entrevista

Dani Dig és de Babilònia, té vint-i-quatre anys i viu sol en un pis al ... Als vint anys ja tenia la seva pròpia empresa i ara ha venut els drets del seu últim projecte a una important empresa americana per una suma no gens ... Vaig bé?
Entrevistador: sempre ha tingut aquesta visó emprenedora?
Dani: sí. Ja des de ben petit, els meus pares es van adonar que alguna cosa en mi era diferent. Un any, per Nadal, en lloc d’un Action Man vaig demanar un smartphone. Es van sorprendre molt, ja que els smartphones no van aparèixer fins anys més tard.
E. Què els va semblar això?
D. Els meus pares sempre han estat molt comprensius. Sense ells no hauria arribat on sóc ara. Després de l’incident del mòbil, recordo que es van passar mesos buscant com bojos un smartphone que encara no s’havia inventat, em van internar en una escola a Suïssa per nens prometedors. Allà ens vam ajuntar un bon grup de nois i noies, alguns dels quals ara són presidents i altres no.
E. Avancem uns anys. Té vint anys i una idea.
D. Sí. Després de passar-me part de la infantesa i l’adolescència a l’estranger, vaig decidir deixar la universitat i tornar a casa. Tenia una idea per un possible negoci. Em vaig arriscar i, gràcies a la feina dura, va funcionar.
E. Expliqui’ns en què consistia.
D. A la universitat em van ensenyar que s’ha d’analitzar el mercat, estudiar quins són els productes existents i quines necessitats cobreixen. Un bon empresari és un bon observador de la societat i sap quines facetes estan encara per explotar, quines necessitats s’han de cobrir. Jo no vaig fer res d’això. De fet, jo em vaig allunyar d’aquesta idea al màxim possible. Vaig crear un nou mercat.
E. ...
D. Gps per a ocells. Com ja he dit, vaig decidir passar del mercats de les persones, totalment sobreexplotats, i em vaig centrar en altres opcions. Un dia quan tornava del psicòleg, vaig veure un estol d’ocells volant molt baix, semblaven desorientats. Minuts més tard els vaig veure volar en direcció contraria. Estaven totalment perduts. Em vaig acostar a un que descansava sobre la branca d’un plataner i li vaig preguntar cap a on anaven. No n’estava segur del tot. Estava clarament desorientat, com si hagués perdut l’instint animal de supervivència. Amb algunes senyals rudimentàries li vaig poder indicar la ruta correcte. Quan vaig arribar a casa em vaig posar immediatament a treballar en el projecte. ¡Vam! Així va començar tot.
E. Una història molt interessant, però d’aquí a ser un dels homes més rics del planeta...
D. No va ser un camí fàcil. He passat moltes hores treballant en aquest projecte; contactar amb estols d’ocells migratoris, explicar-los el projecte, buscar col•laboradors entre les orenetes, trobar un soci capitalista... Després de dos anys de recerca vaig treure el primer prototip de gps per a ocells, i va ser un èxit sense precedents. Tots els ocells del món en volien un.
E. Sembla una eina molt pràctica.
D. Ho és. Amb el meu gps els ocells ja no s’han de preocupar de desviar-se de la ruta o de memoritzar els llocs per on han passat en anys anteriors. L’únic que s’ha de fer és introduir el nom del lloc on es vol anar i el gps busca la ruta més ràpida i segura. També hi ha l’opció de parades en llocs d’interès.
E. Què hi ha després dels gps per a ocells?
D. Actualment estic treballant en un projecte molt engrescador. Però encara no li puc dir res més concret.
E. Ni una petita engruna?
D. Només puc dir: merda i cotxes de segona mà.
E. Moltes gràcies pel seu temps, sabem que és un home molt ocupat.
D. Gràcies a vostè, sempre és un platero poder parlar per a la revista Dementàliá