La primera vegada

Fixeu-vos en el cel, joves! Respireu l'aire que us ofereix la vida. Moveu els braços estesos fins on pugueu fer-ho. Sou afortunats, gaudiu de la llibertat perquè la teniu. Encara que somiquegeu per haver de pagar una hipoteca o anar de corcoll perquè no estalvieu ni a la de tres. Us ho dic conscient del que dic perquè sé que, quan no somiquegeu vosaltres per les adversitats de la vida, la gent que us aprecia plora la vostra absència.

Heu estat mai en un cementiri per Tots Sants, vosaltres? No? Llavors no podeu saber del cert a què em refereixo. És un recinte majestuós, formós. Els cementiris de tot el Principat se solen guarnir amb els rams duts en memòria d'algun familiar difunt. Però jo només me'n cuido del cementiri de Montjuïc. Des de fa quaranta-cinc anys. Ho dic sense cap arrogància, de sempre m'han dit que sóc una persona generosa i humil, massa bona persona potser. D'aquells bons jans que només reben decepcions i s'enrabien un cop s'adonen que se'ls han rifat de nou. Malgrat intuir que algú em podia aixecar la camisa, massa sovint he caigut de quatre potes al parany.

I ara em direu per què us explico tot això. Doncs no ho sé pas, això de la soledat fa venir ganes de xerrar amb gent, de qualsevol mena, desconeguts quasibé sempre. Ja em veieu, de bona mena, obert a tothom, extrovertit, rialler. Ja sé que no sóc qui per dir com sóc. Hauria de dir-ho una altra persona, però els amics no em sobren i els pocs que he fet al llarg dels meus anys fa temps que han perdut el contacte amb mi. Tan moderns de vegades i de vegades tan endarrerits! I cada cop sembla que la gent s'aïlli voluntàriament, que els amics ja no existeixen, que ara sols hi ha coneguts o, a molt estirar, semiconeguts.

Bé, reprenc el tema que ens ha fet endegar la conversa. Ja us he dit que jo me'n cuido d'aquest cementiri. Potser no té la història d'altres cementiris de Barcelona com el de Poblenou, però hi ha tombes il·lustres. Unes de més senzilles i humils, d'altres com veritables mausoleus d'emperadors. Però les vistes són envejables. Veieu la mar i tot el port en primer terme, un espai idíl·lic per als morts i per als vius, on tot sembla agermanar-se amb aquesta bellesa. A prop del Castell, del Poble Espanyol, de l'Anella Olímpica i de la Plaça Espanya... Ja semblo un guia turístic però com que m'heu dit que sou relativament nous a la Ciutat Comtal... Però si us incomoda o us fa semblar ignorants digueu-m'ho, que jo callaré.

Us explicaré històries si voleu, les que em va explicar el meu successor, però no vull avorrir-vos. Només ho faig perquè ara em trobo en el seu lloc, tinc ganes de deixar pas a nova gent que transmeti bones vibracions als nouvinguts, als desorientats, als sorpresos o als que esperaven. I vosaltres podeu ser bons candidats. Dues persones? Mai no hi ha hagut dues persones, és cert. Pero darrerament el jovent és força bala perduda i no massa assenyat. I hi ha massa feina per a un de sol. Fa quaranta cinc anys, quan vaig rebre el relleu de l'anterior cuidador, el volum de feina era normal, equilibrat, i les recepcions no eren tan nombroses com uns anys ençà. Aquest canvi de ritme m'ha acabat de decidir de deixar el meu lloc. També s'hi ha sumat que hagi arribat la meva esposa fa ben poc. Podeu comprendre que, després de tants anys sense gaudir de la meva companyia, tinguem ganes de ser junts, de conversar. Ara hi ha moltes coses que cal explicar-nos, i la feina aquesta és molt absorbent, ja ho veureu.

