La vida de'n Mateu

Mateu és un home gran i als seus seixanta anys ell és feliç amb la feina que porta fent tota la vida.
Ja entrà a la fàbrica on el seu pare treballava als dotze anys. Encarregat de netejar la maquinària, de tant en tant xerrava amb les seves clientes metàl·liques talment com ho faria amb els seus amics. La resta de treballadors, en veure-ho, no li donaven importància, coses de nens deien i, poc a poc, es van anar acostumant al fet fins que ja es va considerar normal.
Mateu, com tot fill de veïna, cresqué i estudià, dins les possibilitats que li oferia la familia. Així, als vint-i-tres anys, esdevingué cap de mecànics en la fàbrica on havia crescut. Cada dia feia, i encara fa, un repàs a una de les màquines i, com sempre, mantenia un diàleg unidireccional amb els aparells més antics; val a dir que, en aquest sentit, Mateu és molt selectiu, considera les màquines modernes, parlem de les posteriors a 1950, aparells freds i poc incitadors a la conversa, de manera que no els diu res.
Aquesta és la feina, i vida, que fa feliç a Mateu però, ara, tot canvia. L'amo de la fàbrica va comunicar dimarts passat al seu mecànic cap que es disposava a retirar l'antiga filadorsa, que n'havia comprat una d'ultramoderna. La notícia entristí a en Mateu, aquesta és l'última de les seves contertulianes i, sense cap mena de dubte, la que més s'estima. És cert que ja n'havien marxat d'altres, modernitzacions, canvis per aparells freds, però ara és realment conscient que es queda sense les seves muses alemanyes que durant tants anys l'han acompanyat. Tot argument, rehibindicació o súplica fou inútil; la màquina ha de marxar.
Desolat, Mateu ha marxat a casa, aguantant-se les llàgrimes i havent jurat que, de tant en tant anirà al desgüàs i deixarà flors a la última amiga alemanya.