La paràbola dels cecs

El poble jueu plora desesperat: l'exèrcit del faraó s'apropa. El Mar Roig és salvatge i hostil i una veu ferma s'imposa. "Fins ara heu confiat cegament en mi, torneu-ho a fer i us prometo que no us en penedireu" diu el gran líder, la veu de la raó divina.
De sobte, les dones deixen de somicar, els nens somriuen amb esperança i els homes agraeixen no estar sols. El mar ja no els sembla aliè i ferotge: l'escollit els menarà a través d'ell. "Visca el nostre líder! Què faríem sense ell?" Un raig de sol il·lumina la barba de l'ancià i el poble el contempla amb admiració. El temps detura el seu pes i una munió de fanàtics alça el profeta per sobre dels seus caps cansats.
La remor dels carros egipcis retorna els hebreus a la realitat. Aleshores, el savi estén la seva mà sobre el Mar Roig. El poble somriu confiat, acostumat a no intervenir en el seu propi destí. Creuen que amb el seu líder res no pot sortir malament, que ell sap bé què fa i què els obliga a fer. Però no pensaven igual els súbdits del faraó, el seu germà?
De cop i volta, una llàgrima acarona el rostre del profeta: sap que, per molta gent que cregui en ell, el mar segueix sent salvatge i hostil i no hi ha cap drecera per travessar-lo. En pocs minuts, la sang de tot un poble es vessarà a la costa d'un mar indomable, un mar que cal creuar sol.