LA MÀRFEGA REIAL - VII

Tinc la mosca al nas. Estic convençuda que aquesta noia amaga alguna cosa i les meves sospites s’han vist confirmades quan he escoltat una conversa entre les donzelles que han vingut a recollir el batibull de llençols i de secrecions. Està tot empudegat d’aquesta ferum de claveguera que ha deixat la noia. Ara m’adono que les dues noies han estat xafardejant tothom qui ha entrat i ha sortit aquests dies del pavelló i han escoltat tot el que s’hi ha dit. Com se n’assabenti la Reina ho tindran clar aquestes noies! Però ara m’interessa més estar a l’aguait del que xerren elles dues:
—Ho veus? Hi ha taques de fang als llençols! Aquesta noia ha de ser la princesa ogressa de qui parla tota la contrada —ha dit una d’elles.
—Apa! No exageris! Aquestes taques són de fang del camí que els deu haver quedat enganxat a la roba —li ha contestat l’altra.
—No, dona, no! El que jo et digui! No sents aquesta fortor de llot que impregna tota la roba? Ja t’ho dic que aquesta és princesa de dia al castell i ogressa de nit al fangar!
—Vols dir? Bé, potser sí que ho és, si n’estàs tan de convençuda.
—Pots pujar-hi de peus a sobre! No t’estranyi que un dia la veiem cruspint-se un ratolí viu agafat per la cua com qui es menja un calçot!
—Au ves, quin fàstic!
I així, murmurejant, han fet camí totes dues cap al riu a rentar els llençols, però m’han deixat molt, però que molt, amoïnada. Si això que diuen aquestes noies fos veritat, què li podrà arribar a fer aquesta noia al meu príncep?
Però ja el torno a tenir aquí. Pobret! Com n’està de cansat i quines ulleres que fa! Ja ho deia jo que quatre dies a aquest ritme no podien anar bé, però jo li perdono tot, i més quan se m’estira a sobre, com ara, tot despullat sense llençols. Ho fa a vegades i és quan puc sentir el seu cos suau en contacte directe amb mi... Quina dolçor! Com n’és de tendre el meu príncep! Noto la seva pell, se m’esborrona tota la plomissa, tinc un somni oníric amb ell, somio que sóc una princesa, que ell em fa l’amor a poc a poc... Ui, ui, no, deixa, deixa, que jo només sóc la seva màrfega!