La mirada de la medusa

Un relat de: M.Victòria Lovaina Ruiz

L'Hèctor s'acosta a la Sílvia, li prem les mans i li diu, amb un fil de veu insegura, que s'aturi, que no corri tant, que vol parlar, en aquell moment, davant les escórpores. La Sílvia s'hi nega, es desfà de la mà de l'Hèctor i li demana que continuïn, encara han d'arribar als peixos tropicals. Si segueix així no acabaran la visita i la setmana entrant ha de fer la sortida amb els nens. Avancen. Però l'Hèctor retorna la seva mirada indiferent als peixos, aquests adopten el color de la sorra i no noten cap mirada.
Només se sent un murmuri de veus i unes passes sordes damunt la moqueta blava. La llum tènue es reflexa en el cabell curt i violeta de la Sílvia. El seu cap és una boirina violàcia que es belluga decidida dins la foscor dels passadissos, és un cap que forma part de les aigües marines, avui els peixos es banyen en un mar violeta.
Més endavant, la Sílvia dibuixa estrelles de mar d'un vermell intens; l'Hèctor les mira amb desinterès. Ell mira els cavallets de mar, li hagués agradat veure com entortolliguen les cues en la dansa nupcial, però els cavallets avui no ballen, suren com petites boies, ni tan sols es toquen. Abans d'entrar a l'aquàrium, la Sílvia li ha explicat com dansen els cavallets i ell ha escoltat com sempre, amb els ulls oberts, la boca un xic badada i un lleuger assentiment amb el cap, però avui no li ha preguntat res. La Sílvia ho sap tot dels peixos; de peixos, de mars, de coralls en extinció i de natura, tota ella és natura.
Però avui l'Hèctor vol parlar amb la Sílvia, té clar com li ho ha de dir tot per no ferir-la. Vol acabar, i ho vol fer avui. Avui, dins la foscor de l'aquàrium, podrà ocultar aquell espurneig que sap que sortirà dels seus ulls en dir-li que ho deixin córrer. Avui li ho dirà, n'està ben segur. Ja fa dies que hi dóna tombs, mesos potser, però avui està decidit. L'altra dia, quan van anar a Sant Llorenç, ho va intentar, però la Sílvia, com sempre, camina que camina i riu que riu... i ell va ser incapaç. Però avui li ha de dir que ell ja no pot més, que se sent ofegat, que no viu, que no descansa. Vol tornar a ser el d'abans, el de fa dos anys, simplement això. Vol respirar sol cada dia i sortir quan en tingui ganes, i anar al cinema a veure les pel·lícules que ell vol, encara que no siguin de rigorosa estrena, com a ella li agraden; encara que no tinguin cap nominació a cap Oscar; encara que siguin les pel·lícules més anodines d'aquest món. I vol anar de viatge a aquell país al qual ella mai no hi vol anar perquè no té mar; que no vol passar més estius fent immersió davant les Medes, que no, que ja n'hi ha prou; que tal vegada no serà per sempre, per una temporada potser, que es poden seguir veient, i li dirà allò de seguir sent amics, però que ell necessita descansar. "Mira... avui mateix m'hauria estat a casa fent aquells dibuixos tan endarrerits i que mai no tinc temps d'acabar i dibuixaria tot prenent un cafè i potser sentiria la ràdio, o potser música..." Sí, li hauria de dir així perquè ella seria capaç d'entendre'l millor. També li ha de dir que està cansat de veure-la dia sí i dia també, que potser és que ja no en té ganes i se sent forçat, potser és que ja no l'estima com abans... bé, això no li ho dirà, no vol ferir-la, això no ho faria mai. Li dirà que ell ja sap que tot això que fa és molt interessant, i que la seva feina de mestra l'absorbeix molt i que sempre ha de fer sortides i se les ha de preparar amb temps, però ell no pot més. Abans de sortir, li ho ha de dir abans de sortir de l'aquàrium.
L'Hèctor s'acosta a la Sílvia, li torna a agafar les mans i li diu que han de parlar, que s'aturi allà mateix, davant els peixos tropicals, un moment només. I la Sílvia es torna a desfer de les mans suades de l'Hèctor dient-li que encara els falta molt i té molta feina, que quins acudits posar-se a parlar dins d'aquella foscor, si encara han d'arribar als taurons. I la Sílvia continua prenent apunts i fa dibuixos i es fa preguntes sobre la vida íntima dels peixos globus que s'inflen a l'estómac de l'enemic quan aquest se'ls empassa, i els deixa ferits de mort. I l'Hèctor mira els peixos globus i li semblen lletjos i primitius, però valents. I intenta sacsejar el braç de la Sílvia, i intenta detenir-la i li intenta dir que ja n'hi ha prou, però no ho fa, i els ulls de l'Hèctor esdevenen humits intentant retenir la Sílvia que no s'atura mai. I l'Hèctor se sent un peix vulgar i sense nom, camuflat entre pedres per tal que ningú no el descobreixi. El llavi li tremola i la veu fa una mena de ganyota ridícula que només fa quan està a punt de plorar i la veu és impotent, i li demana per favor, "Sílvia si us plau", li diu que s'aturi, que ell ja no pot més, que no pot seguir mirant uns peixos absents i silenciosos, però la seva veu sense força es barreja amb la veu de la megafonia que, en diferents idiomes, recorda als visitants que no facin fotografies amb flash. La veu de l'Hèctor s'ha convertit definitivament en un ressò imperceptible a l'oïda de la Sílvia i ara camina sense esma per tornar a parlar.
Arriben a la plataforma lliscant. L'Hèctor i la Sílvia se senten envoltats per aigua i per taurons que ensenyen les fileres de dents amb un riure torçat. Els peixos neden indiferents als visitants, topen els cossos, fan dibuixos imperceptibles dins les aigües marines, baten les cues... fins que una medusa sura darrera el vidre. La medusa és transparent, com una bombolla de sabó il·luminada per un raig de llum, és violàcia i remena les potes i l'Hèctor no sap si té els ulls, però sap que hi veu, que l'està mirant. La medusa sembla arrossegada per la força de les corrents marines i dels taurons i dels peixos lluna que passen pel seu voltant i l'empenyen a viatjar sense destí. Sembla una ombrel·la sense esma per fiblar els enemics, potser és una medusa cansada. I l'Hèctor baixa de la plataforma lliscant i toca el vidre que augmenta el volum de la medusa. La medusa s'hi ha quedat adherida com un glop de gelatina i mira aquells ulls d'home que volen dir alguna cosa incomprensible i, de mica en mica, l'Hèctor se sent una bombolla violàcia, travessa el vidre com un raig de llum i comença a formar part de les corrents marines com una medusa més. I s'hi queda allà, amb els ulls i el cos negats a l'altra banda del vidre corbat de l'aquàrium, veient la Sílvia com dibuixa i com, per primer cop, li mira els ulls profundament mentre s'allunya damunt la plataforma lliscant.
I quan acaba la visita, la Sílvia surt fora, respira l'aire marí d'aquell capvespre de dissabte i troba a faltar la mirada de la medusa.

