La Melodia Silent

El Sr. Hac es mantenia a una distància prudencial del moll.
Un vent de xaloc humit convidava les masses grisenques de núvols a transitar vers l'interior; cap a terra ferma. Feia fred i una roina imperceptible es confonia amb esporàdics estols salobres. Entre el plugim destil·lat i els esquitxos procedents del mar, el Sr. Hac -poc a poc- anava quedant discretament xop d'aquell ambient del passeig marítim, al bell mig del mes de novembre.

Les inconfusibles ondulacions del mar de fons feia dies que aconsellaven els pescadors del rompent que el temps canviaria. La tempesta no era molt forta, però avui cap d'ells havia fixat les canyes enmig de les roques. De fet, els darrers matins ja no capturaven res.

Avui renunciaven, fins i tot, a la distracció predilecta: tenir alguna petita oblada, un senzill esparrall o un mabre que festegés amb la sorra.
Després els lliuraven de nou al mar, per bé que eren conscients que la ferida de l'ham els podria condicionar la supervivència. Tanmateix, s'estimaven més aquest mètode perquè, al capdavall, el ritual no tenia elements de competitivitat sinó tot al contrari, era un episodi de recés i de trobada. Una cerimònia que no exigia cap sacrifici d'eloqüència. Més aviat era un culte a la perseverança i un desafiament al pas del temps.

El Sr. Hac no entenia l'actitud dels pescadors i només alguna vegada s'havia aventurat a fer equilibris entre l'espigó per tafanejar en els cistells i bosses d'aquells homes.
No els dirigia la paraula ni els mirava els ulls. Tal vegada per por o per respecte; per al Sr. Hac vivien en un univers diferent i l'art que practicaven una extravagància extemporània.

Res més lluny de la realitat: la seva presència havia despertat curiositat, malgrat el mutisme de tots plegats.

Ara que des del moll en detectava l'absència, va pensar que algun diumenge s'hi tornaria a apropar, i faria un esforç per comprendre el llenguatge i el significat terminal d'aquell comportament.

Just llavors una melodia sintètica l'obligà a agafar el mòbil.
La Marta li comentava que ja feia via cap al port, però potser faria salat i que l'esperessin tots, abans de marxar. El Sr. Hac va respondre amb unes breus paraules i va desconnectar l'andròmina. Ja era la tercera persona que a causa de la pluja arribaria tard i mentrestant, ell romania encantat allí, a una prudencial distància del moll. Cada vegada més neguitós per veure aparèixer algú del grup.

Fou aleshores que una onada agosarada i inoportuna deixà sobre el ciment una llíssera. Capficat observant com el peix es debatia entre contorsions i saltirons vitals per retornar a l'aigua remoguda del port, va arribar la Sra. Hac que el saludà amb molta parsimònia.

Quan féu acte de presència el Sr. Hac₁ també es col·locà al seu costat absolutament palplantat.
D'aquesta manera, i seguint un procedir molt similar, la colla es va anar reunint a l'entorn d'aquell deplorable esdeveniment.
Per ells era una mena d'espectacle en un escenari completament improvisat. Ningú parpellejava, i per un estrany mecanisme de simpatia o mimetisme adoptaren la mateixa postura.

L'arribada de la Marta -amoïnada creient que ja tothom hauria escampat la boira- només va aconseguir arrencar algunes frases acompanyades de gestos que li demanaven que s'acostés més a la mitja rotllana i estigués en silenci.

La Marta no entenia -i amb raó- què dimonis estaven fent i què succeïa.

S'havien begut l'enteniment?
Quant de temps pensaven estar-se allà contemplant com l'animal agonitzava?
Era del tot inversemblant!
Que no tenien ni esma de recollir la llíssera i retornar-la al mar? Però què els passava?

El Sr. Hac₁₃ i la Sra. Hac₅ li van recriminar aquella actitud interrogativa que reclamava desentumir la passivitat que s'havia apoderat de totes i tots els companys. No obstant, es mantenien absorts.

El peix començava a perdre forces.
Un gat negre i borni restava expectant i amatent, a una distància prudencial i a aixopluc. De moment només observava el ritual i davant d'aquella actitud intuïa vers on podia desembocar l'apatia que es barrejava amb la humitat de l'ambient portuari.
La bestiola afamada entenia el llenguatge silent, i tan sols girava la testa quan la Marta assenyalava el peix i es movia indignada volent cridar l'atenció dels seus companys de colla.

El Sr. Hac₁ va dir a la Marta que el millor que podien fer és esperar.
En efecte, anaven confirmant tots. Tampoc sabem què vol i si ha sortit per voluntat pròpia de dins l'aigua.
Tothom del grup s'anava mirant i intercanviant breus missatges amb els ulls per culminar en un clam unànime i decorós per tal que la Marta no s'aproximés al peix ja quasi exànime.

Els llavis de la Marta i els de l'animal agonitzant, tenien en comú una característica: volien oxigen i aquella multitud d'éssers semblaven uns inconscients en un coliseu romà.

De sobte, alguna cosa deuria passar perquè el felí s'escapolí esfereït deixant un miol esquinçat surant en l'aire saturat.

***

Aquell cas no es va poder resoldre mai.
El motiu era ben simple. L'únic testimoni era un gat negre i borni que podria constatar que la Marta aconseguia retornar, in extremis, el peix al mar.

Tampoc hi havia les canyes trèmules dels pescadors.

Les condicions meteorològiques no eren favorables.

Tots van declarar que havia estat una relliscada. Des del Sr. Hac₁ fins a la Sr./a. Hac _n.

L'endemà suraven al mar, dos cossos.
Per curiós que sembli, ningú sabia nedar.
Gairebé tothom s'ho va empassar.