La mort dels fills

El passat dimarts dia 2 vaig acudir a donar el condol per la tràgica mort d'aquell jove de dinou anys Tyler Engle amb un accident de moto. Els pares i la família es trobava destorçada i jo que conec i sóc amic de les persones que la formen, em vaig corprendre i acte seguit de sortir de l'església em varen venir una sèrie de reflexions.
En primer lloc, que morin els fills abans que els pares, sembla que es romp un ordre natural, malgrat succeix moltes vegades.
Sobre tot, i com he conegut per desgràcia diverses morts tràgiques aquest estiu i no feia tanta estona un altre persona també va morir en un accident de moto, he intentat posar-me dins la pell dels seus pares, malgrat sé que és pràcticament impossible. Des d'aquí torn donar-los el condol de cor a ells i a tots els pares que han hagut de patir una desgràcia com aquesta, malgrat no sé si en aquests instants tant durs pot servir de qualcuna cosa les paraules i els sentiments expressats , per mitigar el dolor.
Pensava amb l'absència. Pensava que després del funeral tornarien a casa i el seu fill no és que no tornaria aquell vespre, és que no ho faria pus mai més. Aquestes paraules darreres i després sabre que la vida continuarà i que s'hauran de fer coses semblants a les que es feien abans, malgrat semblin fútils i sense sentit, em va dur a sentir una tristor molt profunda.
Jo ho vaig viure de molt jove amb un germanet meu que morí als tres anys i sé que ma mare no va recuperar l'alegria pus mai. Va continuar vivint, perquè era una autèntica lluitadora i el meu germà i jo encara érem petits i necessitàvem d'ella i aquesta lluita - de seguir vivint i quan interiorment no ho desitjava, però ho feia, la portà a morir passat els 60 anys d'un càncer de mama i posteriorment de pulmó, no va ser capaç de treure tot el dolor que portava dins d'ella.
- Per què a mi? - Per què aquest Déu ho ha consentit?. La primera etapa, normal, lògica i molt humana és la de rebel·lió, de recriminació i al mateix temps de no comprensió del que ha ocorregut. Inclusiu fins arribar al punt de negar-ho o voler creure que no ha passat per intentar mitigar el dolor de l'ànima.
Els sentiments que existeixen en primer moment son difusos. Encara no s'ha pres realitat del fet. Encara sembla impossible el que ha ocorregut i es troben dins d'una nebulosa contradictòria. Fins que no prenen realitat de la magnitud de la tragèdia no es conformen els següents sentiments que formaran la primera part del dol: Ràbia, frustració, impotència i desespero; en segons quins casos poden anar acompanyats de culpabilitat (malgrat l'acció que feren que els fa sentir culpables, no hagués canviat per res la situació - el que és, és i això és una veritat inexorable- , però ells n'estan convençuts de què si).
Aquesta tragèdia dins de la relació de parella: Pare- Mare pot provocar dues situacions. La primera és que ambdós es donin força mútuament per a viure aquests instants tan dolorosos o que cada un els visqui d'una manera diferent. En el primer cas els uneix per sempre i en el segon cas, moltes vegades ocorre la separació dels mateixos al cap d'un temps. La tragèdia i la manera de viure-la els ha convertit amb estranys.
En quan els germans passen pel mateix procés i el sentiment de culpabilitat també és moltes vegades un dels que apareixen amb més força.
En el moment de la presa de realitat és quan s'hauria de demanar suport d'algun professional que els ajudés a aprendre a viure amb aquest dolor. El fet no es podrà esborrar mai, però hauran d'aprendre a viure amb ell, de lo contrari la seva vida es pot tornar un autèntic infern que no els portarà cap a enlloc.
El dolor no és mesurable. Cada ésser humà el viu d'una manera distinta i ningú es pot ficar dins la pell d'altri per saber el que realment està experimentant. Tan sols, i per experiències semblants es pot fer una aproximació al que sent l'altre persona. Així i tot quan el que fa mal i està patint és l'ànima, encara és més difícil.
El dolor, com qualsevol altre sentiment, és energia i si queda dins nostre i no som capaços de canalitzar-lo cap a l'exterior, ens perjudicarà física, mental i emocionalment, convertint-se en una llosa que portarem a sobre tota la vida, fins que el traguem a defora, ja sigui plorant, cridant, flastomant si cal o de la manera que sigui.
Aquest article. no sé exactament si l'estic fent com a escriptor o com a una persona que per la seva feina ha pogut ajudar a persones a superar aquests mals tràngols quan m'han demanat el meu suport. He pogut veure com persones a les que he ajudat en aquestes situacions se n'han sortit, hem fet junts molta feina , s'ha de dir que es necessita una implicació molt forta i el treball és dur. Malgrat tot, després veure que aquestes persones han estat capaços d'encarar la vida - ja he dit que el fet no s'oblida mai però s'aprèn a viure amb ell- ha estat una de les majors alegries que jo he pogut viure.
I malgrat tot el que he expressat, m'agradaria acabar l'article amb un missatge d'esperança, i afirmar que existeixen excel·lents professionals amb una gran humanitat que els hi poden donar un suport per no fer front tots sols aquest drama, tantes vegades incomprensible i adonar-se'n que la VIDA continua i que ens tornarà a portar instants de felicitat.

Josep Bonnín