La moneda de la sort

Tenia a la meva mà la moneda de la sort. Aquella que no cal mai malgastar-la. De vegades la temptació d'un gelat, feia patir la meva posessió. Però sempre, el voler guardar aquest amulet, feia reservar-me-la. Aquest cop feia molta calor i al passar davant una botiga de queviures va fer estrenya ben fort la butxaca per no utilitzar-la. Tot seguit em sona el mòbil, quin cap el meu. M'havia oblidat de la meva cita amb la Maria. Tant sols em mancaven vint minuts i a peu era imposible creuar mitja ciutat. Vaig pensar d'agafar un taxi, però la meva economia no m'ho permetia. Em quedaven dos euros en dues monedes i una era la de la sort. Quin dilema, Perdre l'amulet de la sort a canvi de la meva cita. Seria un senyal del destí. Que em devallaria la sort. Podia anul.lar la cita o jugar-me la sort a la cita. I així ho vaig fer. Vaig agafar l'autobús, on en prous feines hi cabíem. Vaig pujar i només entrar es tancaren les portes darrera meu.De moment tot anava bé. En la següent parada, el conductor va obrir la porta i una dona va baixar i pujaren dos nois de males maneres. Es tornaren a tancar les portes i continuava la meva sort. Doncs la moneda continuava en la meva posessió. Després de tres parades on el conductor no obria la porta, arrivava la meva parada. Vaig cridar al conductor: -La porta siusplau! Aquesta es va obrir i vaig poguer baixar. Ostres, al anar ple no vaig poguer arribar a pagar el bitllet al conductor. La meva moneda de la sort continuava a la meva butxaca. Quina sort! Vaig arribar on havia quedat amb la meva cita i després de presentar-nos, la vaig voler convidar a un gelat. Només m'arrivava per a un i li vaig oferir la meva sort, donant la moneda consagrada al gelater. Potser seria un senyal cap on hauria d'encaminar la meva sort.