Ametllers

Una fina escletxa de llum que es filtra per la finestra em fa obrir els ulls cansats d'una nit no gaire ben dormida. Els constants moviments de la meva dona no m'han permès assolir aquell somni profund que ens permet descansar el cos i a la vegada descarrega les neurones en forma de bonics somnis, que l'endemà recordem o no, però que ens fan llevar contents. Miro el rellotge i m'enfado amb mi mateix, són dos quarts de dotze. Últimament dormo fins molt tard encara que descansi menys que no pas abans dormint menys hores. Faig un salt del llit i obro la finestra permetent que la llum entri a la habitació i expulsi la penombra que l'inundava i amb ella marxa la quietud per iniciar-se el tràfec diari, la mecànica rutina que se'ns imposa cada cap de setmana. Guaito per la finestra i m'adono que avui hi ha quelcom diferent. Sobre el marge de darrera de la casa puc veure l'antic ametller bord ple de flors i això per mi es un motiu suficient de joia com per esborrar l'enuig amb que m'he llevat. Corro, com un nen il·lusionat amb una joguina nova, fins a la porta del darrera per sortir fora i contemplar-ho millor. La visió de las flors blanques sobre el cel gris ennuvolat em reconforta, i em fa sentir especial. Malgrat és quasi migdia, hi ha una boira no gaire espessa que embolcalla tot el paisatge donant-li un aspecte a la vegada misteriós i ple de melangia. Fa fred i no puc estar més temps allà a fora només amb el pantalon del pijama. Corro a dutxar-me i vestir-me per anar a comprar la coca del dissabte i el diari, pensant que és tard, però que també tindré la oportunitat de gaudir el paisatge mentre faci el camí cap al forn.

No m'equivoco el paisatge està preciós i em sento molt afortunat de poder gaudir-ne i dono gràcies de tenir tots els sentits per captar tanta bellesa. Arranco el cotxe fred de tota la nit i netejo els vidres que estan plens de rosada. Baixo a poc a poc intentant fer el mínim soroll per no destorbar el himne dels primers ocells que canten mentre busquen quelcom per poder menjar. No voldria que el soroll del motor trenqués l'encís del moment. Enfilo la carretera i, sempre molt a poc a poc prenc els primers revolts fins arribar a la pujada de Can Parera. Fa anys en mig de la pujada hi havia una alzina enorme i poderosa que finalment va ser derrotada pel Deu del vent. Ara només queden uns ametllers i alguna que altre olivera. Els ametllers estan farcits de flors, com si només hagués nevat a les puntes de las branques i aquestes volves de neu conformessin un quadre impressionista sobre una tela amorfa, desdibuixada per la boira. Aquesta boira que només permet endevinar les masies que amaga al seu darrera com protegint-les de les mirades indiscretes de la gent que circula per la carretera, sense saber, que la major part d'aquesta gent no las veurien pas. Com passa sovint a la vida, només volem arribar a al fi del trajecte i no sabem gaudir del camí.

Aturo el cotxe al costat del jove ametller, rebrot d'un de més gran que van matar les gelades ja fa uns quants anys, i baixo per olorar el perfum de les seves flors. La olor del ametller per mi te un record molt especial. És una olor forta amb un lleuger to d'amoníac que no agrada a tothom. Quan jo era petit, la meva mare solia posar un ram de flors d'ametller al cap damunt de la escala de casa nostre i quan pujaves anaves sentint aquesta olor tant característica que impregnava tota la escala. Sé que primer aquella olor em molestava perquè no sabia de on venia i la trobava molt forta, però després em vaig anar acostumant i m'agradava apropar-me tancant els ulls i deixant que la olor em penetrés fins saturar-me. La meva mare no ho sap, però per mi la flor d'ametller va sempre acompanyada del seu record i d'aquella infantesa que tantes bones vivències em va proporcionar. La meva mare posava el ram per fer bonic, però no sabia que aquell ram que ella posava seria capaç de donar-me felicitat mes enllà de la seva mort, i que aquelles flors serien un vincle, quasi espiritual, que ens unirà sempre. De vegades els petits detalls en el moment oportú tenen més transcendència que moltes hores de consells o lliçons mal apresses.

Després amb el pas dels anys he anat acumulant més records al voltant d'aquestes flors. He compartit moments indescriptibles amb gent molt estimada. Sempre m'han donat felicitat. Ara m'agrada collir-les per fer petits rams que situo a prop meu o de la gent que estimo com una ofrena per desitjar que els vincles que ens uneixen no es trenquin mai.