El Ferrer i la Farmacèutica

EL FERRER I LA FARMACÈUTICA.


Al principi de tot. Quan encara no havia començat aquesta historia, hi havia un ferrer. Fill i net del ferrer del poble. Tenia els ulls blaus, les mans grans i els cabells llargs i esbullats. Al seu costat i des de la llar d'infants estava la farmacèutica. Filla i neta de farmacèutics. Ulls grossos de color ametlla i cabells daurats com el blat.
Una mica desprès hi ha una foto. Tots dos junts sortint d'una església amb pluja d'arròs. Podríem dir que a partir d'aquí comença tot.

"Es divendres al vespre. Els nostres protagonistes passaran la nit junts i sols a casa. Veuran una pel·lícula i soparan al llit. La farmacèutica prepara el sopar. A una emissora de la radio sona una cinta de la Cecilia "Un ramito de violetas". Ella canta mentre fregeix cansalada. El xiu-xiu de la paella es barreja amb la música. Ella crida al seu ferrer.
-Vine, vine tresor.
-Es impossible, ara no puc.
-Ho tindràs que fer possible, amor!
(Ell s'hi acosta).
-Fixat, has pensat mai en la lletra d'aquesta cançó?
-Doncs no.
-Mira, escolta-la. Ella es pensa que té un amant secret i resulta que és el seu home. L'estima tan que li mana flors cada dia...
Quan parla li tremola la veu. Besa al seu marit i pensa "-Com l'estimo...!" Petons. Pessigolles. Crits juganers."

Un temps desprès, tres anys per ser exactes, la farmacèutica tanca la farmàcia un dissabte al vespre. No corre. No té pressa. Quan arriba a casa el ferrer ja no hi és. Ha sortit amb els seus amics a fer unes copes. Sense dones (les seves vull dir). A ella no li agrada gaire i comença a estar tipa de les vel·leïtats del seu home. Les aguanta per no sé quins motius d'honor i un xic de vergonya.
La farmacèutica té una amiga.Les dues s'ajunten els dissabtes als vespres i s'expliquen les seves penes. Critiquen als seus marits. Maquinen maneres de fer-los patir. Ràbia i impotència. Paraules amarades de crueltat. Sofisticades tortures inimaginables. Gaudeixen de cada segon en que els ridiculitzen. Però en acabat, tot queda en no res. Desprès ve el diumenge i tot és el mateix. No serveix de res però, això fa que tot plegat sigui una mica més suportable.
Al arribar la primavera, potser per aquest poder de canvi, que se li atribueix a aquesta estació, la farmacèutica decideix que no tornarà a dormir amb el seu home. Endreça una cambra que tenen abandonada i abans que el ferrer es pugui preguntar què passa, ella ja està instal·lada. Ell mira de calmar-la. Inclús li promet que canviarà. Li demana que no el deixi sòl. Que no pot viure sense ella. La farmacèutica però, no l'escolta. Un bocinet d'aquella vergonya i bona part del seu honor han naufragat. Estan lluny. Massa lluny. En algun lloc que ella ha perdut del seu horitzó. El ferrer no fa gaire cas. Pensa que és una rebequeria. Que se'n cansarà. "-Les dones ja ho fan això, es qüestió de les hormones. No tenen mai prou. Quan es casen ja es pensen que et poden enterrar...-" Per això, el ferrer no abandona la seva habitud de sortir i passejar-se amb d'altres dones. Decisió que és lloada i recolzada per tots els seus amics.
La farmacèutica ho dona tot per perdut però, es resisteix a abandonar la casa. També es casa seva!. Així, que li proposa un pacte de convivència. Ella i ell no viuran com a marit i muller. Però conviuran com dues persones adultes. Cadascú la seva vida i ningú no interferirà en la de l'altre. A ell no li sembla gaire raonable però, acaba avenint-se. La farmacèutica sent que s'ha tret un pes del damunt.
El ferrer té un germà més petit. Encara estudia a ciutat i ve els caps de setmana. El germà del ferrer també camina molt dret, té les mans grans i els dits llargs i àgils. I sempre va connectat al seu walkman. El ferrer se l'estima al seu germà, i intenta ensenyar-li els secrets per conquistar les dones. El germà no està gens convençut que el ferrer sàpiga el que es fa. Així que no li fa massa cas. El deixa que parli i que faci el gallet.
La farmacèutica també comença a sortir els dissabtes a la nit. Se'n va a d'altres pobles i coneix a d'altres homes que fan el fatxenda per conquistar dones boniques. I un dia es troba al ferrer. I li sembla que és alt i ben plantat, i que té uns ulls blaus molt expressius. I sense saber com, es torna a enamorar d'aquell home. Del mateix home que feia poc havia rebutjat de la seva vida.
El ferrer la veu entremig de les altres noies i pensa que és la dona més bonica que ha conegut mai, i va cap a ella.
Emparant-se amb la incertesa, el ferrer intenta reconquistar-la. La farmacèutica es deixa fer. Parlen, riuen, ballen, es besen, i se'n van junts cap a casa. Aquella nit, la farmacèutica i el ferrer dormen junts.
El ferrer pensa que ara ja tot ha acabat. Ella ha tornat a ell. Només ha estat una curta enrabiada de nena malcriada. Ella no sap viure sense ell. I a més, no trobarà en tots els voltants un home tan generós. El ferrer creu que aquella nit clou l'enuig de la seva muller. Ha estat prou temps sola per adonar-se de com el necessita. Per ell les altres no son res. Dones, només dones que omplen forats en els seus dissabtes al vespre. Buits que quan estan plens de dones boniques, ja no semblen buits. I ell sap que ella ho sap. Que per a ell la única important es ella. Aquella nit el ferrer dorm molt a prop de la farmacèutica. Vol sentir l'olor del seu cabell. La lleu respiració del seu cos abandonat al descans.
La farmacèutica dorm. S'ha donat a un son relaxat i dolç. Sap que el ferrer creu que ara ja tot ha acabat. Que ella l'endemà estarà tova, i li podrà prometre el cel. Que tot serà fluix i descafeïnat. I que el ferrer tornarà a passejar-se amb altres dones boniques els dissabtes al vespre.
Ara ja som al final de la nostra historia. Son les tres del matí. La farmacèutica abandona el llit suaument, sense fer soroll. Un petó als llavis del seu marit. Des de la porta la cambra es veu gran i fosca. El llit també es veu gran. A dins el ferrer dorm. I somia.