foc interior

Un professor escriu el teorema de pitàgores a la pissarra. Rere seu els alumnes se’l miren. L’home escriu el mateix teorema any rere any. Els seus dits arrugats han perdut la memòria, la mà ossuda, tremolosa, lluita per no perdre el grip. Els moviments de l’home són d’una lentitud hipnòtica. Els peus, que un dia es posicionaven ferms damunt de la tarima, avui s’arrosseguen greument per sobre de la superfície de fusta. El seu cos; una al•legoria de la caducitat humana. El vell decrèpit que amb prou feines s’aguanta, no és ni l’ombra del jove professor que va entrar un dia per aquella porta acabada de pintar. L’home continua dansant feblement amb el guix entre els dits. Els seus cabells, les seves mans, els seus peus, aferrant-se amb delit a la tarima -a la vida-, el converteixen en una mena de mòmia. És tant vell que potser va coincidir amb el mateix Pitàgores. No costa gaire imaginar-se’ls passejant pels carrers de Crotona, maquinant com complicar la vida als joves estudiants de tot el món.
L’home ha acabat d’escriure. Esgotat, es deixa caure sobre el coixí arrugat que es manté desprès de tant de temps damunt de la cadira de fusta. Diu alguna cosa als seus alumnes, segurament només l’han entès els de la primera fila. Aixeca el cap i fixa la mirada en un punt imprecís de la paret. Els seus ulls tenen aquella mirada del primer dia, alguna cosa crema en el seu interior. En aquest moment es produeix un fet insòlit a l’aula. Una llum que emana dels ulls del professor enlluerna a tots els alumnes, és una llum blanca molt potent. Per un moment desapareixen els pupitres, la pissarra i els alumnes. La totalitat de l’aula és absorbida per aquesta llum. Com un parpelleig, però, els alumnes, la pissarra i els pupitres tornen a aparèixer. Torna a abaixar la mirada, es posa el dit polze a la punta de la llengua. Passa a la pàgina següent. Fent força amb els braços aconsegueix aixecar-se, el seu cos trontolla en l’aire. Arrossegant els peus s’acosta a la pissarra i comença a escriure.