La meva nova vida

Cauen paraules, del sostre al terra.
Som palíndroms, i executem estúpids jocs en inadequats paisatges mentals.
No és necessari que tingui sentit, si entenem l’ordre,
com un al•lucinant espectacle funambulesc, ho sóc tot, si ho tinc clar.

És un petit foradet a l’indecent mantell làctic,
o més ben dit, una amorfitat perfecte entre l’aparent (i transitori) domini cosmètic de la bellesa i la proporció.
Sense processos ni tractes, a no ser que tu els vulguis (V dixit).
Ens sorprendran fent l’amor a l’oficina del director d’una fira ambulant, i no voldràs parar.

Potser no m’he explicat bé, ara sóc feliç.

[Em van socialitzar malament…]