La melodia

Les guerres es van aturar a les trinxeres i a les fàbriques. També callaren les ciutats. I la gent va parar les orelles. Tothom la va poder sentir, si fa no fa a la vegada. Era una melodia que acaronava amb suavitat sedosa totes les orelles. Barrejava acords majors d'una cançó alegre amb algunes menors que hi conferien un regust melancolic.

Ningú sabia d'on venia, però es podia sentir arreu. La portaven les fulles dels arbres, el cant dels ocells, les onades del mar, les gotes de la pluja. Les dones i els homes de tot el món, sense cap diferencia, van començar a tatarejar-la o a xiuxiuejar-la, deixant-la lliure al vent.

La música va començar a contagiar els somriures als llavis i als ulls i als somriures cridaren a les rialles. I diu que al cap d'una estona tothom reia tant que els riures es podien sentir estels enllà.