La xocalata del lloro

La frase d'arrel catalana, però importada sens dubte de les ameriques, per la doble utilització de termes de procedència tropical, xocolata i lloro, ens diu planerament que tant pel que fa a incrementar els nostres guanys, com per a limitar les nostres pèrdues, no ens hem d'obsessionar en les magnitud petites. El fet mateix de la seva existència però, fa pales que justament acostumem a fer el contrari, ens obsessionem en les petites coses de forma quasi malaltissa.

Per la meva feina - treballo en la primera línia d'atenció al públic - acostumo a constatar que certament aquesta obsessió, alhora que es comú, s'aixeca com un mur, davant de qualsevol raonament lògic, i només en comptades ocasions, es possible arribar a la intel·ligència de les persones, i fer-los adonar que estem aturats i/o en tensió per una qüestió insignificant.

Aquesta frase vindria a ser la contraria justament, d'aquella llei que popularment s'anomena del 80/20 o de Pareto , en la que s'afirma en relació a la distribució de les rendes, i per analogia de quasi tot, que el 20% de la població acumula el 80% de la renda, es a dir que per als qui treballen en el terreny de la captació de diners d'altres, cal únicament concentrar-se en el 20% de la població [ actualment potser només en el 10% ], i deixar a la resta desatesos. De fet aquesta es hores d'ara, la política que segueixen els nostres benemèrits bancs , caixes d'estalvi, i els diferents governs que sostenim, oi ?. Pareto, amb la seva teoria sobre les élites, i el seu paper en l'administració de la cosa pública, seria font d'inspiració entre d'altres del feixisme Itàlia.

Catalunya any rera any, diria millor que quasi de dia en dia, veu créixer el nombre de persones que cauen sota el "llindar de la pobresa", frase que en l'argot oficial, vol dir que tenen una renta disponible inferior a uns paràmetres concrets, 600 € al mes per exemple; està clar que les persones que tenen rendes d'entre 601 € i fins a 1.000 €, no estan en el "llindar de la riquesa" certament, oi ? .Més enllà de la manifesta deshonestedat [ fins en el llenguatge ], de les nostres élites, en aquest moment els nivells de corrupció "normals" en l'activitat publica i privada del nostre país, esdevén del tot insostenibles, per descomptat no son gens ecològics, i alhora manifestament el sistema no pot reciclar-los. El creixement dels que cauen sota el "llindar de la pobresa" , fora el producte de tot plegat. Oficialment està admès que un 20% de la població catalana es troba en aquesta situació.

Tot i la seva minsa magnitud, per sota del 10% de la població, el nombre de persones i/o famílies que concentren fins al 80% de la total renda disponible, la seva existència i la continuïtat en aquesta desigual situació , no es, ans al contrari, una qüestió del xocolata del lloro. De fet estem davant d'un problema d'ordre social ,que explica clarament el creixement exponencial de la delinqüència en aquesta societat nostra , d'un model que pràcticament ja no te recorregut, i que a molt curt termini provocarà periòdics esclats de violència, de magnitud sempre creixent , que tindran un difícil aturador. Hom sap que allò que s'adquireix amb violència, només es pot mantenir en violència.

També però, tots hem de pensar, en que si s'aplica la llei de l'ull per ull, la societat tota, acabarà cega.

Malgrat la calor, sembla amic lector, que es hora de fer canvis, que et sembla ?

© Antonio Mora Vergés