Pensaments confinats

Un relat de: Hannah
En aquest temps en què una coseta tant petita i invisible com un virus, és més perillós que la pitjor arma, em fa pensar en com som de febles els humans... Aquesta coseta petita i invisible ens ha canviat la vida...
Coses tant senzilles com la rutina, veure la gent que estimes, o simplament passejar ens ho ha tret.
Tancats a casa, mesures de protecció per anar a comprar, no poder fer dos petons a l'àvia...
Diuen que les persones grans són més de risc que els joves...
Les relacions estan en pausa... a través de la pantalla del mobil els veus i fas com si res... abans anaves a pendre un cafè amb la teva amiga, anaves a dinar a casa l' avia, o estimaves a la parella...
Ara a través d una pantalla fas com si res... aquell cafè, aquella visita, aquell temps d'estimar...
S ha parat el contacte, s han parat els petons, s han parat els dinars, les cerveses amb els amics, aquell viatge i aquell concert...
Però mantens el contacte.
Perquè el virus mes letal que hi ha és l aillament i la solitud... i ho maquilles amb la tecnologia...
Però tot aquesta gran pausa de la vida és per una raó...
Ara la natura respira, els mars son més blaus, el cel és més clar i els animals surten sense por dels seus caus...
I ara et dones compte de com aquell simple cafè, aquella visita, aquell concert... eren un gran regal.
Però els humans amb el ritme de vida imposat per les presses, l estrés i el dia a dia t ho tapaven dels ulls...
Ara veus el valor de les petites coses simples que són els millors regals...
Va be aquesta pausa per donar nos compte que el pitjor virus no es aquell petitet i invisible, sinó aquell que es veu que és egoista i estressat, som nosaltres.
En aquesta pausa imposada per la força prenem conciéncia de que el món ha de canviar, que la Terra ja no podia respirar i ara respira, que a nosaltres ens pot faltar l aire ara... quina paradoxa oi?
Siguem concients quan poguem sortir al món, que sigui un món millor!
Donem la importancia que tenen les abraçades, els petons, donem gràcies per seguir vius i poder disfrutar d aquell cafè, d aquell amor i d aquell concert i donem el valor que realment tenen les petites coses.
Siguem igual de solidaris com ho som ara, fent mascaretes, portan menjar als avis, aplaudint als de primera linia, siguem igual de solidaris quan acabi aixo, donem valor a la familia i als amics. Donem nos les mans per fer de la Terra un lloc millor, un lloc més intens per viure, donemnos la força igual que ara després.
Perque la vida es bonica, pero a vegades complicada com diuen els Pets, pero tan se val.
Valorem la vida, la natura i les persones.
I aprenem la lliço que aquesta coseta petiteta i invisible ens ensenya...
Units ens ens sortirem de tot.
Us estimo!

Comentaris

  • Reflexions...[Ofensiu]
    Romy Ros | 22-04-2020 | Valoració: 10

    Durant aquest confinament som molts que fem reflexions sobre el que realment importa de debó en aquesta vida tan atrafegada que portàvem. Ara, prenem consciència... I esperem que durin aquestes reflexions més enllà del confinament. Que després siguem coherents. Ben tornada a relats! A mi m'ha passat el mateix.
    Una salutació afectuosa
    Romy Ros :)

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Hannah

Hannah

88 Relats

92 Comentaris

81315 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Una matinada de gener del 89 em va veure néixer.
A fora bufava el vent glaçat, i l'hivern em va donar la benvinguda.
Sóc del país del Cava, i tenim la Festa Major més típica. M'agrada el meu poble, la meva vila.

Sóc una noia d'aire i pertanyo al regne d'Acuari.

Potser perquè sóc tímida, m'agrada tant escriure.
És una facinació que sempre he tingut present, però des de fa un temps, em va be per desfugar-me i passar-m'ho bé.

Sóc quiromassatgista I osteopata. M'agrada treballar amb les mans.

A part de la lletra, la música em fa somniar, i em transporta a altres planetes.
Tan em pot agradar una de relexant com el rock ben tocat.
Lax'n'Busto em fascina.
I he tocat la bateria durant dos anys.



La gent que em coneix diu que visc en un altre món, i és ben veritat; m'agrada molt somniar!
Sóc d'aqui, però també estic per allà...

Sóc una romàntica sense remei, malalta de l'impossible, i amb uns quants desitjos que escriuré a la carta als Reis.



Enamorada de la vida, de tots els sentiments i sorpreses. Orgullosa de ser qui soc.

Per si voleu qualsevol cosa, el meu correu electrònic:
hippy_vila@hotmail.com

I el meu reconet de les lletres:
www.ikebana19.blogspot.com