El Picarol

Cada dia, cap als volts de les nou, el sento. Un tintineig que ressona pel carrer, buit, i s'escola per les escletxes de la meva finestra fins a arribar al meu oïda que ja l'espera amb impaciència.
El primer dia, estava trista, era nit de primavera i em sentia sola, abandonada, sense ningú que em fes costat. Estava recolzada en la barana del balcó de casa, feia una mica de fresca allà fora però, tot i això, jo anava amb el camisó blanc per dormir. De sobte, es va aixecar un lleuger vent, suau, acariciant tot el meu cos amb un aire que, tot i fred, em resultava càlid. Amb ell, transportava el que al principi era una remor, però més tard es va convertir en aquest tintineig que em deleita. Des del balcó, vaig veure'l aparèixer des de la cantonada, amb un pas lleuger, com flotant sobre la brisa que em feia volar els cabells. El carrer estava força fosc, no se'l podia veure gaire bé, només se li podia endevinar una petita bola metal·litzada que li penjava pel pit. Si t'hi fixaves, el tintineig, marcava el ritme de les seves passes. Em vaig quedar absorta mirant-lo, ja no notava ni la brisa ni el fred, només hi era aquell desconegut del tintineig. De sobte, quan passava per sota un llum, es va parar, es va adonar que el mirava, va aixecar el cap, em va dirigir una mirada als ulls i em va somriure. Aquell somrís, no era comparable a cap altre que havia vist, simplement era meravellós. Per desgràcia, no va durar massa, de seguida va fer un cop de cap amb la gràcia d'un príncep i va seguir el seu pas de cigne al ritme del tintineig. Quan ja s'allunyava i el preciós so passava a ser una remor i la remor passava a ser silenci, vaig començar a sentir un altre so, aquest cop era més greu, més profund, com un tambor a ritme de marxa militar. Però aquesta vegada no venia ningú pel carrer, venia de mi mateixa, era el meu cor que bategava fortament, com si m'anés a explotar el pit i volgués sortir a la persecució d'aquell encantador desconegut. No vaig dormir. Pensava en ell constantment, qui era?, D'on venia? On anava?
Des de llavors cada dia, si estic escoltant música o mirant la televisió, instintivament abaixo el volum quan arriben les nou, paro l'orella i espero. Espero fins que es repeteix la remor, fins que el tintineig torna a ressonar i torna a escolar-se refugiant-se a l'interior del meu oïda. Llavors, surto al balcó i el miro, no, l'admiro embadalida, somiant que algun dia el coneixeré. Tot seguit, ell es para al mateix lloc del primer dia, aixeca el cap, se li il·lumina la cara amb el far del costat, i em somriu. I, com cada dia, abans que m'hagi pogut recuperar del seu embruix, ja s'ha allunyat i només queda la remor del tintineig.
Ara ja en fa dos mesos d'això, i cada dia l'espero en el meu núvol de somnis, com en una novel·la de cavallers i princeses. Durant aquest temps, sempre hem seguit aquest ritual, sense gosar trencar-lo, només un dia va canviar.
El 23, cap als volts de les nou, jo restava immòbil en el meu llit, estirada, sense gosar fer un sol soroll que m'impedís de sentir la boleta platejada. Tot era calma, pau i serenitat. De cop, la meva orella va percebre les vibracions esperades, l'avís que la meva estona de cel diària, el moment pel qual sempre espero que arribi ja la nit, aparegués. Com sempre, vaig sortir. Allà estava, esperant en el seu lloc de sempre, mirant amunt, mirant-me a mi. Portava una rosa a la mà, res més, només la rosa, sense decoració, solament una preciosa flor verda i vermella agafada amb delicadesa. Semblava una mica neguitós, però, en sortir jo, tornà a somriure. No va marxar. Va acostar-se la rosa al nas, va olorar-la, comprovant que fes la millor de les olors. Se la va acostar a la boca, li va fer un petó i la va deixar sobre un banc del carrer. No va deixar de mirar-me en tot moment. Aquella imatge em va paralitzar, el cor bombejava la sang increïblement ràpid. Un altre cop de cap i va seguir amb el seu camí. No vaig dubtar a baixar al carrer, necessitava recollir aquella rosa, aquell amulet que m'havia deixat el meu desconegut. Estava tan nerviosa que vaig baixar descalça, el terra estava fred, però m'era igual. Al banc, la rosa m'esperava, immòbil fresca i preciosa. Al seu costat, una nota, no m'havia adonat de com la deixava, els seus ulls m'havien absorbit. Vaig desplegar-la amb presses, estava molt nerviosa. En ella hi deia:
"Per l'àngel del balcó"