La primera pedra

Un esquerp desert neix dins meu
ara que el mar és lluny,
ara que sé que potser
no et trobi mai més.

I prou n'hagués tingut amb una nit de més,
o potser hagués estat millor una nit de menys.

La darrera posta de sol de l'estiu
amenaça amb xafogor,
i omple amb escreix el cor
d'insultants i inhòspits trencalls.

I n'hagués tingut prou amb un llarg somni,
mes el tacte somiat del teu cos ho va fer inevitable.

Passejaré al vespre fins que la foscor tombi
i la fresca s'arronsi dintre meu,
miraré tothom cercant allò que una nit d'agost
em va fer vessar de felicitat.

I prou en tinc de recordar-te,
i prou en tinc d'esperar un nou encontre
abans no marxi, abans no aboqui
la primera pedra sobre el Sena.