El cant de les sirenes

Un relat de: Ivory

En un lloc de la costa del Mediterrani, on la civilització encara no havia entrat amb tota la seva maldat, havia un petit poble que dominava una estreta cala d'aigua verda i transparent. Cap al sud estava limitat per un alt penya-segat de roques verticals que queien sobre el mar desapareixent entre el verd i blau de las seves aigües, submergint-se entre la escuma de las onades que petaven amb força. Sempre hi havia un núvol de gavines que volaven guaitant el mar i esperant l'oportunitat de llançar-se en picat per aconseguir omplir el pap amb algun peix despistat que no s'havia adonat del perill que corria. Cap al nord la costa no era tant escarpada però era molt rocosa i la erosió del mar l'havia anat esculpint donant-li formes capritxoses i plenes de misteri.


El poble com he dit era petit i només s'accedia per una estreta carretera de pols decorada amb estepa blanca, ginesta, pins i gatoses . Havia estat construïda no feia massa anys, quan va arribar la primera camioneta al poble a recollir el peix per vendre'l a la subhasta de la capital, amb el que s'estalviaren de portar el peix a peu o traginar-lo amb ases. Tot plegat eren una trentena de cases, blanques de calç i amb teulada de teula aràbiga. L'edifici mes distingit era l'església i el seu campanar integrat a la façana. No massa gran, semblava mes aviat una ermita, i es trobava en el lloc mes alt del poble. Al davant tenia una plaça on sempre trobaves las dones dels pescadors apedaçant las xarxes i un seguit de canalla que jugaven a xapes amb la sorra de la plaça. Al voltant de la plaça estaven les cases disseminades sense un ordre concret però totes mirant cap al mar com esperant rebre de la mare natura tota la força de la seva subsistència. Però hi havia una casa que destacava de la resta, no per la seva arquitectura, sinó perquè era aïllada de la resta del poble a uns dos-cents metres en direcció a les roques del nord.

Aquesta casa no era molt gran, deuria tenir uns 70 metres quadrats, era de forma mes aviat quadrada i tenia una petita xemeneia que donava sortida a la llar de foc que a la vegada servia de cuina. En aquesta casa vivia una família composada per un matrimoni amb tres fills. El pare era pescador com tothom en el poble i els dos fills grans l'ajudaven. Amb el que treien del mar els donava prou per viure i tampoc tenien mes ambicions. Feien el que havien fet els seus pares i els seus avis abans i el que estaven segurs farien les properes generacions. La mare s'encarregava de portar la casa , cuinar, tenir cura l'hort i encara tenia temps d'anar a la plaça a apedaçar las xarxes mentre els homes feien la partida de domino al cafè.

El fill petit era diferent, va venir d'esquitllada quan jo no ho esperaven i els havia sorprès. Quan el pare ho va dir al cafè va haver d'escoltar allò que sempre deien de " al Xicoi se li ha enganxat l'arròs a la cassola" mentre la seva dona sentia que al passar pel carrer les altres dones murmuraven dient "hi ha peixet a la nansa". Finalment va nàixer una primavera quan la pujada de las algues vermelles el que sens dubte era un bon presagi. Com era el petit de la família li van dir Xic i així li diuen encara ara els que el recorden.


El tal Xic era un noi inquiet , bellugadís que li agradava ficar-se per tot arreu i aprendre sempre coses noves. En Xic era de cor generós i sempre s'esmerçava en ajudar als demés en las tasques que feien per dures que fossin. La seva recompensa era que sempre, principalment els mes vells, li explicaven històries de la mar que ell guardava a al seva memòria per poder reviure-les quan fos gran i anés a pescar com els demés. Es llevava de bon matí per veure com sortien les barques a pescar. Ajudava a botar-les al mar quan no li deien "fuig d'aquí mig destorb", però a ell no l'amoïnava perquè en realitat el que li agradava era anar cap a dalt del penya-segat i observar com les barques s'allunaven cap a l'horitzó en direcció al gran disc de foc del sol que eixia. Ell s'inventava llavors tot tipus d'històries deixant volar la seva imaginació i després quan tornava al poble pel caminet pedregós que baixava fins la sorra era feliç de la aventura que havia viscut lluitant al comandament del seu vaixell pirata contra els guerrers del Mag del Sol que disparaven foc i duien les espases tant roents que fonien les seves pròpies armes.

