La princesa desencantada

Intentava sortir d'aquella gàbia, mirava la gent com passava pel seu costat sense que s'adonessin que ella hi era. Els seus dits que abans tocaven dolces melodies, ara estaven cansats i esquinçats de tant resar a un àngel inexistent.

La cara. Deu meu la cara, era tan preciosa que tothom la desitjava. Era tan dolça, que al mirar-la et podia arribar a emocionar. Però ara, ara, les seves llàgrimes han esquerdat el seu perfecte rostre, com els rius que van cap al mar, que ho arrosseguen tot al seu pas deixant-la al més fosc dels oceans, amb una corda, a l'altre extrem l'empeny els errors del passat, prínceps amb mans de ferro, que al acariciar-la li feien llagues a la pell blanca i fina.

Les seves cames, brutes i malferides de donar tombs sense rumb, desgastades de suplicar a antics amants, nits de tendresa. Els seus peus descalços li recordaven la fredor de la soledat, es mirava els dits i els comptava mil vegades com si fossen els seus únics amics, els abraçava amb les seves mans i eren els únics que agraïen l'escalfor tendra.

Els seus ulls, que dir dels seus ulls, havien vist els paisatges més magnífics i esplendorosos que us podeu imaginar, enamorant-se de cadascun d'ells, els va acariciar, els va besar i els hi va fer l'amor amb la mirada. Però ara no podia veure res més que els peus de la gent que passaven per davant la seva gàbia.

Volia cridar, cridar als quatre vents que ella era allà! Però per a que havia de servir, si ja ho havia fet quan estava lliure i ningú l'escoltava com la podien sentir ara? Que estava bruta, desgastada i seca per dins, tant eixuta que ja no es podia consolar amb unes llàgrimes.

Que podia esperar? Un príncep blau amb mans de vellut? Un amant de seda com ella havia sigut? No!. Només podia esperar a que la vingués a buscar ella. Tant que l'havia temut, rebutjat i odiat. Només podia ser ella, que amb un petó als ulls li donaria descans etern.

M'agradaria dir-vos que algú la va salvar, però tant tu com jo sabem que això només passa als contes de disney i ella hi va deixar de creure, ja que tots aquests contes havien fet que ella tingués la il·lusió d'una persona innocent i va ser el que realment la va matar.