La veu d'un desig

Cansat de tantes esperances
Cansat i trist, de la veu de la ignorància
Tornassolat per dies
D'estar al terra i no aixecar-me

Cansat de sentir veus que s'ofeguen
Privades per la por que els esclavitza
Cansat i amb ràbia, de la intrínseca mirada
Reflectida dins els plors, d'una llengua tant ufana

Sentir el crit del silenci
Sentir-lo i alhora, fer veure que no sents res
Cansat de no veure sortida
i de pensar, que no s'hi pot fer res

Fart de miserables,
Que intenten vendre gat per llebre
Ignorant les conseqüències,
Que s'amaguen just darrera

Fart de respirar
un aire que hem fa mal i no m'agrada
Fart d'haver de veure
Reflectida en els meus ulls, la trista realitat

Tanmateix soc optimista
Que un estiu no el fa una flor
I les llàgrimes que sofrien
Poden regar teva llavor

Prou de veure com un poble
Es privat de llibertat
Prou de ser la mala herba
Que volíeu arrancar

Se molt be el que vols prohibir-me
Però els meus llavis son més forts
Se molt be que no ens vols lliures
Però no podràs amb nostres cors

Quatre barres no son dues
I el meu parlar hem fa caminar
Que si una cosa tinc segura
Es que el meu cor es català.