La pobra

El dia ha començat desballestat. El despertador no ha sonat, el fillet grinyolant perquè no volia anar a l'escola, el cotxe ha fet figa; en definitiva, una conjunció perfecta de la llei de Murphy ben rematada per quatre gotes d'una pluja de fang fina que ho empastifa tot i que fa venir ganes de tornar-se cap al llit. Tot i així, aquí estic, enmig del carrer, disposada a empassar-me l'enèsima bronca per arribar tard a la feina, quan em distrau alguna cosa que al principi no sé ben bé què és. Una flaire suspesa i densa s'entesta a penetrar-me i, com un 'hamelin', m'estira cap a la porta d'un forn. És una olor dolça, de farina i sucre torrats, que m'inunda el cervell de memòries de la infància. A l'aparador s'arrengleren petits esquadrons d'ensaïmades, pastes i brioixos, comandats a les baldes de la rereguarda per una desena de panets de tota casta. Demano un parell d'ensaïmades, pago i torno a sortir.
A fora, una dona petitona, geperudeta, seu a terra amb el cap embolicat amb un mocador de figures estrambòtiques i els peus nus. Ens miram i llavors m'estén el braç i amb la mà agita un got i hi fa dringar un grapat de monedes. Jo li faig veure amb un gest que m'he quedat sense canvi, i després arronso les espatlles. Però ella somriu amb persistència i desvia els ulls cap a la bossa de paper de les ensaïmades, que duc enganxada entre els dits. "No dinero; comida, comida", em diu.
De camí cap al despatx, em noto el xup-xup dels budells buits, mentre vaig pensant -més que res per consolar-me- que, amb una mica de sort, al calaix hi trobaré algun paquet de 'quelitas'.