La meva fera

El domino. Com sempre. No pot ser d'altra manera. Tot el seu potencial feréstec està sota les meves ordres. Perquè ell és jo. I jo sóc ell. Ell és indòmit. I jo sóc mansa. Però ferma. No pot amb mi. Sap qui mana. Mana la dona. Humana. Respectuosa. Ell ha crescut amb el meu tarannà. Em coneix prou bé. Jo, en canvi, encara em sorprenc dels seus rampells. Com quan era gairebé una nena, i per primera vegada, em va plantar cara... Però com era de esperar, vaig saber reconduir la situació. El vaig castigar a consciència (pobre). Després d'allò, va callar durant molts anys... No em molestava per res. Tot i que el greuge li coïa. Rondinava d'amagat. S'esmolava les ungles. M'ensenyava els ullals. Però callava. La vida transcorria aparentment tranquil·la. Fins ara fa un any. Un fet casual li va despertar el neguit. I uns mesos després, el meu esglai el va posar en guàrdia. Perquè evidentment, ell vetlla per mi. I es va començar a remoure com la fera engabiada que és. La seva ansietat era tal, que temia que em ferís. I vaig decidir deixar-lo esbravar un xic. No el vaig deixar sortir. Ho juro. Només li vaig permetre alçar la veu i rugir a plaer. Però dels rugits va passar als udols. Udolava dia i nit. I la seva angoixa em dolia. Perquè en el fons, el seu lament és per mi. I a través del seu malestar, he conegut el meu. I li he parlat de tu a tu. Li he demanat què li cal. I hem arribat a un acord. La idea m'atrau i em captiva. El deixaré sortir. Ell serà lliure per satisfer els seus instints. Té llicència per caçar. Però jo el cavalcaré. Li assenyalaré la presa. I l'atraparem junts. Amb aquesta simbiosi deixo de ser jo. En sóc conscient. I em reafirmo. Passo a ser... Depredadora.