LA MÀSCARA DE CADA DIA

Em vesteixo cada dia de manera adient per sortir a treballar.
I com cada dia em poso una màscara per no ser jo.
Haig d'atravessar un mar de mentides, per sobreviure el dia a dia, he decidit que no puc ser jo, fa massa mal.
Així que m'arreglo, he apres a fer-me la ratlla negra a les parpelles, i em pinto els llavis, em poso escuma als cabells i s'entornen arrissats, i em vesteixo per estar
d'allò mes guapa, i surto al carrer amb la convicció, de que aviat passarà el dia per arribar a casa i poder treure'm tot allò que m'ajuda i ser jo altre vegada.
I vestida amb el xandall, o els pantalons curts, samarretes de tirants espardenyes em deixo anar estirada al meu patí sense res més que la meva pell.
I es que no puc ser com sóc, perquè no em deixen, perquè haig de ser però sense mostrar-me en plenitud, perquè la gent és massa hipocrita, perquè ens fem mal, perquè la gent està cansada de viure, i els poetes no tenim espai a vegades entre persones insensibles.
I jo cada dia cel·lebro el ritual, per reeixir, per ser i no deixar de ser, en cap moment,
totalment INTEGRE sense embuts, com el reflex del mirall de cada dia, com l'esplendor del matí, i viure com vull ser.