La noia que va somriure al veure la roba escampada

Va entrar a la seva habitació com ho feia tants cops cada dia. Pura rutina. Inèrcia que mai acaba.
Però va veure l'escampall, i va somriure.
I aquella felicitat, aquella pau immensa que li va produir la rialla, la va portar al món de la imaginació i el pensament, on tot vola i on tot s'enlaira cap amunt, i res cau per més que pugi.
Pensaments de tranquil·litat i de pau, de descans profund; d'aprendre aquesta nova sensació la qual havia de suposar que s'anomenava descans, per més que ella no ho sabia. Perquè aquell escampall de roba era un símbol. Era el símbol de l'agilitat en els moviments, de la despreocupació de tota superficialitat, de l'amor posseït per un cos jove i tendre, d'un cos que en cerca un altre sense presses i sense exigències, només oferint, sense buscar-lo ni necessitar-lo ni voler-lo ni rebutjar-lo; només un cos nu ofert a tot, a l'abisme, al res, al destí, a un altre cos nu manllevat de tot i ple només d'amor per donar.
Era el símbol que no havia tingut fins aleshores, el que li obria les portes a una nova llibertat, a la Llibertat. Aquella en la que no hi havia ni passat ni futur, només tu. Tu i el voler, el sentir, el viure i el morir. El donar, el saber, l'estimar i el marxar.

Aquelles peces de roba deixades i rebregades pel llit, que hores abans havia portat posades, li descobrien que ella encara era humana, encara era pura i virginal, disposada a tot, submergida en la pròpia fe i en el propi destí; sense por, sense rancor i sense ambició. Només desig.

Amb el somriure encara dibuixat als llavis, i uns ulls plens d'infinita pau, va acostar-se al llit i va plegar, una per una, totes les peces de roba amb tendresa inacabable i inesborrables faccions.
Escrupolosament i meticulosament plegava el jersei que s'havia tret abans sense fixar-se en que el deixava rebregat del revés sobre el llit.

Era el primer cop que ho feia. El primer rastre d'humanitat en una noia inculcada des del naixement amb una educació disciplinària i severa, que l'havia limitat en unes pautes i condicionat la resta de la seva existència fins ara.
Ara, que era quan descobria que encara hi havia una nena que mirava als seus tutors i mestres d'infància amb incredulitat i temor, i que s'equivocava una vegada i una altra en allò que havien de ser els comportaments ètics i refinats que es mereixia.
Va esmerçar-hi un quart d'hora, potser, en plegar aquell jersei i aquells pantalons que jeien davant-darrera sobre el llit. I no ho va fer perquè així li n'havien ensenyat, no.
Ho va fer amb el plaer amb que s'acaricia un infant, amb la cura amb que es bressola un nadó, amb l'harmonia amb la que s'ensenya a un fill.

Ara que l'havia trobat, havia de protegir la nena que duia dins...