La ment és el punt de trobada

Un relat de: Vicenç Ambrós i Besa

Allà on comença tot i on tot acaba,
allà on el mar és cel i el cel és mar,
allà on el dematí també és la tarda,
allà on endormiscar-se és despertar.

Allà on jo us dic és el punt de trobada
de tot allò que ens ha forjat la vida,
i de gent que des de la nostra albada
han alçat poc a poc la gran bastida.

La història d'alguns aquí presents
s'encreua amb molts altres vells camins,
caminois o serres, plans o pendents
que se t'emporten Lluçanès endins.

Terra en calma que veu passar les hores
enmig d'alguna alzina centenària
que et cobrirà, si mai et veu que plores
o estàs sol, sota l'ombra hospitalària.

Diuen que no hi ha luxes, que és agresta...
Mentida! És tot un luxe admirar-la,
viure-la, sentir-la i veure-la en festa
com la d'avui, que és per homenatjar-la.

Aquesta terra ha pres alguna cosa
de tots nosaltres, no sé ben bé què,
potser un tros de la ment que reposa
entre l'oblit i el record del perquè.

Aplegats novament sota l'arcada
i a prop del claustre del vell monestir,
parlant del temps, de la gent, de l'anyada,
del bosc, de la feina o d'eines d'ahir,

esbossem un somriure que no amaga
complicitat pel nostre retrobar,
que reviurem allà on jo us comentava,
allà on només la ment pot triomfar,

allà on comença tot i on tot acaba,
allà on el mar és cel i el cel és mar,
allà on el dematí també és la tarda,
allà on endormiscar-se és despertar.

Allà on, ja ho sabeu,
records i somnis o vencen tot...

Comentaris

  • Allà on...[Ofensiu]
    George Brown | 05-03-2005

    Vicenç,
    a mi no m'ha semblat gent tòpic (com dius a l'introducció), sinó tot el contrari.
    Expresses el teu amor per la teva Terra i l'alegria de poder compartir aquest amor amb els teus... i perdona que t'ho digui, però no he vist cap tòpic!
    M'ha agradat molt que utilitzis els mateixos versos per començar i per acabar el poema. Dóna molta força a uns versos que en principi semblen que només siguin l'introducció de la història que ens vols explicar... però al final ressorgeixen amb força per reclamar el seu protagonisme... i tot i repetir el mateix, no es nota repetitiu perquè el poema és suficientment extens perquè no ho sigui. Perfecte!
    Felicitats, m'ha agradat força.

    una abraçada,
    Jordi.