La Muralla

Vaig obrir els ulls i, preguntant-me quin dia de la setmana era, em vaig llevar. Vaig anar a la cuina i vaig mirar per la finestra. El sol il•luminava les carrosseries dels autos. Vaig posar dues llesques de pa a la torradora. De dins la nevera vaig agafar un cartró de llet i me’n vaig servir un got. El pa ja estava torrat. Aquell matí me’l vaig untar amb melmelada de grosella negra. No vaig encendre la tele perquè tinc per costum no mirar mai la tele al matí. Vaig anar al lavabo, després d’orinar em vaig raspallar les dents. Vaig tornar a l’habitació i em vaig vestir. Uns texans desgastats i un polo verd clar. No em vaig mirar al mirall. Vaig sortir al carrer, rere meu la porta de vidre del bloc d’apartaments es va tancar sola. Encara no havia aconseguit endevinar quin dia de la setmana era. Per la corria de gent que omplia els carrers vaig deduir que era un dia feiner. Em va fer vergonya preguntar-ho a algú. En lloc d’agafar el cotxe vaig decidir caminar. Em vaig adonar que el meu pas era més lent i feble que el de la resta. Em vaig fer a una banda de la vorera per no molestar a ningú i vaig donar mitja volta. Vaig obrir la porta del meu cotxe i vaig seure a dins. L’interior del vehicle estava calent del sol. El motor va tossir greument quan per tercera vegada vaig fer girar la clau dins el contacte. Vaig sortir lentament de l’aparcament i em vaig incorporar a la via principal. Els autobusos i taxis em passaven per la dreta i els autos per l’esquerra. Vaig decidir sortir de la ciutat i agafar l’autopista. La ràdio, que havia estat apagada fins llavors, es va encendre sola. Era un cotxe molt vell. “...i aquest només és un dels molts accidents que...” la vaig apagar. No escolto mai la ràdio al matí. Em vaig adonar que per sobre meu passaven molts avions, primer vaig pensar que eren avions comercials però quan m’hi vaig fixar una mica més vaig veure que eren avions militars. Allò em va descol•locar, ja m’havia fet a la idea que era un dia feiner però les desfilades militars amb avions de combat eren sempre en festiu. Em vaig cansar de conduir i vaig parar en una àrea de servei. No recordava haver-hi parat mai abans. L’àrea de servei constava d’una gasolinera amb sis sortidors i una petita cafeteria. Al llindar de l’aparcament hi havia un bosc, un sender s’obria pas entre els arbres. Vaig aparcar al costat dels arbres i vaig tancar el cotxe. Em vaig assegurar que totes les portes i fenestres fossin ben tancades. El bosc era molt espès, no podies allunyar-te del sender ni dos passos. Vaig seguir el sender fins arribar a una clariana. Em vaig aturar i vaig respirar fondo. Vaig reiniciar la marxa. El sender que inicialment era pla ara s’enfilava muntanya amunt. No duia rellotge però vaig estar caminant una bona estona. Després de pujar, el sender es desviava a la dreta i seguia una línia recta descendent. Estava pensant en donar mitja volta quan en la llunyania vaig endevinar la silueta d’un edifici. No sabia quanta estona havia caminat, a més, el sender havia donat tantes voltes que no tenia ni idea d’on em trobava. Vaig dirigir-me cap a l’edifici. Era una muralla enorme coronada amb un filat espinós. No hi havia cap entrada.
Vaig intentar rodejar la muralla però el bosc era massa espès, les romegueres i els troncs caiguts d’arbres vells em tallaven el pas. Em vaig quedar quiet davant la muralla. Aquella construcció estava totalment fora de lloc en l’ambient del bosc, era més alta que la majoria d’arbres tanmateix es mimetitzava perfectament amb l’entorn i des de la llunyania es feia pràcticament invisible. Devia fer uns 6 metres pel cap baix i era de color negre. Vaig retrocedir uns passos per provar de veure què hi havia al darrere. Vaig suposar que si hi havia una muralla, per lògica, hi havia d’haver alguna cosa al darrere. Però no vaig veure res. Aquella muralla acomplia perfectament la seva funció. Vaig escanejar el bosc en busca d’un arbre prou alt per poder-m’hi enfilar. En vaig trobar un. Estava segur que era més alt que la muralla. Amb gran esforç m’hi vaig enfilar. Els braços em tremolaven. Agafat a la soca de l’arbre com un mico, vaig girar el cap en direcció a la muralla. Estava segur que havia calculat bé la distància i que em trobava per sobre de la muralla, però quan vaig girar el cap la muralla encara em superava en 2 metres. Utilitzant les últimes forces que em quedaven vaig emparrar-me una mica més amunt. Quan vaig girar el cap la muralla em sobrepassava en 3 metres. De la sorpresa i de les poques forces que em quedaven vaig perdre l’equilibri i em vaig precipitar contra el terra. Quan vaig recobrar el sentit em trobava jaient al seient del darrere del meu cotxe.
Encara ara no sé què hi feia aquella muralla al mig del bosc. En alguna ocasió he intentat tornar al mateix lloc d’abans. He aparcat el cotxe al costat dels arbres, però el sender ja no hi és. Després d’allò la meva sort ha canviat i la meva vida s’ha vist arrossegada al fons d’un pou. M’he intentat convèncer de que aquell dia no vaig sortir mai de l’apartament, ni tan sols vaig obrir els ulls. Amb el temps tot es va desdibuixant, la realitat perd color i la foscor guanya terreny. No obstant, mai he pogut oblidar la muralla.