Després esmorzava i se'n anava a la plaça a buscar entre las xarxes restes d'estels de mar i cavallets marins. N'havia arreplegat molts i ja tenia composat dos exercits disposats a la sorra i a punt d'entrar en combat. Eren la cavalleria del Bruixot de les Tenebres en front a les forces del Rei de l'Univers. Si be la cavalleria era molt mes ràpida i àgil, els estels tenien la enorme avantatge que podien lluitar amb cinc braços i això els feia imbatibles. Així va transcórrer la seva infantesa amb molta imaginació i pocs mal de caps

En Xic es va anar fent gran i va entrar en la gran roda de la vida i va haver d'anar abandonant les seves fantasies i buscar la forma de subsistir. Es va casar després d'un festeig de molts anys amb una pubilla del poble veí i va viure tranquil i amb una certa felicitat amb la seva dona i el seu fill. Però com passa sempre a la vida, arriba un dia en que se't tomba d'esquena, i tot el que has aconseguit et sembla que no serveix, i es va ensorrant mica en mica. Ell era optimista i tirava sempre endavant, sovint posant-li mes voluntat que bon ofici. Va tirar endavant quan el temporal d'hivern li va destrossar contra les roques la barca que s'havia comprat, va lluitar per aconseguir que la malaltia que afectava a la seva dona no malmetés la convivència familiar i va lluitar quan ella va morir fins que el seu fill va ser independent i no el va necessitar. Però al final quan ja no el necessitava ningú, es va trobar que era buit i que tot ho havia fet pels demés i a ell no li quedava res. Sol assegut a la vora de la llar veia que la vida li havia passat i que els somnis que de petit havia tingut no s'havien complert i el que és pitjor ja no és complirien mai. Aquest sentiment de impotència i de frustració el va acompanyar la resta de la seva vida.


Llavors va ser quan va recordar una vella historia que li havia explicat en Manu, un vell pescador afeccionat a la beguda, a qui agradava d'explicar histories misterioses als nens per fer-los por. Era una histories de sirenes que habitaven en el mar i que no es podien veure, perquè si les arribaves a veure, se te'n duien per sempre i perdies tot el que tenies. Ell era prou gran per saber que aquestes histories no eren certes, però li agradava anar a passejar per les roques on es deia se sentia el seu cant. En realitat el que se sentia era el mar que entren per sota de las roques expulsava amb violència l'aire que estava empresonat per uns petites escletxes fent una mena de xiulet de diferents tons. Era un espectacle per les oïdes i a ell li agradava d'anar a sentir-ho.

Un dia de tardor cap a les sis de la tarda quan el sol començava a davallar, en Xic passejava per la platja camí de l'espadat. Anava concretament a una petita cova que ell havia descobert de menut i en la que havia viscut innombrables aventures. Feia molts anys que no hi havia tornat i li feia gràcia veure com estava. Quan era a prop, va veure una cosa estranya que es movia entre las roques i es va acostar lentament fins a sorprendre-la i sorprendre's ell mateix. Era un tors un d'una noia jove i rosa i quan s'atansa mes per veure-la millor s'adona que era una sirena. No podia donar crèdit als seus ulls. Sempre havia pensat que les histories podien fer-se realitat però ara que el tenia al davant estava petrificat. Finalment es carregà de valor i agafant-li la mà li va donar les gràcies per aquella aparició. El contacte de la seva mà li donar tantes bones vibracions que va quedar enamorat al moment i així li va fer saber. Ella estava tant aturada com ell i quan la va besar als llavis va ser el moment mes màgic que ell recordava haver tingut mai.


Després de declarar-li el seu amor, va anar cada dia a veure-la i s'asseia a la porta de la cova mentre esperava que vingués. Quan estava amb ella se sentia molt feliç i tornava a casa amb una força renovada i se sentia capaç de vèncer tot a la vida. Enraonaven hores i hores i no en tenia mai prou.

En aquell temps cada petit detall el guardava a la seva memòria per poder-li explicar després a ella, si veia un vestit bonic, pensava com li quedaria o un braçalet o li guardava las pedres mes boniques que trobava per la platja, o ….. Tota la vida girava al voltant d'ella i li semblava que res no podia fer sense la seva companyia. Però ella pertanyia a un altre entorn i no podia compartir amb ell més que aquells petits moments cada dia. Ella li havia dit molt clar que no l'estimava, però ell sempre mantenia la esperança que algun dia el valoraria prou com per estimar-lo.


