La tornada

Era al tren de tornada cap a casa, havia estat un bon cap de setmana, ple d'emocions i sorpreses, llocs nous, cares desconegudes, carrers estrets, grans avingudes, olors intensos, colors càlids, agradables converses. Era lluny de la monotonia que l'ofegava, i es permetia fer-se la il.lusió d'una vida diferent, sentir que encara no era massa tard.

Anys enrere sempre que marxava enyorava la seva ciutat. Però d'un temps ençà ja no sabia quin era el seu lloc. Cada cop que en sortia no volia tornar i quan ho havia de fer sempre notava com les llàgrimes li regalimaven per les galtes i se li alentia la respiració. Sabia que quan algú se sent millor en qualsevol lloc que el que se suposa que és el seu, alguna cosa o un cúmul d'elles no van bé. S'havia tornat una ciutadana del món, no se sentia pertanyent a enlloc, ni a ningú i sovint es trobava més forània amb el que coneixia, que amb el que era desconegut, perquè el segon li portava sorpreses més agradables que no pas el primer.

Últimament sentia que si hagués nascut en un altre lloc o hagués pres la decisió de canviar-ho ara la seva vida seria molt diferent. Feia temps que la idea de marxar lluny li rondava pel cap, però al final li faltava el valor, les ganes o el fet de creure que encara no està tot perdut.

Ha arribat a l'estació destí i s'imagina comprant un altre bitllet aquest cop d'anada i prou, només ha de decidir cap a on.