La veu del quimèric violí

He escoltat la veu d'un quimèric violí
i m'he embruixat, com una fada,
amb el so d'aquest silenci vespertí.

No ho sabeu...l'imaginari
no ha estat mai ficció en mi:
sóc dona d'aigua, encantada
gojada amb l'infinit felí
- que vetlla emmutit
al clar de lluna-

i als seus peus hi cau la nit...


He parlat amb el vent d'aquest
quimèric violí
desafinat pel clar de lluna.

De les cordes de setí
n'hi colgava alguna estrella
desterrada entre els estels
i en l'oblit... ser pols de duna.

Desentonava, el quimèric violí,
amb l'elegància de qui encanta...

ell sabia que al seu si
una estrella i un felí
revifaven pàl·lids somnis
del seu obscur destí.