La nostra llar a trenc de les onades

caliu, llar, companyia...
Com un lloc somiat on reposar. Qué bé ho descrius. Té un punt d'enyor i melangia que fa estar be.

Un comentari teu m'ha duit a descobrir-te i, com molts d'altres que ho han fet, m'he quedat encisat amb la bellesa de les paraules que confegeixes. He llegit gairebé tots els teus poemes i tots són dignes de comentari. En aquest, en concret, m'he sentit especialment atret per l'atmosfera de caire mariner que a mi m'és tan coneguda i estimada. Però en tu, a més, no sé si és una qüestió atàvica, quelcom que dus en els gens, s'hi percep un halo de misteri. Les imatges suggereixen més que desciuen.

No t'havia llegit mai, i m'he emportat una bona sorpresa.
Mai he estat ala xina, però lleginte m'hi transportes. seràn els petits detalls, els petits elements màgics que l'envolten...que et segueixent enllaçant amb aquests dos móns tan diferents en els que has conviscut i convius.

M'has alegrat el dia.
Segueix escribint!!!;)

Foc i aigua, esquitxos de flama i sal entre el cor i la mirada.
Un poema d'una plasticitat exquisita, que ens ofereix un dibuix viu de sentiments i emocions.
Els elements de la natura li donen equilibri i força. Ens apropes el cant del mar, del vent, del sol, del cel, des de la percepció de l'amor. Llavors aquesta grandesa esdevé retalls d'humanitat i el millor lloc on poder fer una llar plena de finestres, on la llum arribi fins a tots els racons.

Una abraçada i fins la propera!

O encisat... com vulguis dir-li.
La veritat és que l'he trobat bellíssim, he respirat extàticament aquest poema.

Una abraçada.

Arbequina.