LA MÀRFEGA REIAL - II

Com a màrfega reial, a sobre meu no hi pot jeure qualsevol. Sóc d’ús exclusiu del príncep, el fill del Rei, el xicot més guapo i més ben plantat del regne! Una mica taral•lirot, això sí, però què voleu fer-hi, és jove i està per merèixer. Si jo fos una princesa, no el deixaria escapar per res del món! Jo me l’estimo molt, l’he vist créixer i he estat el testimoni mut de totes les seves trapelleries. Què hi farem, és un faldiller! Li agraden totes les noies, tant li fa siguin nobles o plebees però que siguin poncelles, a poder ser.
Això ja li critico més, no és que em porti nenes petites per desflorar-les jaient a sobre meu, això no, sempre les tria més aviat grandetes, però un dia prendrà mal, és massa baliga-balaga! Ve aquí amb la noia i apa! Barrim-barram, vestits fora i ja els tinc tots dos a sobre meu, despullats i a punt per fer la feina! Haig de dir, això sí, que el noi és prou delicat fent-la. Les omple de petons, de carícies i de paraules dolces perquè elles es relaxin i així ell pugui penetrar-les sense que li costi tant fer-ho. Ja se la sap llarga, ja, aquest capsigrany!
De tant en tant, el meu príncep i la noia fan una batussa de coixins que sempre acaba de la mateixa manera: tots els coixins esparracats amb les minses plomes voleiant sense control. Es forma així una pluja blanca que envolta enjogassada els joves cossos despullats. Ells s’ho passen molt bé, però les pobres donzelles que després han de netejar el desgavell, es passen hores i hores recollint les minúscules plomes per tots els racons de l’estança. Són d’admirar aquestes noies, van ser de les primeres que el príncep va dur al llit, les va desflorar a totes dues, els va prometre or i riqueses i l’únic que n’han tret és la feina de netejar-li la merda cada cop que ve aquí. Això tampoc està ben fet, no us sembla?
I sort que el conjunt del llit és molt resistent, ja cal que ho sigui perquè, quan hi ha disbauxa de la grossa, ha d’aguantar tot el pes que li cau a sobre que sovint és bastant. Ara no tant, però quan el príncep era més petit, se n’havia fet un fart de saltar a sobre meu i mai havia passat res. Però crec que si s´hi posessin més de tres o quatre persones a sobre del llit potser sí que s’acabarien trencant les llates de fusta. Però, calla, calla, no li vull donar idees a l’amo!
El que sí que és, és un marranot! Ja sé que a la cort del Rei tothom es renta del tot tan sols un cop al més, però ell podria ser una mica més polit! Sempre la mateixa seqüència: Un cop acabada la feina, s’estiren cara amunt despullats, ben suats i llefardosos. Quasi sempre fan una mitja becaina, alguns cops abraçats i altres no, però quan es lleven tots dos es vesteixen a corre-cuita, no es renten per res i, com sempre, em deixen tota la merda a sobre! I us dic que aquesta merda és una barreja fastigosa de sang presa i de semen llefiscós que empastifa fins dalt els llençols i que, alguna vegada, ha arribat a tacar-me a mi i tot!
Alguna vegada ha passat. Per molt que s’hi escarrassin les donzelles a intentar netejar les llànties dels llençols tacats, no les han pogudes treure del tot i aleshores no els queda altre remei que cremar-ho tot fent una foguera al pati: llençols, coixins, plomes, peces de roba... Vaja, tot el que tingui taques que no s’hagin pogut llevar. Així va ordenar la Reina que ho fessin per evitar les xafarderies però la pudor tan horrible que fa la foguera al cremar i el fum negre tan espès que desprenen sedes, domassos i la plomissa d’oca en contacte amb les flames em fereixen el cor, ambdós són insuportables. Què voleu que us digui, és com si em cremessin a mi mateixa. I tinc terror a desaparèixer d’aquesta manera tan plebea: cremada dins d’una foguera, ui, no! Ja cal que les noies tanquin a pany i forrellat els finestrals del pavelló perquè, si no ho fan, no em trec la fortor de sobre en un mes. Mireu sí n’és de fastigosa aquesta pudor!
I ves per on, ara se li ha ficat al cap a aquest príncep meu seduir a les princeses de conte perquè vinguin aquí i coneguin les excel•lències del pavelló i de la màrfega reial. És a dir, les meves excel•lències! I també, és clar, les de la seva eina amatòria. Per una banda, estic cofoia, m’agrada que presumeixi de mi davant les seves conquestes, però també una mica amoïnada perquè penso que pot prendre mal anant com va, fent el fatxenda. Potser aniria sent hora que n’hi digués quatre de fresques, però jo no puc parlar amb ell, ho hauria de fer la Reina; però ella és la seva mare i ja ho sabeu totes les que sou mares: què no farà una mare per un fill! I més si el fill és un príncep blau!
Malgrat tot, estic molt amoïnada, no acabo de veure clar què pretén més enllà de passar una bona estona al llit. A vegades és tan tanoca aquest príncep meu! Totes aquestes princeses són filles de Reis veïns, i amics, i no sé jo si veuran bé que aquest príncep les rondi amb la fama de faldiller que arrossega. Encara tindrem alguna guerra per aquest motiu! Ai, no, no pensis això, no cridis al mal averany tu ara!
I què pensaran aquestes noies quan ell els prometi el Sol i la Lluna i elles s’adonin que les està enganyant a totes al mateix temps? Ai, Déu meu Senyor, no m’agrada gens tot plegat! Però, ja ets prou gran per saber què fas. Oi príncep meu?