LA MONA I EL MAÎTRE

LA MONA I EL MAÎTRE

La nit es jove. En Robert ha decidit que avui, la Susana i ell sortiran a sopar a un restaurant.
S'ha posat els texans i la camisa de ratlles vermelles. S'ha mirat al mirall. S'ha emprovat tres corbates, fins que s'ha decidit per la primera. "La primera idea és la que val". No li ha costat gens resoldre's per les sabates. Sense pensar-hi s'ha posat les negres. Es un negre envellit i fa joc amb els texans. L'abillament de la Susana també ha estat fàcil de triar. Com sempre que es tracta d'una ocasió especial li ha posat un vestit blanc que du una faixa vermella, tot fent joc amb una cinta al cap. Preciosa...!
Son les nou al rellotge del menjador. En Robert agafa la Susana de la mà i tanca la porta. Dues voltes de clau, no fos cas que per no prendre precaucions tinguessin un disgust. En qüestió de lladres, en Robert no ha tingut mai cap experiència però, mai no hi ha prou a l'hora de prendre precaucions.
La Susana el mira, com sempre. El mira i no diu res. De vegades li fa un somriure i se li veuen totes les dents. Gairebé no se li distingeix la cara. Queda deformada de tal manera, que la seva fesomia sembla una gran boca plena de dents grosses i blanques.
Es paren a la porta del restaurant. Dins hi ha gent però no es ple. En Robert obre amb la mà dreta; l'esquerra la té ocupada amb la Susana. Les dues mans estan perfectament acoblades, com si no formessin part de la resta dels seus cossos. Un punt d'unió sense unions. Una sola mà.
Al llindar de la porta hi ha el maître. S'acosta amb cara d'indignació.
-Perdoni... En aquest restaurant no admetem animals.
-Com diu?
-Que en aquest restaurant no admetem animals.
-No sé a que es refereix.

El maître fa cara de bleda, mira la Susana com volent indicar què es refereix a ella. En Robert el mira aïrat.
-Si vostè es refereix a la Susana, li haig de dir que ella no és pas un animal.
-Bé, un mico; un ximpanzé...En fi..., vostè ja m'entén.
-No, sincerament no l'entenc.
-Que se'n fot de mi?
-Escolti'm, jo no he vingut fins aquest restaurant perquè m'insultin. Nosaltres només volem sopar.
El maître cada cop més perdut. Pensa si potser serà del objectiu indiscret, o qualsevol d'aquests programes nefastos on s'aprofiten de la innocència de la gent per fer bromes.
"No perdis la calma Eduard". Potser fora millor seguir-li la beta. Al capdavall el restaurant no es gaire ple.
-Bé doncs, així els senyors volen sopar?
-Si.
Els va fer seure en una taula que quedava una mica amagada, i els hi va deixar dues cartes.
El restaurant es petit, unes vint taules, totes perfectament parades. A cadascuna hi ha un fanalet amb una espelma, que el cambrer s'ocupa d'encendre cada cop que s'asseu algú. En Robert n'ha contat sis amb el seu.
Per un moment vint ulls il·luminats per cinc fanalets fixen les seves mirades en la taula del fons. Son ulls sorpresos, inquisidors, ulls que vessant incomprensió. Son deu segons i escaig que els vint ulls il·luminats per cinc fanalets no poden apartar-se de la parella que seu al racó. Deu segons acompanyats d'un silenci gairebé exultant. Deu segons i prou, després remor de veus i soroll de coberts de fons.
El maître entra dins la cuina. Els cambrers l'atabalen amb preguntes que ell no pot respondre.
-Se'ls servirà com si fos allò més normal.
Ningú no diu res més.

En Robert mira la carta. Es una carta gran. Les tapes negres amb un fotografia del restaurant al mig. Dues fulles plenes de plats diferents, en diferents llengües i amb els seus respectius preus.
-Ja han decidit?
-Si. Ens portarà dos còctels de gambes i dos de Salmó al cava. Per beure, una ampolla de Extrisim Bach molt freda.
La Susana torna a riure. El maître la mira amb una barreja d'indignació i fàstic. Després li torna un somriure forçat. En Robert mira la Susana i somriu també.
-Avui farem un bon sopar.
-Uuh,uuh....
La Susana s'està quieta, mira al seu voltant i li agafa la mà al Robert. Es menja el seu còctel de gambes amb coberts, com una senyoreta.
En Robert conversa amb ella, li diu que com ja li havia promès han sortit aquella nit. Que de fet la gent no repara en ells. Que avui en dia les relacions atípiques no criden l'atenció. La Susana fa que si amb el cap i somriu. Els dos mengen, i xerren i beuen. I els vint ulls ja no els miren, ja no se'n recorden que a la taula del fons hi ha un home que està sopant amb un mico femella.
-Cambrer,cambrer!
El cambrer s'atura just davant la taula. La llibreta a la mà esquerre i el boli a la dreta.
-Si?
-Dos tallats i una copa de Torres 10. Si us plau.
Els vint ulls han anat abandonant les seves respectives taules. Ara, només queda un fanalet encès, el de la cantonada del fons.
En Robert demana el conta.
-Perdoni, no voldria ser indiscret però, com és que surt a sopar amb un mico femella?
-Escolti'm, ja li he dit abans. La Susana, no és un mico femella. Es la meva dona.
En Robert camina entremig de les taules buides. La Susana li agafa la mà amb força. I tot fent saltironets d'alegria s'acomiada del maître. Li llença petons, i li pica l'ullet.
El maître els mira com travessen la porta del restaurant. No està molt segur del què pensa. Obra els ulls tot arquejant les celles i mentre branda el cap d'un costat a l'altre travessa la porta de la cuina.
Aquella nit, el maître arriba a casa aviat. Li vol explicar a la seva dona.
-Laura?, Laura...?
La Laura ja s'ha anat al llit. El maître s'acosta, encén el llum.
-Que dorms...?
-Uhmm...
-Res. Et preguntava si dormies. -Ha pujat una mica més el seu to de veu. Com si pensés que la seva dona s'ha tornat sorda de cop.
-Dormia...
-Oh! ho sento... No volia despertar-te... Saps qui ha vingut a sopar avui al restaurant?
-Sorprèn-me... (amb to condescendent)
-Un home acompanyat d'un mico. Sembla mentida. Oi?
-Al·lucines... Què has begut?
-Va de debò. T'ho prometo...
-Ja... Bé..., bona nit. Ja en parlarem demà...
La Laura es dona mitja volta. Tomba la cara al costat que el seu marit no la pot veure i tanca els ulls tot fent una ganyota.
El maître assegut al llit, amb els ulls fixos en la seva dona, apaga el llum.