La por

A l'Hospital de la Vall d'Hebrón van ingressar-me fa ja deu dies. Em vaig desmaiar al mig del carrer i no sé com, vaig despertar-me al llit d'aquest hospital, sé qui sóc, sé quina és la gent que em ve a veure, pare, mare, germans, amics...els recordo a tots.

No em puc moure, els metges no troben quina és la meva malaltia, i ja porto deu dies aquí, la meva família comença a estar desesperada...a mi ja m'agradaria moure'm però no puc. Els metges m'han dit aquest matí que si em vull moure...per que, que ells puguin veure, no tinc res...Me'ls he mirat amb admiració, que si em vull moure??? Que si vull sortir d'aquesta habitació espantosa que comparteixo amb una senyora vella i gitana a la que sempre acompanyen tots, estic segura que tots, els seus familiars??? Aquesta habitació, la finestra de la qual dona a un pati interior i no veig ni un arbre!!! M'han hagut de donar un calmant....

M'he despertat fa poc, pel soroll que fan els nens del llit del costat...quina canalla!!! Una nena petita m'ha preguntat que em passava, l'àvia (la senyora de l'altre llit) li ha dit que no em puc moure...i ha dit alguna cosa més que no he pogut entendre però que ha fet que els grans que l'acompanyaven es fessin la senyal de la creu...bajanades seves, suposo.

Aquesta nit he tingut un malson on veia a la misèria a la nena que aquesta tarda m'ha parlat...m'he despertat de cop, la gitana estava al costat del meu llit, cantava fluixet, mirant-me amb uns ulls molt oberts, s'ha aixecat i se m'ha apropat (jo tenia tanta por que no he gosat dir res) m'ha tocat les cames, el ventre, el cor, la front...m'ha dit "Ja estàs lliure".

He acabat d'escriure això a la taula del menjador de casa meva, el dia que va seguir a aquella nit em vaig poder aixecar com sempre. Vaig preguntar-li a la infermera on estava la dona del meu costat, em va dir que aquella mateixa nit s'havia mort, i que jo portava tota la nit amb calmants per això no vaig sentir l'enrenou.

Me'ls miro d'una altra manera ara...