Però com sol passar, ell volia estar més amb ella cada dia que passava i ella és trobava limitada pel seu entorn i no el podia correspondre i llavors patia perquè el veia patir en ell. Sense dir res, ella va decidir de anar distanciant les visites a la cova i ell es desesperava cada vegada perquè no sabia el que passava i d'altre banda quan es veien ella li deia que no passava res i que l'únic que li podia oferir era aquella amistat. Llavors ell quan sortia a pescar la buscava en l'horitzó i anava a la cova a l'alba a veure si la veia i tornava a la nit. Se'n anava a dormir pensant en ella i es despertava amb la seva memòria. De vegades no arribava a dormir en tota la nit. Es preguntava perquè ella s'havia anat distanciant i, encara que intuïa el que passava, li hagués agradat escoltar-ho d'ella mateixa.

Es va tornar gelós, taciturn i depressiu i anava sol per tot arreu i els amics el deixaren perquè ja no el trobaven divertit i optimista com sempre i ell és va tornar a sentir molt sol i desgraciat com quan havia perdut a la dona. Alguna vegada quan es trobava amb ella la prenia en e
ls seus braços però notava de seguida que era una situació que, malgrat li deia que ho trobava a faltar i ho necessitava, ella estava incomoda i en cap cas li mostrava el afecta que havien tingut les primeres abraçades. Simplement no entenia el que passava i lluitava amb ell mateix per treure-se-la del cap i no ho aconseguia. Llavors va recordar la historia que li havia explicat el vell i va veure que ho estava perdent tot. Sortia a pescar i tornava de buit perquè no es veia amb esma de tirar les xarxes, només voltava per les rodalies de la cova en la seva barca amb els ulls clavats en el fons atent per si sortia i sentia gelosia dels peixos que podien nedar sota al mar amb ella i del aigua que podia acaronar el seu cos tot el temps.

S'estava tornant boix i va decidir d'anar-se'n lluny d'aquell lloc per mirar de treure-se-la del cap i li va escriure una carta de acomiadament:

" Estimada,
He estat mort durant molts anys i tu em vas tornar la il·lusió per viure. He viscut els moments més meravellosos de la meva vida amb tu. Han sigut uns moments certament breus però que mai no podré oblidar. T'he estimat i t'estimo com mai t'estimarà ningú i espero sincerament que mai ho trobis a faltar perquè voldrà dir que ets feliç allà on estiguis i aquest és el meu gran desig. Avui fa exactament sis mesos del dia que et vaig confessar el meu amor que tu no creies. Penso que ara ja has tingut suficients proves que t'ho demostren, igual que a mi em consta que no et soc del tot indiferent.

Estic tornant-me boix pel teu amor i perquè a la vida res ja no em te sentit sense el teu amor, així que he pres una decisió que espero comprenguis. He decidit partir terra endins on no senti la remor del mar que em recorda a tu. No puc sentir res que et recordi perquè sinó no em trauré del cap l'obsessió que tinc per tu i això m'està matant.

Espero que ho entenguis, jo no puc ser el teu amic al teu costat. Potser el temps ho arreglarà i quan ens retrobem algun dia ens podrem explicar aquestes coses rient i les recordarem com una etapa bonica.

Me'n vaig amb tot el dolor del cor però vull que sàpigues que l'amor que sento per tu no l'esborrarà el temps i que sempre que em necessitis i em cridis em tindràs al teu costat perquè per mi no hi haurà res millor que tu.

M'agradaria fer-te un petó com el del primer dia, però això ja no es possible i és la causa que me'n vagi. Et desitjo la felicitat mes gran i que trobis el que busques.

Amb tot l'afecta

XIC"

Després va dipositar la carta a la roca de la porta de la cova, va agafar la bossa de ma que duia i va emprendre el camí. Aquell camí que de petit li semblava meravellós, ara només el trobava ple d'espines i accelerà el pas per sortir definitivament d'aquell passat que el turmentava. No va girar el cap per fer l'última ullada perquè era molta la necessitat que tenia d'esborrar aquell record i li feia por no ser capaç de continuar endavant. Va desaparèixer en mig de la gran ciutat i va passar a ser un número mes dintre de la roda de la vida. Però ell sempre més es va sentir molt important perquè havia sigut capaç de sentir l'amor i sempre l'acompanyà a tot arreu. De gran, poc abans de morir, va tornar al seu poble i va deixar l'última carta a la sirena.

" Estimada,
El temps ha passat i no ha estat generós amb mi. Ara que la vida se m'acaba em dono compte que l'únic important que m'ha succeït mai a estat estimar-te i per això t'he estat sempre agraït. Però també es cert que es el que mes m'ha fet patir i, malgrat no és culpa teva, em moro sense saber com hauria estat de bonic viure el meu amor amb tu. Aquest pensament m'ha acompanyat tota la meva vida i estigues segura que quan acluqui els ulls la teva imatge serà la meva darrera visió.

XIC"



FI

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: