estem millor que alguns

Recordes les eleccions del 2030? Encara sembla que veig al nou candidat recargolant-se i saltironejant amunt i avall, sobre l’escenari rosa fluorescent cobert de llums de neó parpellejant. Recordo que amb aquella nova estratègia de política funambulesca –viatjava de ciutat en ciutat amb el seu circ de contorsionistes- va aconseguir posicionar-se en les primeres posicions en la cursa per a la presidència. Quan va arribar al meu poble, era un dia força fred de desembre, ens vam aplegar tots els joves, aturats, vells, malalts i altres estaments del gruix productiu, a la plaça dels gegants. Allà el nostre polític preferit havia armat un gran escenari de tots els color possibles, dels laterals del qual en sortien dos canons de fum que no deixaven d’expulsar un gas de color rosa que feia olor de piruleta de llimona amb xocolata. L’espectacle va començar amb un breu discurs sobre el dret a respirar aire atòmicament modificat (era l’aire que estava més de moda en aquella època) que precedia el que tots, entre tremolors espasmòdics per la baixa temperatura – uns 15 graus centígrads- , esperàvem amb delit. Amb un gest d’una plasticitat hipnòtica es va treure la gavardina que li cobria el cos i va deixar al descobert una granota fúcsia “de dues pells” obscenament arrapada al cos. Primer es va obrir de cames amb un somriure d’orella a orella, fins que la bossa escrotal li va fregar el terra, aleshores, fent gala d’un rigorós entrenament en terres soviètiques, es va alçar com si res amb l’escàs impuls d’una mà i va girar sobre ell mateix per acabar de genolls a terra, deu metres enllà, després d’efectuar una complicada pirueta mortal.
El públic, bocabadat, no deixava de mirar els moviments de papiroflèxia que reproduïa el cos d’aquell home. Tot anava fantàsticament bé. Les enquestes ja el donaven com a favorit per davant de la “Lliga per la defensa de les formigues africanes”. Però la seva trepidant carrera cap a l’star system polític va derrapar estrepitosament en aquella plaça, davant de tothom i en prime time. Quan ja acabava el seu espectacle (aquí les reflexions sobre els motius que el van empènyer a fer el que va fer són variades) i s’acomiadava d’aquell públic meravellat, va cometre un error. Potser la culpa no va ser tota seva, potser el tècnic que li havia dissenyat la granota també tenia part de culpa, el cas és que en l’última acrobàcia de la tarda, el mono es va esquinçar per la zona engonal i va deixar veure una bola peluda. Realment va ser un parpelleig, un vist i no vist. Encara que, per uns moments la gent no es creia el que havia vist i es va fer el silenci absolut a la plaça, pocs minuts després la seva carrera política s’havia evaporat completament.
I és que, amics, una cosa està clara; avui dia som més moderns i no ens importa el que veiem, però en aquella època era impensable que un polític respectable com ell anés amb les parts reproductores sense rasurar.