La nena es deia Marta

Mira que maca és aquella nena d'allà, es diu Marta. Llàstima que li esperi una dura vida per davant, a lo millor, o segurament, la separació dels seus pares. Aquestes coses solen afectar molt en la personalitat dels nens.
Pel que es veu la mare estava començant a sentir contraccions i el seu pare seguia mirant, com si res, la televisió. El seu pare no volia anar a l'hospital de nit així que només feia a esperar a que despertes el dia i la seva dona pogués donar a llum a la Marta. La pobra mare va tenir que trucar a una ambulància, ella mateixa, a les quatre del matí mentrestant començava a veure el cap de la criatura que venia amb ganes al món.
Jo no puc entendre com algunes parelles que veuen que la seva relació se'n va en orris decideixin tenir un fill per unificar-se de nou. Un fill no és cap barreta màgica, sinó que des de que neix exigeix responsabilitats molt grans i difícils d'assolir si només es una persona qui se'n cuida.
Li desitjo lo millor amb aquesta monada. (Comença a fer-li ganyotes des de darrera el vidre mentre el bebè li riu totes les ruqueries). Quina culpa en té ella de que els seus pares no s'estimin? Cap. Però ella serà qui més patirà les conseqüències. Em sap greu. Que algú la salvi!
Em dol que aquesta nena conegui la cruel realitat de la seva família, del seu nucli familiar, amb tan poc temps de vida. N'estic segura que la seva pròpia presencia augmentarà les discussions que tenen en parella. No m'estranyaria que el seu propi naixement hagués estat motiu de disputa més d'un cop. Pobra Marta. Si pogués me l'emportaria i la cuidaria jo, o la donaria d'adopció amb alguna parella que li pogués donar afecte, que se l'estimes i que veiés en ella una nena tan eixerida com veig jo, aquí, darrera d'aquest cristall doble que impedeix que les ones del so entrin dins de la sala... No ho puc fer, em farien fora d'aquest hospital i no sabria on treballar.
Mira, el seu pare s'acosta, li comença a fer ruqueries i la nena riu més que quan les hi feia jo... Normal, a la fi, és el seu pare. Quin pare que té, eh! A les vuit del vespre ja ha begut, sento jo des d'aquí la oloreta que desprèn. Nomes faltaria que l'haguéssim d'ingressar amb ell per un coma etílic. Pobra mare, pobra Marta.
Em fa massa mal veure com aquesta nena patirà des de ben petita, un pare alcohòlic, uns pares que no s'estimen... no puc, em sap greu, vaig a per ella. Em toca donar-li el biberó al Manel, el nen del costat, en quant acabi me la emporto. Si, n'estic convençuda. No m'importen les conseqüències només m'importa ella.
Tres, dos, un... corre Mireia, amaga-la, emporta-te-la, deixa-la lluny dels seus pares i tan de bo no conegui mai la realitat. Potser em culparia a mi de la seva incompleta felicitat, si més no, jo quedo convençuda de que l'he salvat. Escapa't Mireia, allibera-la dels braços torturadors dels seus pares... Canvia-li la vida en un no-res.