-nos tots els seus vents i un cel ple d’estels per les nits en que baixava la temperatura fins fer-nos tremolar les dents. Semblava que tot havia acabat, però no, havíem de pagar l’atreviment de voler passar al altre banda del abisme i el cel va enfosquir. Els meus companys ja cridaven de desesperació i d’alegria al mateix temps. De desesperació perquè aquella tempesta que s’apropava era temible i d’alegria perquè al menys es podrien remullar els llavis i beure una mica d’aigua. A partir del primer llampec, seguit del primer tro, el vaixell semblava que una mà gegantesca l’estava sacsejant. Tres dies i tres nits va durar aquell infern. El casc del vaixell gemegava i cruixia lamentant-se. Les veles estaven fetes parracs que voltejaven al vent com banderes embogides. El pal que aguantava encara la resta de la vela tenia una esquerda que en qualsevol moment podia fer que es tranqués arrasant la coberta i a nosaltres, que hi estàvem lligats. Les onades colpejaven una i un altre vegada les bandes de vaixell que jo intentava mantenir recta contra elles. Sort que com que venien de totes bandes, unes en escoraven i les altres ens tornaven a lloc. La proa s’esfondrava i semblava que la mar ens engoliria i poc després sortiria triomfant esperant la següent. Va ser llavors quan ho vaig veure. Allí sorgia entre les onades que m’ho tapaven. Allí ho teníem, era terra! Però la força de la tempesta ens estava duent cap a les roques sense cap mena de salvació. Llavors vaig cridat als meus companys que es deslliguessin o al trencar-se el vaixell ens duria amb ell cap al abisme. El xoc va ser tremend, esfereïdor, les fustes del vaixell saltaven com dards que passaven xiulant per a tot arreu. La impressionat embranzida em va llançar vint metres endavant al mateix temps que una onada em feia fora del vaixell. Els minuts següents em van semblar segles. Els meus pulmons estaven a punt d’explotar i tornava a sortir a la superfície per tornar a enfonsar-me colpejat per una onada. No sé com però em vaig trobar a les mans un tros del vaixell i m’hi vaig agafar com el que s’aferra a la vida abans de morir. En una última ullada vaig contemplar com el vaixell s’escorava i ràpidament s’enfonsava. No sé quanta estona va passar mentre la tempesta s’allunyava lentament i els meus esforços per no deixar anar el tros de fusta em feien ferides als braços i al pit. Quan la mar es va calmar vaig veure allí al meu davant, terra! Vaig nedar sense desfer-me de la fusta per si defallia i poca estona després m’estirava esgotat a la platja de fina sorra...
I ara estic assegut recordant la meva Alexandria i el far que mai més no veure. No tinc vaixell, no he trobar a cap dels meus companys, ni la font de l’eterna joventut, ni els fabulosos tresors.
El que sé és que no podré tornar, no sé si sabré sobreviure, la gent d’aquesta terra m’ha acollit molt bé però enyoro als meus...

FI

Comentaris

  • Viatjant[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-04-2011 | Valoració: 10

    Sempre ens alimentes amb els teus relats tan imaginatius, tan ingeniosos. D'on treus tanta creativitat? A més aquest relat té un to poètic, una narrativa poètica fantàstica. ah, per cert, on va embarrancar el nostre protagonista? L'anirem a buscar. Una abraçada i una forta felicitació per alimentar-nos tant.
    aleix

  • ostres, AVERROIS,,,,[Ofensiu]
    teresa serramia | 06-04-2011

    preciós.., extraordinar..., suggerent..., magnífic...Quina domini de la ploma...M'ha atrapat!!, és una mena d'Ulises... amb tota la força expressiva i una gran càrrega de contingut filosòfic impactant, corprenedor...Sols hi ha una imatge que ho engloba...La fascinació de la vida....gràcies per comentar-me i per escriure i comparitr aquestes petites, immenses meravelles...Rep tot el meu amor (que no sé si arriba a gaire..., però que és tot el que tinc...)

l´Autor

Foto de perfil de AVERROIS

AVERROIS

405 Relats

932 Comentaris

370449 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Vaig néixer a Manresa un fred Gener de fa uns quants anys i com va escriure el poeta:

Tots els records plegats
són una gota d'aigua
dins una mar immensa.
I el violí que no se sent
deu plorar alguna mort
que jo no sé.

Què la vida us sigui lleu!