La petita Aurora

La petita Aurora, ha arribat ja al carrer Major, observa les últimes moreres que queden sense podar, i es pregunta per quin rebuscat motiu poden les moreres tant i tant ràpid, i és que amb ella les moreres rarament són l'arbre que més li ha agradat sempre. També es fixa amb un fanal que no para de fer pampallugues i quan hi passa pel costat li fa un puntada de peu ben dissimulada i pensa incrèdulament que aquest cop és capaç de parar la neurosi del fanal. Més tard, veu com tres nenes molts jovenetes, potser uns tretze anys, es reparteixen les pipades d'un cigarret, fent unes calades molt ràpides perquè no les enxampi ni sa mare, ni alguna veïna. Al final del carrer veu com el Daniel, l'informàtic del poble, bé l'ajudant d'informàtic, ja que és a son pare a qui se li atorga aquest títol, doncs bé, veu com baixa la persiana, sempre tant puntual, a les vuit i mitja, i seguidament es col·loca bé la bufanda i enfila cap amunt les escales que porten cap a la Plaça de l'Església. La petita Aurora, bé de fet, la petita Aurora ja té vint anys, però és la petita de la casa, i des de sempre tant a casa com la gent del poble, la coneix per " la petita Aurora", amb ella no li desagrada encara que a vegades li ha fet vergonya, bé quants més anys passen més en té de vergonya, però sap que encara que tingui seixanta anys seguirà sent la petita Aurora, així que no hi posa cap entrebanc, a més està convençuda que per molt que intentés que la gent l'anomenés pel seu nom real, mai ho aconseguiria. Doncs com anava a dir, després de veure al Daniel enfilant escales amunt, ella s'espera un quart d'hora més o menys en un banc del carrer major, avui s'ha assegut just al davant de les nenes que comparteixen el cigarret, ha pensat en demanar-los-en un perquè ella se n'havia quedat sense, però ha pensat que segur que havien estalviat tota la setmana per comprar-se un paquet, i per uns moments sentir aquella rebel·lia, i alhora sentir-se grans, ai........quina sensació! Clar que després en quedes ben enganxat i aquella sensació l'arribes a maleir, però bé, mentre ha decidit si els hi demanava la cigarreta o no, quan ha mirat les agulles del rellotge ha vist que ja havia passat just el quart d'hora de rigor, per anar cap a la Plaça de l'Església i trobar-se amb el Daniel, com si d'una trobada fortuïta es tractés, i així és, se'l troba al banc assegut fumant-se un porro de marihuana, mentre llegeix un llibre. Li encanta veure la imatge del Daniel concentrat en la lectura.
-hola Dani! - el saluda amistosament, i alhora dissimulant tota la maquinació que feia uns minuts havia preparat per trobar-se amb ell.
-Ai, hola petita Aurora, en vols?- li ofereix una calada.
-Sí, gràcies, porto tot el dia sense fumar. -acceptant la seva proposta.
I a partir d'aquí segueixen xerrant i rient, fent gestos de complicitat alhora vergonyosos,
Buscant en els ulls de l'altre la mirada que esperen, i que finalment la troben però que ràpidament esborren per pudor, desitjant els llavis de l'altre però sense acostar-s'hi del tot per por de que s'apartin, fent una pipada silenciosa i nerviosa i expulsant el fum substituint les paraules que volen però que no s'atreveixen a dir, i finalment despedint-se amb un adéu tendre, que realment vol dir; no te'n vagis, encara tinc més ganes de parlar amb tu, i de fer-te un petó, d'acariciar-te els cabells i embolicar-los amb els meus, de mossegar-te els llavis amb força per mostrar-te el meu desig cap a tu, de dir-te que et somnio i que en aquests somnis tu i jo fem l'amor desconsoladament sense mesurar els nostres crits, i com després de l'orgasme infernal quedem adormits celestialment abraçats fins demà el matí.
- Bé, demà t'esperaré altre cop al banc.