No vegis tant

Mai no he gaudit d’una bona sort. No sé si seran els astres, algun déu malcarat o el karma, però no hi ha dia que la desgràcia no em trobi. He buscat ajuda als meus familiars i amistats, he buscat distreure’m amb la feina i el deure i, amb prou més èxit, he buscat consol a les tavernes més infectes.
Un dia qualsevol, dins una d’aquestes cantines, dos tamborets més enllà, bevia un home amb els ulls clucs i amb un gest tràgic. Dels seus ulls dos petits rierols de sang brollaven sobre la blancor impol·luta de la seva pell i regalimaven pit avall. Vestia roba bruta i empobrida, però luxosa d’origen, com de rei.
Fart ja de fer talaia m’hi vaig apropar i li vaig narrar la meva trista història amb tots els ets i uts. Pobre home! No va saber què contestar, feia temps que no xerrava. Tot i això, jo vaig seguir xerrant i bevent, que no tenir amb qui parlar és una tragèdia que amb l’alcohol s’empassa millor.
I així anàvem: ell trist i jo animat, ell sec i jo ben regat. Malauradament, un cop referides totes les meves penes, ens vam tornar a quedar en silenci i, entre glops i singlots, li vaig dir:
-Nano, hip!, jo ja t’he contat les meves desgràcies, hip! A veure quan, hip!... a veure, hip!... quan m’expliques tu les, hip!... teves!
Ell, que m’havia aguantat immutablement fins aleshores, davant d’aquest últim mot va saltar desconcertat del tamboret i va marxar del local cames ajudeu-me. Jo, més confús encara, vaig decidir demanar una altra copa per tal de pair l’ensurt.
Pocs minuts més tard, va arribar a la taverna una dona jove i amb un aire notable de justícia i dignitat i digué:
-Bon dia, he vingut a buscar el meu pare. Algú l’ha vist? Es diu Èdip...