L'albada

Vaig sortir decidit a gaudir de l'espectacle, com tantes altres vegades havia fet, però quelcom em deia que avui seria diferent. O potser només era que necessitava que fos diferent. Vaig agafar la moto i vaig córrer avall fins a Pelai i després per las Rambles fins arribar a mar. Els carrers eren solitaris, només algunes persones que anaven a treballar a trenc d'alba, algun bareto obert que encara esgotava la jornada anterior. Sembla que en aquesta hora, eren les 7 del matí, la pau es absoluta i no hi ha problemes de cap mena, ni polítics ni personals, es l'hora de començar, de parar taula de nou, de connectar amb la realitat. Ni tant sols jo que havia decidit de llevar-me d'hora per ordenar els meus pensaments, trobava quins eren aquests pensaments. Vaig seguir per la costa fins arribar al port Olímpic i allà vaig deixar la moto per caminar fins a la platja del Bogatell.

Ja era a la platea, el amfiteatre estava format per totes les llums de la ciutat que s'anirien apagant conforme avancés l'espectacle, fins desaparèixer del tot. L'escenari era immens i els decorats contínuament canviants, de colors pastel a aquarel·les per finalitzar amb un quadre d'oli. Ja vaig trobar l'espectacle començat, però com no calia treure entrada només vaig haver de seure per contemplar-ho.

Al meu davant tenia una llarga línia corba que separava el crepuscle del cel del negre amb suaus tonalitats blaves del mar. Al cel, només s'endevinava la llum que pretenia sortir de darrera l'horitzó per uns tons vermellosos que es barrejaven amb uns núvols negres, gens amenaçadors, disposats en línies horitzontals i barrejats amb d'altres molt blancs que lluitaven per llur supremacia. Aquest decorat només era entravessat per una continua filera d'avions que feien cua per aterrar a l'Aeroport i alguna gavina que s'acabava de despertar i aprofitava la lleugera marinada per alçar el primer vol del dia amb l'intenció de estirar els seus músculs entumits per la llarga nit. El mar estava en calma, tant sols alguns rínxols formats pel topament de l'aigua amb algun escull de roca. Un murmuri monòton se sentia arribar quan les petites onades, en les seves continues anades i vingudes, es trencaven a la sorra dibuixant i tornant a dibuixar la línia costanera amb una fugaç escuma blanca. Tres gavines joves jugaven suspeses a l'aire intentant mantenirse immòbils a contravent, mentre d'altres més grans cridaven anunciant la llum d'un nou dia.

Vaig restar molt temps immòbil delectant-me els cinc sentits, sentint intensament aquell moment i pensant de ple en les meves cabòries. Sovint m'he preguntat, com quasi bé tots els mortals: qui sóc? però em ve a la ment que el que importa no és qui ets sinó a on pertanys. Jo em sentia que pertanyia a tot allò que era una ínfima part integrant d'aquell univers que se'm mostrava immens i majestuós i que res no ho feia canviar malgrat els esforços de l'home per destruir-ho. No és important saber si ets una neurona o glòbul vermell o qualsevol altre cèl·lula del cos, l'important és saber que formes part d'aquest cos i quina és la funció que s'espera de tu. Aquesta és la pregunta del milió de dòlars, quina és la meva funció en aquest univers canviant? És clar que no pot ser la de simple espectador i d'altre banda, també és veritat que si tenim sentits per gaudir-ne observant-lo no és casualitat. Els indis americans ja van desenvolupar tota una forma de vida que els lligava a la natura, se sentien integrats en ella com a part necessària i tenien cura de no fer res que pogués alterar aquest entorn, la seva font de vida. Potser tenien raó i la nostre funció no és més que la de preservar la Creació per que la Eternitat sigui terrenal i els fills dels nostres fills i els seu besnéts la gaudeixin de la mateixa forma que ara ho feia jo.

Mentre estava amb aquests pensaments el vermell del cel s'havia tornat dominant i semblava que el mar s'hagués encès amb unes flames grogues i vermelles i blaves. Una enorme bola de foc sortí de darrera la ratlla que separava els altres dos element vitals, l'aigua i l'aire, i mica en mica es va anar alçant fins deixar-me veure tota la seva circumferència només enterbolida per els núvols que s'esforçaven en voler-la tapar. Els primers raigs entravessaven el cel i proporcionaven l'energia que engegava tota la maquinaria de la vida. Les gavines ara tenien una activitat mes frenètica com si aquella llum hagués carregat les seves bateries. Sovint es parla de les postes de sol i son realment espectaculars, però a mi m'agrada mes l'alba. Mentre la primera és trista perquè representa el fi i el cessament de les activitats, la segona és just tot el contrari s'inicia la vida i s'obren noves esperances, un nou misteri de com continuarà la nostre existència.

Va ser llavors que me'n vaig adonar que era hora d'acabar. L'espectacle continuava però jo ja no podia quedar-me més. Quan tornava amb la moto cap a la rutina diària i aquella feina que només mantenia perquè em pagaven cada mes, pensava que sempre he cregut que el mar es per anar a explicar-li les coses perquè sap escoltar i et retorna amb la remor de les onades la pau que hi has anat a buscar, mentre que la muntanya penso que és per escoltar la vida, l'esclat de força que neix cada matí i que et recorda que ets una part molt petita del mon però molt important i capaç d'aconseguir grans propòsits. Malgrat això trobava que aquesta vegada era el mar qui havia parlat molt més. Estava content, el meu esperit havia retrobat la calma i és que això passa sovint quan et retrobes amb la natura i fuges del brogit estressant del mon civilitzat.