Comentaris

  • La valoració en el meu darrer comentari ...[Ofensiu]
    Carles Malet | 06-05-2006 | Valoració: 10

    se m'ha escapat accidentalment!

    Evidentment, crec que el teu relat es mereix un 10!!!

    Carles

  • Carles Malet | 06-05-2006 | Valoració: 10

    la meva valoració anterior se m'ha escapat!. Evidentment el teu relat mereix un 10!!!!

    Carles

  • Increible[Ofensiu]
    louise | 20-01-2006


    Increiblement ben escrit i increiblement fantàstic

  • Fantàstic![Ofensiu]
    Maragda | 03-04-2005 | Valoració: 10

    M'imagino que aquesta és un situació en què més o menys tothom s'ha trobat alguna vegada. La de voler acabar una relació i no trobar el moment adequat ni les paraules adients. Al teu relat hi descrius molt bé la sensació d'impotència i a més m'encanta com ho vas enllaçant amb l'aquari i els seus habitants. I el final és senzillament fantàstic.
    M'ha agradat moltíssim. L'enhorabona!

  • Entusiasmat[Ofensiu]
    Biel Martí | 13-03-2005 | Valoració: 9

    Entusiasmat m'ha deixat aquest relat! Ostres, serà antic i tot el que dius a la introducció, però tant el ritme com les descripcions de pensaments i del moment de la medusa m'han encantat, de debò. Ara em sap greu no haver-lo descobert abans, aquest!

    Biel.

  • compte![Ofensiu]
    Lavínia | 15-01-2005

    segons els mites grecs, la mirada de Medusa petrificava a qui la dirigia i la sílvia la troba a faltar!!

    Escrius molt bé!! M'ha agradat molt també aquest relat!!

  • com t'ho fas?[Ofensiu]
    peres | 04-01-2005 | Valoració: 10

    sí, com t'ho fas perquè m'agradin tant els teus relats? Tu, Brida, Neula... em teniu el cor robat...

Valoració mitja: 9.8

l´Autor

Foto de perfil de M.Victòria Lovaina Ruiz

M.Victòria Lovaina Ruiz

62 Relats

377 Comentaris

125519 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Escric, gaudeixo escrivint, tot i el patiment que de vegades comporta, i m'agrada que em llegeixin. Aquests són alguns dels petits reconeixements a la feina feta:

Any 2005:
Primer premi Districte V amb "Ernesta".
Any 2007:
Segon premi de relats Mercè Rodoreda de Molins de Rei amb "Hivern a Roma".
Any 2008:
Premi Joescric de Novel·la amb Amb ulls de nina
Any 2009:
Primer premi de narrativa breu per a dones a Terrassa amb "Veu de sucre".

Primer premi del Certamen Paraules a Icària, categoria "El Cistell" amb":Dietari de Les Gorges

Opinions sobre el Dietari de Les Gorges

Finalista del premi Víctor Mora de l'Escala amb: "Felipe o la magnitud de la llum".
Any 2011
Primer premi de narrativa d'Alberic amb la novel·la "Coses de la genètica".
Any 2012
Premi Soler i Estruch de narrativa curta amb l'obra "Pell de gat". Editat per Edicions del Bullent l'any 2013.
Any 2015
Premi de narrativa breu policíaca i de misteri Ferran Canyameres amb l'obra "L'home que camina"
Any 2016
Finalista del V premi de novel·la GREGAL amb l'obra: L'esquerda de l'àngel:
Any 2017
Accèssit del premi de novel·la curta LA VERÒNICA CARTONERA amb l'obra: El rellotge de doble esfera

Gràcies per llegir-me!

mlovaina@gmail.com