La soledat del malalt

Pujava les escales de l’edifici lentament. Portava una bossa a cada mà, i encara que només vivia en una primera planta, cada dia li costava més pujar i baixar les escales. Sabia que el problema era la seva edat. Quan era jove pujava les escales de tres en tres. Ara, tardava gairebé cinc minuts en arribar a la porta del seu pis.
Va deixar les dues bosses al terra per poder treure la clau i obrir la porta. Els seus fills i amics li haguessin dit que aquelles bosses estaven plenes de porqueria, però potser algun dia ho necessitaria. El fet que ho hagués agafat de les deixalles de l’altre gent no hi tenia res a veure.
Va entrar al pis amb les dues bosses. El seu cos era com un pèndol invertit: anava d’un costat a l’altre. No era pel pes. Les seves cames estaven torçades. Tornava a ser culpa de l’edat. Si una persona aconsegueix viure prou, l’edat sembla la culpable de tots els seus problemes.
Va buscar un lloc on deixar les bosses, però ja tenia tot el passadís ple fins a dalt. A la cuina no les podia deixar: la floridura i la brutícia havien guanyat la guerra feia molt de temps. El menjador estava fins i tot pitjor que el passadís. Tot eren bosses. Unes eren les típiques bosses negres de deixalles. Les altres formaven una mena de trencadís de colors. Va trobar un forat sobre el sofà. Quan s’hi volgués asseure estaria una mica just, però li era igual. Va posar les bosses apilades, i va anar a buscar un got d’aigua a la cuina.
Va tornar al menjador amb el got a la mà. El vidre del balcó estava trencat, i el cartró que tapava el forat no deixava entrar massa llum. A part, l’edifici del davant impedia que hi entrés el sol. Era normal en un primer pis. Tenia una televisió, però feia temps que no funcionava. Només li quedava en funcionament una petita ràdio, que havia trobat a les escombraries. La va encendre. Les emissores es sentien amb molta estàtica, però encara era capaç d’apreciar la música.
Estava cansat. Va seure en el sofà. Era incòmode amb tanta bossa, però s’hi adaptava. La peça musical que va començar a sonar li va recordar a la seva muller, i un parell de llàgrimes li varen rodolar per la cara. Havia mort feia deu anys, i encara l’enyorava. Tenia la seva foto sobre el televisor.
Es trobava molt sol. Els seus fills i els seus amic l’havien abandonat. Tots deien que ja no es cuidava i tenia la casa plena d’escombreries. Ells no l’entenien. Ningú l’entenia. Una vegada, una veïna li havia dit que si moria sol allà dins, ningú se n’adonaria. Ni tan sols sentirien la pudor entre tanta fortor. Allò li va saber molt de greu. No li agradava que li diguessin totes aquelles coses. Tampoc volia acabar aparcat en una residència, ni volia una dona desconeguda que li tirés les seves coses a les escombraries.
Va incorporar-se per anar a la cuina a deixar el got. Va donar dues passes, i va ensopegar amb una de les bosses d’escombraries. Va caure de cara, i una fusta mal col•locada li va donar un cop al front. Un genoll i un canell li feien molt de mal, i la sang li queia pels ulls. Va recordar el que li havia dit la veïna, i va sentir una fiblada de terror. Què faria ara? Què li passaria?