Però no us espanteu, sembleu joves. I emprenedors. Quants? Només trenta-cinc anys? A la flor de la vida, ja ho deia jo. Feu una bona impressió, teniu planta. Matrimoni? O només parella? Perdoneu la meva intromissió, no és la meva intenció ser xafarder. Només vull saber més detalls de la gent que pugui deixar al meu lloc. No és feina fàcil, ja us ho he dit. Heu de tenir psicologia, saber consolar, ser equilibrats i asserenar la gent. Que la persona no se senti cohibida, que sigueu com germans per a ells, oferir-los seguretat i orientar-los aquí dins. La primera vegada sempre és difícil, ho comprenc. Però, si finalment arribéssim a un acord, no us deixaria sols, us acompanyaria les primeres setmanes, us recolzaria en els moments delicats, en els que no sapigueu com actuar o com respondre. I mica en mica, em faria el desentès si veig que us adapteu bé.

Us semblo afortunat? No cregueu, jo no he sabut quin ambient es va respirar en l'enterrament de personatges il·lustres per a la nostra Nació com Lluís Companys o Joan Salvat-Papasseit. Ni he estat present en el multitudinari comiat de Josep Maria de Sagarra o d'Àngel Guimerà. Només podria envejar el meu predecessor en això, en no haver sentit l'esperit d'aquests personatges en el seu moment. Aquestes són les històries que m'agradaria explicar-vos com a testimoni presencial. Però sols puc esmentar els detalls que m'han estat explicats. Potser amb més pa que formatge o potser massa poc aprofundits. Això no ho podrem saber ni vosaltres ni jo. Us satisfaria que us digués que sé que les darreres paraules del President Companys van ressonar per aquests murs? Us agradaria saber de segona mà cada detall de cada enterrament cèlebre? Per descomptat tot això estaria de més dir-ho si la persona que ho va presenciar pogués contar-vos-ho. Només puc sentir-me orgullós d'haver ocupat la plaça d'aquesta persona i haver contemplat els seus ulls plens d'emoció en explicar-me aquelles històries de guerra i d'ideals, de vivències i de tristors.

Què us puc explicar jo? Poca cosa, realment. Us parlaria d'enterraments de gent anònima dins de la ciutat, només coneguda pels seus familiars i coneguts, pel reduït cercle que hagués pogut dibuixar al llarg de la seva vida. Ja sabeu, amics i enemics tothom en té. Qui us plorarà a vosaltres? La mateixa gent que a mi, segurament. Cap alcalde ni cap polític de cap país. No hi haurà dol de tres dies per vosaltres ni apareixerà una esquela a la premsa on hi consti la vostra defunció. Revolucionari? Fa massa temps que se m'han acabat els ànims de canvi, sé que tot canvia a poc a poc i hi ha coses que mai no ho faran. Resignat, segurament.

Però aquestes accions les deixo per a qui tingui més empenta. Per als joves, per a qui encara no s'ha desangelat del món i creu que pot ser habitable amb lleis vàlides per a tots, sense distincions ni racisme, on allò que importi no sigui el poder adquisitiu sinó la persona. Idealistes, en resum. Com aquests dos joves, que són feliços encara, que gaudeixen dels primers petons i descobreixen noves sensacions en acariciar el cos de l'altra persona. Veieu? També per a ells avui és la primera vegada. De diferent manera però són primerencs. Ells descobreixen les portes que duen a l'amor i vosaltres travesseu el llindar del món dels morts. Però...

Un cruixit fa que l'Àngela s'incorpori després de cobrir-se els pits nus. Al seu costat hi ha en Bernat, que ha deixat de besar-la per la brusquedat dels moviments d'ella.

-Què passa?
-No ho sé, he sentit un espetec d'unes branques. Penso que hi ha algú.
-Qui hi pot haver, dona? Per aquests voltants només hi ha arbres i plantes. I el cementiri. Però és de dia. Els esperits no surten a aquestes hores. Estigues tranquil·la -i somriu ell.
-D'acord, Bernat. Però serà millor que marxem. La mare no m'ha permès tant de temps per ser fora de casa. A més, li he dit que era a casa de la Laia. Si tardo massa, telefonarà a casa seva i ja haurà descobert la mentida... -Sense voler ni veure res, l'Àngela fixa la vista al punt on creu haver sentit el soroll.

Tranquils, no ens poden veure. Nosaltres a ells sí, però. Els vius no tenen aquesta nostra capacitat de veure cossos o espectres indistintament. Llavors, seguint amb el tema del cementiri, us plau l'oferta que us faig?