La soledat que invaeix el meu món

Un relat de: Sanke85

Enfonsat en la meva miséria,
ningú hem mira...
ningú m'escolta...

Tothom passa devant meu,
com si fos invisible,
com l'aire,
com si fos un fantasma,
vagant d'un lloc a un altre,
sense rumb ni destí.

Gent caminant al meu costat,
amics,
companys,
familiars,
ningú hem mira...
ningú m'escolta...
ningú hem comprén...

Hem sento sol,
rodejat de multitut de gent,
que segons diuen...
m'estimen,
pero...
es posible estimar a alguna persona sense comprendre-la?
Jo crec que no.

Ara mes que mai,
hem sento ple,
d'una eterna soledat...
esfereidora,
abrumadora,
angoixadora,
la cual m'eriça la pell només de pensar-hi.

L'eterna soledat hem segueix,
no hem deixa marxar,
mai ho ha fet,
mai ho fara i,
d'alguna manera o altre...
ens fem comapanyia mutuament.

Els ulls se m'humitejen,
la veu hem trontolla,
el cor...
s'esmicola...
en infinitat de bocins,
a cada cual més petit.

Paso els dies subsistint,
enfonsat en la miséria,
ningú hem mira...
ningú m'escolta...
ningú hem comprén...

Intento trobar el meu lloc,
sense saber on buscar,
sense veure cap estrella que hem guiï,
sense que ningú m'ajudi.

Busco una mà que hem guiï,
que m'acariciï,
una persona que m'escolti,
que m'entengui,
una noia que m'abraci,
que hem besi,
i per sobre de tot,
una noia que...
m'estimi tal com soc.

Pero tot aixo,
només son somnis,
desitjos...
ilusions...

En la crua realitat,
estic sol,
ningú hem mira...
ningú m'escolta...
ningú hem comprén...
i el pitjor de tot es que...
ningú m'estima...
tal com soc...

Comentaris

  • Mes k un 10.[Ofensiu]
    eternasomiadora | 09-05-2005 | Valoració: 10

    Aquest es el meu preferit. Sovint a pesar k la gent k ens envolta ens estima, ens trobem incompresos, potser no ens entenen pq allo pq estem passant no li donen importancia o no u han viscut i no poden trobarse a la nostre pell, i llavors ens tanquem en nosaltres mateixos i ens sentim com tu mb escrius. Tambe exposes la soledat de no tenir parella, trobar el teu lloc. A mi m'agrada molt com ets i a molta gent que t'envolta, "mai canviis a pesar del que et pugui arribar a passar", ets una gran persona segueix endavant estic segura que algun dia trobaras l'estel que tan intensament desitges trobar i podras omplir aquest buit per sempre, no hi ha res imposible som nosaltres qui ens imposem els nostres propis limits. Seguix endavant Sankey que res t'aturi petons i una abraçada.

  • Iee!![Ofensiu]
    Sareta_16 | 11-04-2005 | Valoració: 10

    Obra maestra eh!!Vaya amuuu!!
    Aquest el supera tots, pero segur q en vindran de millors!!Espero q la teva font d'inspiració sigui inesgotable per així poder xuclar i xuclar de l'essencia q desprenen els teus poemes...
    no vull imaginar com devies d'estar fet pols per escriure això...espero q sigui una etapa del passat q mai mes es repetexi!!
    Tb dirte q no estàs sol!!
    Quan sentiment i quanta rabia akumulada en aquest poema, es geniaaaal!!Una passada tiu!!
    ....La vida sovint es tb aixo: el retrat de tantes coses k no han estat posibles: aamors k s'esvaeixen, amics k hem deixat en les onades del passtat, insolides histories de molta gent k hem cnegut. Un continu descubriment de si mateix a traves d mil d'atzars quuee el ps del temps ens porta. I sobretot, l'univers de tot el que voldriem...

  • quin "despiste"[Ofensiu]
    Baiasca | 10-04-2005

    ais!
    se moblidava comentar-te...
    m'ha fet recordar coses passades... cosa k no es dolenta, perquè aquestes coses no s'han d'oblidar per poder evitar que tornin a passar...

    vamos que molt bé... però, revisa l'ortografia :P

    l'hem, en 1a persona va sense "h"...

    petooons

  • mentider![Ofensiu]
    Baiasca | 10-04-2005

    jo et comprenc, i moltissima més gent també!
    tots ens hem sentit així alguna vegada a la nostra vida.

    no et sumeixis en aquesta foscor siusplau!

    ptonets

  • Anima't, noi![Ofensiu]

    Et podria citar un munt de tòpics de l'estil "a RC som una gran família" i "tu tranquil, que el temps dirà". Però per començar, tu mateix t'hauries de començar a obrir i a plantar cara a la soledat. Per si això t'anima, jo encara no tinc xicota, però no em cansaré de... intentar convèncer, digue-m'ho així. I per descomptat, de sol no me'n sento. Anima't que et noto (potser) un pèl deprimit. De fet, l'època per la qual passem no convida a viure grans aventures ;-)
    Pel que fa al poema, una observació, si me la permets. Exposes de forma molt clara i quasi diria que esfereïdora aquesta sensació de soledat que t'envolta (a veure si en el proper poema ens parles de com l'has vençut!), i en aquest aspecte està molt bé. Però l'ortografia... segur que si el repasses una miqueta tu mateix te n'adonaràs.
    Sort, ànims i segueix recordant-te de nosaltres!

  • és bo![Ofensiu]
    cabopolonio | 31-10-2004 | Valoració: 8

    M'ha agradat el relat però no m'agrada que t'arribis a sentir així algun dia , jo al menys he arribat a llegir el teu relat , no t'ignoro i no ho fa la gent que llegeix els teus escrits , no és molt però per alguna cosa es comença , espero que poc a poc la soledat vagi fugint de la teva vida,
    animat i vine a la trobada i així durant aquelles hores la soledat no estarà present.
    un petonàs!

Valoració mitja: 9.33