La mort de la fada

Des del Bosc de l'Impossible, al món de l'imaginació. Tot caminant entre arbres de fulla perenne i fruit madur, veig les ninfes als gorgs d'aigües cristalines que jugen i es banyen, entre les fulles.
M'aturo un moment. I sense que em vegin, m'atanço, i amagada, les observo i les envejo. Són tant felices!

Segueixo caminant. Ara estic en una clariana d'aquest bosc tant meravellós. Miro al meu voltant, però només veig herba i els arbres a la llunyania. Una papallona se'm posa a l'espatlla, però emprèn el vol de seguida.

Em torno a endinsar en el bosc, i entre matolls i arbres milenàris veig un follet que corre... Vés a saber el perquè! M'intento acostar però de seguida el perdo de vista...

Continuo avançant. He arribat a un lloc on hi ha unes plantes i flors precioses.
Estic cansada, i m'assec a una roca a descansar. Tanco els ulls i respiro ben profundament tota aquesta màgia.
Obro els ulls de cop perquè darrere meu sento un petit soroll. Em giro a poc a poc i veig una fada de pàlida pell, ales daurades i ulls de color verd. És preciosa, però sembla que tingui por de mi perquè de seguida s'amaga rere una verda i grossa fulla.

I li dic: -No tinguis por bonica, jo no et faré mal.
Ella em mira amb por i tristesa i em diu: -Vés-te'n si us plau! Tu ets humana, no ens feu més mal, t'ho demano!
Nosaltres només vivim en pau, però vosaltres, els humans, ens destruiu cada dia una mica més.
Per què la vostra vida és tan materialista? Per què us fa tanta por creure en nosaltres,com ho fan els nens? No és bonica la il·lusió?
Cada cop sou més ambiciosos, i no voleu la màgia ni la il·lusió.
Per això us tenim tanta por...i... -Vaig notar que li costava respirar i la llum de les ales daurades cada cop era més fluixa. Va caure de la fulla i la vaig agafar entre les meves mans. Encara em deia algo -...i sense il·lusió nosaltres morim-.
Després d'aquestes paraules, ja estirada al palmell de la meva mà, va tancar els ulls. Per sempre...

Vaig notar que em queien les llàgrimes galtes avall, i que mullaven com una dolça pluja, aquell petit cos, ja sense vida.
Em vaig posar dreta i la vaig deixar a la fulla. Estava estirada i dormia tranquil·lament...

Després d'aquell fet, vaig córrer tant com vaig poder i em vaig aturar davant d'un penya-segat dés d'on es veia la meva ciutat molt lluny.
Pensava en què havia fet... Jo l'havia matat! No creia en la màgia ni la il·lusió i només valorava les coses materials... Bé, jo i tots els éssers humans, per desgràcia.

M'agradaria haver pogut ser aquella dolça fada...

I d'és d'aquell dia, em vaig fer molt petita. Vaig tornar a ser la nena que havia sigut, i que havia abandonat ja feia massa temps.