La Puri, la Loles, i el plàtan .

Ens anomenàvem l'esquerra del Clot, vivíem tots propers a la Meridiana, i com sentíem parlar de la moguda de Tuset allò de la "Gauche Divine", varem decidir agafar una identitat. Ni érem d'esquerres ni molt menys divins (amb els anys algú se hi ha tornat, naturalment d'esquerres) ni evidentment intel·lectuals. Érem un grup de joves amb ganes de xalar, de passar-ho be, sobretot procurant traure-li suc a les nostres malmeses economies.
I havia un grup podríem dir permanent, i altres membres que anaven i venien segons bufes el vent.
Teníem les nostres Muses, que poc tenien que envejar a les de dalt de la Diagonal. No eren la Gimpera, ni la Colita, ni la Bergano (es diu així?) , però eren les nostres. Entranyables, bones amigues, amb personalitats diferents. Jo recordo especialment a dues , La Puri i la Loles.
La Puri per sort dels components masculins del grup no ho era tant. Ho era amb essència, es cert, però ella, la amistat la professava d'una forma total. Deia molt a sovint, els amics, estan per les ocasions, i aquestes sorgien per necessites evidents de l'edat, cada dia. Nosaltres li agafàvem la paraula i ella normalment també agafava quelcom (aleshores no dèiem quelcom dèiem algo) .
Era una noia de sentiments, sense conya. Tan era així que al caps dels anys en vaig assabentar que havia professat en un convent de monges de clausura. A lo millor es que s'ha havia adonat que no portava el camí adequat. Per a mi va ser una Santa ja abans de entrar al Convent per motius obvis. Ai Puri!
L'altra amiga entranyable era la Loles. Si volíem fer-la emprenyar sols teníem que cantar-li una estrofa d'aquella cançó "La Loles la Loles el conejo de la Loles......"
Per ella en part vaig descobrir, el frau que mes m'ha indignat en tota la meva vida.
El Toni, anomenat així al principi, i ja poc de temps desprès , Toni el ben dotat, era un amic d'aspecte agradable, simpàtic però res del altre mon. Però les noies del grup se'l rifaven a l'hora de ballar especialment els lents.
Doncs be un dia la Loles em diu tota estranyada, al Toni algo li ha passat avui, quan ballàvem m'agafa't fort (era una mica innocent, diferent a la Puri) , normalment, noto com un objecte dur que deu portar a la butxaca o un xic mes centrat,que el fa estar neguitós. però avui al ballar el "mirando el mar soñe" no he notat un bulto, no, n'he notat dos. Molt estrany oi?.
I tant. Jo sospitava que el Toni portava algo entre cames, (volia dir entre mans) evidentment en sentit metafòric i vaig començar la investigaciò, preguntes fetes amb discreció, insinuacions ... i a la fi va cantar.
Segons la seva explicació, els primers dies de d'entrar al grup tenia por de que en el seu nerviosisme (era natural) l'ocell no estes a la altura de la circumstancia , diguem de la balladora. Les tardes de diumenge es comprava un plàtan que feia durant un temps la funció del moixonet. Que passava? Doncs que tal com un s'anava endurint, l'altre el plàtan s'anava encongint. Era una situació ben estudiada i ben resolta fins que la vida que dona resposta a tots els problemes va donar-li una nova vitalitat en forma de trempera, siguem clars. i va ser precisament quan ballava amb la Loles.
No va haver coordinació en el cambi de grossor entre la fruita, i el pensament que regia el mon de la seva libido. Però ja per sempre va continuar amb la seva dualitat (a la fi el mon es dual) I es va guanyar-se el sobrenom del ben Dotat, en detriment de la resta de la penya que per solidaritat mai varem explicar res, així com mai per el menys jo vaig gosar fer la proba del plàtan. A lo millor ara estaria mes content. Qui sap.